PEP COLOMER, ARTISTA D’UNA CIUTAT

Jordi Falgàs

 

Per explicar la vida de Pep Colomer Martí, aquesta recopilació ofereix una àmplia cronologia de tots els fets coneguts o que hem pogut documentar i que tenen una determinada rellevància, en una llarga trajectòria vital de més de vuitanta anys. També reproduïm nombroses fotografies del seu àlbum familiar, imatges trobades entre els seus papers desordenats, que posen cara i ulls a les diferents èpoques d’aquella vida. Hi veiem l’infant, el jove, l’home adult i el vell, sovint envoltat de familiars i amics. Però, com es lògic, tothom que el va conèixer mínimament bé ens podrà dir que Colomer va ser molt més que això. La seva personalitat, els seus coneixements i vivències són més complexos del que ens pot revelar l’enumeració freda i destil·lada que és una cronologia.

Tanmateix, val la pena llegir la cronologia amb atenció, perquè precisament aquests petits flaixos evidencien que al darrere hi havia un artista profundament connectat a l’època i al lloc on va viure, i una personalitat que ha deixat un llegat que mereix ésser conegut i estudiat. A partir de la cronologia, doncs, en aquest article vull fer una presentació del personatge. De cap manera s’ha d’entendre com una petita biografia. El gènere biogràfic té unes normes i requereix un treball de recerca que quedarà pendent, però tot i així provaré de traçar un breu retrat de Colomer, un esbós de l’home i, sobretot, de l’artista.

En el catàleg de l’exposició al Museu d’Art de Girona (MD’A) de 1996, uns quants autors ja vam fer una aproximació a la persona i l’obra de Colomer, una aproximació prou completa, diversa i encara vàlida. Què ha canviat, d’aleshores ençà? Recordem que aquella exposició va ser el resultat de la troballa, immediatament després de la mort de Colomer el novembre de 1994, de tota l’obra que ell havia guardat a casa seva. Tot el material va ser dipositat a l’MD’A el 1995, i a finals d’aquell any el museu em va encarregar la catalogació parcial d’aquell fons, concretament de l’obra pictòrica. Ara, gràcies a la col·laboració entre la Fundació Colomer-Sanz (constituïda el 1998) i el mateix MD’A, hem pogut tenir accés a la resta del llegat Colomer, que ha resultat riquíssim sobretot en obra sobre paper (molts apunts i esbossos, així com els projectes per a interiorisme i el disseny de mobiliari). A més, durant els dos últims anys també hem fet un esforç per localitzar, fotografiar i catalogar tota l’obra pictòrica de Colomer que hi ha en mans privades, sobretot de familiars i amics del pintor. I no descartem que encara n’apareguin més. Per tant, la visió retrospectiva sobre l’obra de Colomer, que es va iniciar amb aquella exposició de 1991 a les Sales Municipals de Girona —amb l’artista encara en vida— i va continuar amb l’exposició de 1996, ara s’amplia enormement. Han aparegut obres poc conegudes, i de totes les seves èpoques; hem descobert poemes inèdits i articles oblidats; s’han pogut documentar els seus principals projectes de decoració i, sobretot gràcies a la quantitat ingent de dibuixos, s’ha revelat un Colomer més dedicat a la seva obra plàstica i més constant i consistent del que molts ens pensàvem. La cronologia, la bibliografia i, en definitiva, l’obra escrita i visual que es presenten en aquests dos volums i en la publicació electrònica que els complementa ens donen una visió més rica de qui va ser Pep Colomer.

Quan el vaig conèixer l’any 1991, per fer-li una breu entrevista amb motiu de la seva exposició a Girona, de les seves paraules es desprenia que era un home per qui l’art no tenia sentit si no responia a una determinada visió del món i era el resultat d’una interpretació crítica de la vida. Però, al mateix temps, Colomer era una persona que arrossegava una gran frustració com a artista, i no ho amagava. Tal com em va dir en aquella ocasió, “estic molt lluny del que jo voldria fer, perquè en la meva particular teoria filosòfica he arribat a la conclusió que cal una revisió total del nostre pensament i [de] la nostra concepció de l’existència; la qual cosa inclou, evidentment, l’art”.[1] En un breu text, en el catàleg de l’exposició, s’expressava en termes semblants.

El sentiment de frustració contínua és inherent a l’activitat de tot artista, passat i present, i l’impuls creatiu deriva en bona part del fet de treballar per vèncer aquesta frustració, amb més o menys consciència que les satisfaccions no provindran mai dels resultats obtinguts, sinó precisament del treball mateix, de l’acció. Pep Colomer es va debatre amb aquest sentiment durant tota la seva carrera, i això el va abocar, de manera progressiva, a cercar explicacions en el camp del pensament. La importància del que ell anomenava la seva filosofia és innegable, ja que era el resultat d’una llarga dedicació a la lectura i a l’estudi autodidactes de determinats aspectes de la psicologia moderna. Ell mateix, doncs, va donar peu al fet que durant els últims anys de la seva vida se’l considerés més un pensador que no pas un artista i que hi hagi qui l’ha valorat més com a filòsof que no pas com a pintor. Tanmateix, aquest és un debat absurd ja que, en primer lloc, aquestes categories no són excloents i, a més, en el cas de Colomer una no es podria entendre sense l’altra.

La pregunta, per tant, no és què va ser sinó què va fer Colomer i, sobretot, què volia dir, quin és el significat de la seva obra. Precisament, la quantitat i l’interès de la producció artística que ara donem a conèixer el fan reviure com a creador. I dic ‘creador’, més que pintor o artista, perquè tant la seva formació com la seva trajectòria professional en van fer una personalitat que depassava disciplines, i li van permetre aplicar el seu talent i el seu esperit creatiu a diferents llenguatges, tècniques i especialitats.

 

 

Formació i primers projectes

 

La formació acadèmica de Colomer en arts plàstiques va ser certament breu però no per això poc important. Un breu currículum escrit pel mateix artista que hem trobat entre els seus papers comença dient:

 

Nascut a Girona el 1907.

Formació de fet autodidacta malgrat haver seguit 2 cursos de Composició amb el Professor Francesc Labarta a “Llotja” (1926-27).

Treballar la figura al natural en “Círcol de San Lluch”-Barcelona (26-28).

“École de Beaux Arts”.

“Maison des Artistes” Bruxelles 1930.[2]

 

És a dir, que es considerava en bona part autodidacte, però no amagava el fet que també havia estudiat a les escoles de belles arts de Barcelona i Brussel·les, durant un període equivalent al que actualment seria necessari per obtenir un grau universitari.

Del seu pas per la Llotja no és estrany que Colomer destaqués els cursos amb Francesc Labarta (1883-1963). Més enllà de la seva destacada activitat docent, Labarta tenia uns coneixements i una experiència que segurament van ser decisius per al futur professional de Colomer en el camp de la decoració i el disseny d’interiors. Quan Colomer va passar per les seves aules, Labarta ja havia col·laborat en importants projectes en el camp de les arts aplicades i la decoració mural (esgrafiats, teixits, catifes, mosaics), sovint en grans obres arquitectòniques de la Barcelona moderna, com ara l’Hospital de Sant Pau, amb Lluís Domènech i Montaner, i el Palau de Pedralbes. Justament aleshores estava treballant en la decoració del nou edifici de Correus, de Josep Goday, i poc després seria nomenat assessor artístic de l’Exposició Internacional de 1929 i intervindria en la decoració del Palau Nacional.[3] El 1910 Labarta també havia estat un dels fundadors de l’associació Les Arts i els Artistes, un referent per als Amics de les Arts de Girona que Colomer ajudaria a fundar a la seva tornada de Barcelona. Tanmateix, no s’ha d’oblidar que l’estada de Colomer a Barcelona s’inscriu en els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera, i que el seu pas per la Llotja i el Cercle Artístic de Sant Lluc no va coincidir amb cap dels moments d’efervescència d’aquestes escoles, malgrat que a la Barcelona de l’època ja es manifestaven les últimes tendències de l’art d’avantguarda i es feien visibles alguns dels seus protagonistes (galeries Dalmau, Salvador Dalí, Marinetti, Le Corbusier, la revista L’Amic de les Arts, etc.).

El que no esmenta Colomer és la seva assistència a l’acadèmia de Josep Aguilera, familiar seu i referent artístic per a la jove generació d’artistes gironins dels anys trenta. En canvi, en un text de 1978 va escriure que el mestre “va trobar entre els seus deixebles, i també en el cercle d’amics joves que en aquell temps donàvem a Girona la pauta de les inquietuds renovadores, una mena de contrapès compensatori” al rebuig que patia per part de la Girona “benpensant”.[4] Colomer també rememorava que ell havia estat un dels privilegiats alumnes de les classes de dibuix del natural amb model nu que Aguilera va oferir a Girona el 1928.[5]

Sens dubte, el pas de Colomer per Barcelona el va estimular a prendre part en la creació i en les primeres exposicions de l’associació Amics de les Arts, el 1929, i a decidir continuar els seus estudis fora de Catalunya a principis de 1930. És possible que el mateix Labarta l’animés a marxar a l’estranger, però sorprèn el fet que Colomer i Martí Adroher se n’anessin de Girona el mes de març. De la breu nota que va publicar el Diario de Gerona es podria pensar que van sortir sense una destinació gaire clara, però tot indica que l’elecció de Brussel·les estava del tot prevista, i potser es van prendre uns mesos de marge per visitar altres ciutats i preparar-se per a l’inici del curs a la tardor: “Han salido para Bruselas y otras capitales europeas los jóvenes artistas gerundenses José Colomer y Martín Adroher. Durante larga temporada se proponen ampliar y modernizar sus conocimientos sobre pintura decorativa.[6] El seu amic Francesc Gallostra, en canvi, no va anar a Brussel·les fins al mes de juliol, després d’haver rebut una borsa de viatge de 1.000 pessetes de la Diputació.[7]

La intenció sí que era clara. A partir dels seus estudis a Barcelona i del contacte amb Labarta, Colomer havia decidit orientar la seva carrera no tant cap a la pintura de cavallet com a la pintura aplicada a l’arquitectura i a l’interiorisme, en les tècniques i mètodes de la qual volia acabar de formar-se. No va ser fins a l’octubre que, després de superar una prova d’acceptació, el Diario de Gerona donava notícia de l’ingrés dels tres artistes a l’Acadèmia Reial de Belles Arts i Escola d’Arts Decoratives de la capital belga.[8] Amb més de dos-cents anys d’història, l’Acadèmia era una de les institucions més prestigioses de l’Europa continental, i en el moment d’arribar-hi Colomer el director era ni més ni menys que el prestigiós i innovador arquitecte Victor Horta. A més, anant a estudiar a Brussel·les, Colomer també va tenir l’oportunitat de matricular-se a la no menys prestigiosa École Supérieure de Peinture Logelain. El 1882 Pierre Logelain havia creat la primera escola de la ciutat dedicada exclusivament a l’ensenyament de la pintura decorativa. Amb una durada de sis mesos, els seus cursos intensius sintetitzaven el que es considerava que un pintor decorador normalment aprenia en set anys.[9] Del pas de Colomer per l’École Logelain se’n conserven dues fotografies, en les quals Colomer apareix, amb posat seriós i introvertit, amb la resta de companys i els professors (fig. 1 i 2), a més d’una medalla de l’escola amb el seu nom gravat, al dors de la qual es pot llegir, en francès, que “el titular d’aquesta medalla també ha obtingut el diploma de capacitació professional” (fig. 3).

El 29 de juny de 1930 es va inaugurar el monument a l’escultor Fidel Aguilar (1894-1917) al parc de la Devesa de Girona, una iniciativa dels Amics de les Arts que s’havia pagat per subscripció popular.[10] Des de l’inici es detecta una certa confusió sobre l’autoria del monument. En una de les primeres notícies aparegudes sobre el projecte, s’afirma que observant la maqueta “existeix una certa desproporció entre la base i la imatge; però això no té cap altre significat d’ésser el peu obra d’en Gallostra i que la reproducció la féu en Colomer”.[11] En canvi, a partir d’aleshores s’afirma que el projecte del monument era obra de Francesc Gallostra, motiu pel qual també s’explicaria el retard en la seva anada a Brussel·les, i que la rèplica de l’escultura d’Aguilar era obra de l’escultor Florenci Comas.[12] Colomer guardava una fotografia de l’acte (fig. 4), al dors de la qual ell mateix havia anotat que s’hi podia veure l’alcalde, Francesc Coll Turbau; Carles Rahola, que va pronunciar el discurs d’inauguració i va oferir el monument a la ciutat en nom dels promotors; Florenci Comas, i Francesc Gallostra. Però Colomer també hi va afegir, entre parèntesis, “(jo vaig fer el projecte) i en aquest moment era a Bruxelles (1930)”. El mateix Rahola, tant en el seu parlament com en un article publicat més tard al diari La Publicitat, afirmava que l’autor del projecte era Gallostra.[13] És difícil creure que Colomer volgués atribuir-se un projecte que no hagués fet, així com que Gallostra hagués volgut ocupar el lloc de Colomer aprofitant que aquest era fora de la ciutat. El més probable, i més tenint en compte l’amistat que hi havia entre els dos artistes, és que fos un projecte conjunt —com tants altres que farien a la tornada de Bèlgica—, però que la participació de Colomer fos menor i no hagués quedat recollida per la premsa pel fet que no va ser present a l’acte.

Certament, l’estada i els coneixements adquirits a Brussel·les van reforçar l’amistat entre Colomer i Gallostra i, finalitzada la seva etapa formativa, els va fer decidir a crear un negoci conjunt de disseny publicitari i decoració d’interiors immediatament després de tornar a Girona, a principis d’abril de 1931.[14] Els joves artistes van arribar a la seva ciutat en un moment d’eufòria col·lectiva arran de la victòria dels partits d’esquerra en les eleccions municipals, el dia 12, seguida per la proclamació de la República catalana i de l’espanyola, el dia 14. Durant tota la dècada, fins a la fi de la Guerra Civil, les seves vides van transcórrer en paral·lel i la feina no els va faltar. Ens han arribat notícies de nombrosos projectes de reforma i de decoració, sovint d’establiments comercials, i del disseny d’alguns anuncis publicitaris per a la premsa local.[15]

També va ser notable la seva participació en tot tipus d’activitats cíviques i socials que naixien amb l’empenta de la jove democràcia, de l’activitat política dels partits d’esquerra, de la llibertat de premsa i de la voluntat popular de modernitzar el país. En aquest sentit, més enllà dels encàrrecs professionals, el treball del tàndem Colomer-Gallostra destaca per la seva vinculació i implicació amb la ciutat de Girona. En un altre text, escrit quaranta anys després amb motiu d’una exposició sobre Fidel Aguilar, Colomer recordava aquell període com una successió frenètica d’activitat col·lectiva. És interessant comprovar com Colomer no feia diferències entre una sèrie d’activitats diverses, i n’enumera tant algunes de prèvies com de posteriors a la seva estada a Brussel·les:

 

Eren temps de democràcia efectiva i natural. Els joves professàvem aleshores uns ideals —sense gaire discriminació— artístics, polítics, esportius; donàvem cap a tot i estàvem disposats en tot moment a organitzar qualsevol cosa; fundar primer Amics de les Arts i escampar-nos després en múltiples activitats diverses, és a dir: llogar [el teatre] l’Albèniz per fer sessions de cinema especial; col·laborar en la publicació d’una revista, Víctors; viure la gran època popular del GEiEG al local de Sant Agustí; ser els supporters entusiastes en la creació de la Piscina de Girona, fundar i promocionar el Cinema Amateur; organitzar les primeres Fires Comercials i també la primera Fira del Llibre.[16]

 

Del període republicà, a més de la professionalització del seu treball, el més destacat de l’activitat de Colomer i Gallostra va ser la creació de la llibreria i sala d’exposicions Garbí, inaugurada el desembre de 1933, i del grup Els Íntims, que va aglutinar una part important de l’activitat cultural a la ciutat en els anys previs a la Guerra Civil. Tot i l’eufòria circumdant, per la correspondència que Colomer va mantenir amb el seu amic Joaquim Vergés, que aleshores intentava obrir-se camí com a artista a París, hem pogut saber que Colomer s’havia plantejat tornar a marxar a l’estranger. En una carta de 1932, Vergés li deia: “Comprenc perfectament el vostre desacord amb el viure a Girona malgrat el benestar material, i els guanys, i èxits, que pugui donar-vos la vostra empresa […]. Perxò no m’estranya, tampoc, el vostre intent de venir a França, i el fort desig de viure en l’ambient agitat de les grans viles.”[17] Però el mateix Vergés també li desaconsellava fer-ho, explicant-li la crisi que patia el país i les seves pròpies dificultats.

Dels anys 1932 i 1933 també data la col·laboració de Colomer com a il·lustrador de L’Espurna i Front, dues publicacions del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i de la portada del llibre Perquè soc comunista? [sic], de Jaume Miravitlles, que aleshores era un dels dirigents d’aquest partit (núm. cat. 701-705, 708-709). El BOC era un partit comunista radical i dissident de les organitzacions del comunisme oficial, i a principis dels anys trenta va tenir un gran arrelament i militància a les comarques de Girona.[18] S’ha d’interpretar aquesta col·laboració de Colomer com una identificació amb la ideologia política del BOC? Josep Clara pensa que sí, i opina que les quatre il·lustracions de L’Espurna demostren “la simpatia i la identificació que [Colomer] havia de sentir per la formació comunista i el seu programa”.[19] Si hi afegim les obres que va publicar a Front i la portada del llibre, desconegudes per Clara, la hipòtesi encara podria agafar més pes. Tot i això, estem parlant de set petites obres, totes publicades amb pseudònim. A diferència del seu company Gallostra (que va militar i va ser regidor de l’Ajuntament de Girona pel partit centrista Acció Catalana Republicana i va ser detingut pels Fets d’Octubre), no hi ha constància que Colomer s’integrés a les files del BOC ni de cap altre partit. En realitat, no hi ha res més en l’obra ni en les activitats de Colomer dels anys anteriors a la guerra que reforci el seu suposat compromís polític.

Durant la guerra, tots dos artistes van col·laborar en dues exposicions de caràcter polític (a favor de Socors Roig Internacional, Milícies Antifeixistes i Hospitals de Sang, el 1936, i per als Combatents als Fronts, el 1938), però mentre que Gallostra va ser cridat a files i acabada la guerra va viure a l’exili fins al 1950, Colomer —inexplicablement— no es va incorporar a l’exèrcit republicà, ni va exiliar-se, ni va patir cap tipus de represàlia durant la dictadura.[20] Resulta obvi, doncs, que l’hipotètic compromís de Colomer amb els postulats radicals del BOC no va ser gaire explícit ni durador. Quan li van preguntar per la llibreria Garbí en una entrevista de 1979, Colomer es va limitar a respondre que “la guerra va estroncar moltes coses”, i en interrogar-lo sobre la postguerra, digué: “No vull recordar aquesta època, va ser molt trista.”[21]

 

 

Derrota i exili interior

 

Segur que Colomer va arribar a la fi de la guerra, a principis de 1939, amb l’amarga i dolorosa sensació de la derrota. Però al mateix temps, ni havia hagut de lluitar al front ni es va veure obligat a marxar de Girona. Era un dels nombrosos vençuts que no s’exiliaren. És possible que amb l’inici de la repressió franquista tingués por de ser depurat. La seva activitat com a il·lustrador del BOC, la seva participació en exposicions de caire polític —malgrat els pseudònims i la seva discreció natural— i la militància d’algunes de les seves amistats haurien estat suficients per acusar-lo de “rojo separatista” o si més no per negar-li qualsevol oportunitat de treballar i exposar.

Qui sap si per vèncer la por, per distanciar-se del seu passat immediat o forçat per dificultats econòmiques, Colomer no es va amagar, i només deu dies després de l’aparició del primer número d’El Pirineo: diario al servicio de España y del Caudillo, el nou diari de la dictadura a Girona —i quan encara no havien passat ni tres mesos d’ençà de l’entrada de les tropes franquistes—, el 18 d’abril ja va inserir-hi aquest anunci:

 

Ese hogar que soñáis… hecho de belleza, de simplicidad, de sentido práctico; que sea el exponente de vuestra personalidad, de vuestras más íntimas preferencias, J. Colomer M., DECORADOR, Rda. F. Puig, 10, puede creároslo haciéndoos un proyecto y dirigiendo su realización.

 

El to de l’anunci contrasta de manera gairebé contradictòria amb la realitat de Girona l’abril de 1939. És sorprenent observar com, en una ciutat encara malmesa pels bombardejos i amb una població sotmesa a la repressió feixista que vivia entre la misèria, la fam i la por, Colomer es dirigeix a una clientela que pugui permetre’s el luxe no només de decorar la casa, sinó de contractar algú per fer realitat aquell ideal noucentista que la llar sigui un reflex de la personalitat dels que hi viuen. En la mateixa edició del diari, un article portava per títol “La desfachatez de Companys”, un altre elogiava Hitler, i la majoria d’anuncis incloïen salutacions a Franco. Segons Eva Vàzquez, “el desvergonyiment amb què Josep Colomer divulgava les seves aptituds ocultava una realitat dolorosa”.[22] A continuació, aquell mateix any van aparèixer anuncis de Joan Orihuel, Pere Perpiñà, Antoni Varés i Alberto Marotto oferint els seus serveis com a decoradors. “Massa professionals per a un mercat tan reduït i en una situació tan precària”, conclou Vàzquez. Bé fos per desconeixement i ingenuïtat, bé per no voler reconèixer aquesta realitat, Colomer només va insistir amb el mateix anunci dues vegades més, el mes de maig, i va començar a adaptar-se a les noves circumstàncies, polítiques, econòmiques i culturals, de la dictadura.

Segurament empesos més per la manca d’encàrrecs que no pas per la competència dels altres decoradors, Colomer i la seva companya, Carme Sanz, es van instal·lar amb la família Sanz a Banyoles, i la parella va formalitzar el seu matrimoni amb una cerimònia de casament civil i religiós el dia de Sant Josep de 1940. Durant la primera meitat de la dècada van viure i treballar entre Banyoles, Girona i Barcelona. No deixa de ser significatiu que, enmig d’un panorama desolat, reprimit i precari per a qualsevol manifestació artística, Colomer fos present en dues de les primeres exposicions que es van fer a la Girona de la postguerra, el juny de 1940 i l’abril de 1941. La primera era una enorme col·lectiva de tots els artistes que s’havien quedat a la ciutat, al saló de descans del Teatre Municipal, en la qual Colomer fins i tot va rebre un premi, i la segona va ser una exposició a la Biblioteca Municipal junt amb Riuró, Roca Delpech i Varés, en la qual Colomer va presentar deu obres.

Colomer reapareixia i ho feia en els espais oficials del nou règim, encara que fos d’una manera discreta. A poc a poc va poder continuar dedicant-se al seu ofici de decorador i dissenyador d’interiors, sobretot de mobles, però la voluntat d’exposar i la quantitat d’obra que va produir durant aquest període (tenint en compte la que ha sobreviscut) demostren que la postguerra no li va fer abandonar la seva vocació. Durant la primera postguerra, Colomer potser va ressentir-se d’una certa desubicació, ja que el món que coneixia havia quedat violentament capgirat, i el seu procés vital —com el de molts altres— va ser el d’una progressiva adaptació al nou ordre polític i social.

En vista de la impossibilitat de reconstruir el paisatge cultural de la República, Colomer també es va veure obligat a bastir una nova esfera d’amistats que li permetés omplir la buidor i la mediocritat de la cultura promoguda per la dictadura. Va ser un procés lent, gradual, que es va prolongar fins a la segona meitat dels anys cinquanta. A Barcelona i a Tossa de Mar, gràcies a Frederic Lloveras, va participar en diferents tertúlies on va conèixer pintors, escriptors i galeristes. Altres eren vells coneguts de Girona o Barcelona que, com ell, s’havien format durant la República i ara convivien amb un estat totalitari. Durant aquests anys, Joan Torras Bachs i el poeta Manuel Pinillos li escrivien des de Barcelona, Bilbao, Saragossa, Sant Sebastià, París o els Estats Units. El mateix Lloveras i l’escriptor Josep M. Gironella també ho feien sovint des de l’estranger, parlant-li dels seus projectes, d’art, de literatura, de cinema, i sempre insistien perquè se n’anés a París. Però va ser en va: Colomer sempre es va resistir a abandonar Girona. No es pot deixar passar per alt que totes aquestes amistats, Lloveras, Bachs, Pinillos i Gironella, representaven una categoria d’artistes i intel·lectuals que s’havien format, com Colomer, durant els anys de la República i havien sabut trobar el seu encaix i fins i tot l’èxit en les estructures culturals de la dictadura, la qual cosa no podia deixar Colomer indiferent. Per més que un artista —sigui de l’època que sigui— vulgui presentar la seva obra com a independent o aliena al seu moment històric i polític, li és impossible fer-ho, i la de Colomer durant els anys quaranta i cinquanta n’és un exemple. I les seves opcions vitals, també. En aquesta època, la seva fixació per temes com ara la figura femenina i els paisatges familiars amb un tractament que era conscientment retrògrad, allunyat de qualsevol dissidència estètica, ens deixa entreveure que va fer una opció conscient.

 Colomer i Carme Sanz tornaven a viure a la ciutat de Girona des de 1946, i al cap d’uns mesos Colomer va entrar a formar part de la junta del Círculo Artístico que presidia un antic amic seu, el pintor Agustí Pera. A finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, tal com ha explicat Eva Vàzquez, el Círculo va ser “l’intent més remarcable de connectar l’ambient resclosit de Girona als esforços de modernització que es desvetllaven a la ciutat comtal”.[23] La participació de Colomer en la junta i en les activitats del Círculo Artístico de Girona demostra que no estava del tot allunyat de la migrada activitat cultural de la ciutat com podria semblar. Per exemple, gràcies a una carta de Joan Torras sabem que Colomer va assistir a la conferència del crític d’art Àngel Marsà Los secretos del arte nuevo al Círculo Artístico, el 15 d’abril de 1950. [24] Amb la descoberta dels dibuixos i pintures que guardava al seu estudi i altres que pertanyen a col·leccions privades, ara també sabem que va ser un període durant el qual va pintar i dibuixar intensament. El novembre de 1949 el mateix Torras li havia escrit: “Sé que has trabajado mucho y bien […]. ¿Cómo sigue la idea de una exposición?[25] Els centenars d’apunts presos del natural a Tossa, Premià, Banyoles i, sobretot, Girona revelen un observador atent, un excel·lent dibuixant i un colorista metòdic —però que havia optat per allunyar-se de qualsevol risc.

La precarietat de mitjans i la repressió física i mental de la dictadura no van impedir que a principis dels anys cinquanta sorgissin uns brots d’activitat creativa a Girona, sovint en forma de grups d’artistes, com ara el Grup de Girona (1950), els Tres Pintors (1952) i Indika (1952). Per les Fires de 1950 també es va inaugurar La Artística, un petit annex de la botiga del mateix nom que era una de les poques sales d’exposicions privades que s’obrien a Girona d’ençà de la Guerra Civil. Aquell estiu, Torras li reclamava que pintés Girona fora dels estereotips, sabent que Colomer podia ser capaç de fer-ho:

 

Tal vez una ‘Devesa’ más completa que la actual. Una ‘Devesa’ como te gustaría a ti. Ni española ni francesa. Única. Nueva. – Los hombres como tú y que viven en Gerona tienen el deber de explicar, de hacer la exégesis de Gerona, sin pintoresquismos, sin dogmas, sin tipismo, sin campanarios – que se me antojan horribles de tanto ver ‘estampas’ – Eso es: Gerona sin estampa. Hágase la luz de una vez y mándala.[26]

 

Qui sap si per la insistència de Torras, i perquè acumulava un gros d’obra considerable, el març de 1957 Colomer finalment es va decidir a presentar a La Artística la que en realitat era la seva primera exposició individual. Carles de Bolòs, que escrivia les cròniques d’art de Los Sitios, va dedicar un breu comentari a l’exposició de Colomer en el seu to característic entre la condescendència i el menyspreu cap a tot allò que no fos estrictament acadèmic.[27] Era obvi que no sabia gaire bé de qui parlava, ja que en dues ocasions s’hi referia com un jove artista (Colomer tenia 49 anys) que, segons ell, es donava a conèixer. La ignorància i el paternalisme del crític oficial no devien preocupar gaire Colomer, però tampoc el van animar a repetir l’experiència, i haurien de passar tretze anys perquè tornés a exposar la seva obra en solitari.

La dècada dels seixanta per a Colomer va començar marcada per dues pèrdues familiars importants. Primer, el 1960, va morir el seu pare, i dos anys més tard, la seva tia Francisca, que per a ell havia estat com una mare. L’herència paterna li va permetre modificar i ampliar el projecte d’habitatge unifamiliar que el 1959 ell i Carme Sanz havien encarregat a l’arquitecte Emili Blanch, una caseta i estudi en planta baixa a l’entrada de la vall de Sant Daniel, als afores de Girona. Aquesta casa es va convertir ben aviat en un lloc de trobada i de cèlebres tertúlies setmanals d’un grup de gironins convidats pel matrimoni Colomer. El pintor Lluís Bosch Martí, anys més tard, la va batejar com “la petita casa còsmica” i va descriure el món dels Colomer d’aquell període com “tancat, elitista, platònic, idealista, espiritual, esteticista i decadent”.[28] Colomer, en qualitat d’amfitrió i representant de la generació d’abans de la Guerra, va començar a erigir-se en mestre i guia d’alguns joves artistes de Girona, la qual cosa li va fer guanyar bones amistats, però també inevitables crítiques, com la de Bosch Martí. El també pintor i crític d’art Enric Marquès, que havia format part del grup però se’n va distanciar junt amb Bosch Martí, va sintetitzar el valor de la casa de Sant Daniel no tant pel mestratge de Colomer, sinó pel fet de ser punt d’arribada i de sortida de les caminades diàries del pintor per anar i venir del seu domicili a la carretera de Barcelona, a través del barri vell de Girona. Per Marquès, aquest trajecte aparentment rutinari va donar a Colomer la possibilitat de fer una reflexió i una “especulació intel·lectual” constants sobre les seves lectures i la realitat que l’envoltava, i el considerava un factor decisiu en la seva evolució com a artista. Marquès ho afirmava en la seva crítica de l’exposició individual que Colomer finalment es va decidir a fer el 1970 a la sala La Gàbia de Girona.[29]

Colomer va convidar un dels mestres de la seva infantesa, Sebastià Pla i Cargol, que aleshores vivia a Madrid, a inaugurar l’exposició de La Gàbia. Pla, profundament agraït i emocionat, en no poder assistir-hi, va enviar una carta a la galeria amb el prec explícit que fos entregada a Colomer just en el moment de la inauguració. Per la resposta de Pla, sabem que en la seva invitació Colomer li havia dit que l’exposició “culmina la llavor decisiva d’aquells temps i dies llunyans”, quan Pla va ser un dels seus mestres al Grup Escolar de Girona.[30] És a dir, que Colomer donava a l’exposició un valor enorme, i entenia que les obres que presentava eren la culminació de tot el seu procés vital com a pintor, intrínsecament lligat a la ciutat. Certament, com veurem més endavant, des de finals dels anys cinquanta i durant els anys seixanta, finalment s’havia decidit a afrontar una obra més marcada per la recerca formal que, sense ser innovadora, demostrava que volia deixar enrere una fórmula esgotada.

L’exposició a La Gàbia va tenir una significació especial per a Colomer, no només per la decisió de mostrar la seva obra recent (setze pintures), sinó perquè el va tornar a fer present en el panorama artístic de la ciutat a l’inici d’una dècada que seria intensa políticament i socialment, en el tram final de la dictadura i l’inici de la transició democràtica. Dos anys abans de l’exposició, Colomer ja havia acceptat participar en la primera mostra col·lectiva organitzada per l’Agrupación Nacional Sindical de Bellas Artes (ANSIBA) a la Casa de Cultura de Girona. ANSIBA era el sindicat vertical per als artistes que havia creat el règim franquista el 1964. Colomer s’hi va afiliar el 1966, i el 1972 era vocal de la junta provincial del sindicat, que —igual que el Círculo Artístico uns anys abans— presidia Agustí Pera. Novament, Colomer es mostrava partidari de formar part de les estructures tolerades o promogudes pel règim per, des de l’interior, afavorir-ne la renovació. Això, evidentment, comportava un determinat grau de col·laboracionisme, no exempt de crítiques. Però Colomer semblava haver acceptat que la seva decisió de quedar-se a viure i treballar a Girona implicava aquest risc. Després de l’experiència de la casa de Sant Daniel, ara també era conscient del paper que podia jugar en relació amb alguns artistes més joves. El pintor Enric Ansesa n’era un, i ha afirmat que

 

ell va obrir la porta a diverses generacions i va trencar el monopoli del que s’havia establert a la Girona plàstica. La seva intervenció a l’ANSIBA va ser la seva entrada de nou a l’escena. A partir de l’any 72 Colomer torna a ser públic, encara que restringit, però ja fins a la seva mort no pararà d’intentar influir en molts dels aspectes de la ciutat, tot i que quasi mai d’una manera estrident. Mitjançant petits grups i persones, ell, a la seva manera, fa un esforç per reconduir la societat cap al civisme i la cultura.[31]

 

A més del paper que Colomer jugava des d’ANSIBA, Ansesa parla de l’exposició Pintures i escultures d’11 artistes de Girona, que es va poder veure a Camallera i Girona i que, segons Ansesa, havia organitzat Colomer (fig. 5). “Era un assaig d’obrir noves vies i de lligar i de cohesionar unes actituds. Crec que el resultat de la mostra va ser important perquè va generar una dinàmica que portà com a conseqüència una gran part de l’activitat cultural de les arts plàstiques a Girona”, escriu Ansesa.[32] Durant els anys 1972 i 1973, efectivament, Colomer va estar implicat en les exposicions i activitats d’ANSIBA i va promoure-hi l’entrada d’alguns artistes de les generacions més joves. Ben aviat, però, es va fer evident que la voluntat de canvi que propugnaven Colomer i altres membres no podia fer-se des de l’interior del sindicat, i van presentar la seva dimissió de la junta. Francesc Miralles i Narcís Selles apunten dos possibles motius concrets. Mentre que el primer parla de friccions sorgides arran d’una exposició d’homenatge a Picasso, l’estiu de 1973, Selles considera que l’enfrontament d’ANSIBA amb el règim es va fer evident quan la junta va promoure el boicot als premis de pintura Villa de Palamós en protesta per l’enderrocament de la Casa Ribera, un edifici modernista d’aquell municipi.[33] Sigui com sigui, mentre que la majoria de dissidents d’ANSIBA es van implicar immediatament en l’organització d’altres formes d’oposició i reivindicació polítiques a través de les arts visuals —que van desembocar en la creació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona el 1976—, Colomer va quedar-se al marge de les activitats del grup. Només el setembre de 1976 va participar en l’exposició Homenatge a Carles Rahola (núm. cat. 456), quan la mostra va anar a la Fundació Miró de Barcelona, després d’haver passat per Girona i Cadaqués.

 

 

El treball i la reflexió dels últims anys

 

El 1979 Colomer va tornar a fer una exposició individual de la seva obra recent a Girona, coincidint amb un nou període d’intensitat creativa. En una de les poques entrevistes que se li van fer mai, en aquell moment va explicar: “Pintar sempre m’ha agradat, però fins ara no m’he forçat a fer-ho tan a fons. Una exposició que vaig fer fa poc m’ha ajudat a adquirir aquesta continuïtat, i m’ha donat ànims”.[34] Estava, per tant, il·lusionat, però al mateix temps es mostrava insatisfet amb la pròpia obra i crític amb alguns canvis arquitectònics i urbanístics que veia a la ciutat. Tal com va escriure en el catàleg de 1996 el seu amic i neuròleg Joaquim Jubert, la insatisfacció havia portat Colomer a fer creure que la seva producció era irregular i esporàdica, tot i que ara s’ha pogut comprovar que durant els anys setanta va treballar molt. Poc després, entre finals de 1980 i principis de 1981, va patir dos ictus cerebrals que li van impedir reprendre la seva activitat pictòrica durant dos anys. Quan va poder tornar-hi, durant la resta de la dècada dels vuitanta, va continuar treballant en els mateixos temes amb insistència: “Mai no he deixat de pintar. He anat pintant per a mi, ja que la pintura representa com una recerca permanent. […] [Girona] té innombrables possibilitats pictòriques. Inaudites, inversemblants”, declarava en una entrevista amb motiu de l’exposició individual de 1986.[35]

Durant aquest període, però, també es va revelar el Colomer interessat pel pensament, l’estètica, la psicologia, l’antropologia i la grafologia. Colomer sempre havia estat un gran lector, però en la seva maduresa va voler establir una continuïtat entre la ciència i l’art, provant de traslladar a la tela les qüestions científiques i filosòfiques que el preocupaven. Pels mateixos motius, va ser també aleshores que es va donar a conèixer com a escriptor. Gràcies al seu epistolari i als poemes que s’han descobert en el seu llegat, ara sabem que sempre va ser un escriptor apreciat pel seu cercle íntim d’amistats, però a principis dels anys vuitanta va publicar una sèrie d’articles a la premsa local en els quals afloraven els coneixements i les inquietuds d’un Colomer que sembla tenir la necessitat de compartir les seves reflexions, un procés que culminaria amb l’autoedició dels seus llibres de 1982 i 1991. Malgrat el seu estil ampul·lós, per damunt de tot els textos de Colomer expressen una voluntat d’incidir en la seva realitat més immediata, una ciutat que veu canviar ràpidament i no sempre d’acord amb els seus desitjos.[36] El 1989, per exemple, va fer manifesta la seva total oposició a la construcció de la variant de l’N-II a través de la vall de Sant Daniel, i així va comunicar-ho per escrit tant al president de la Diputació com a l’alcalde de Girona.[37]

El treball intens des de la discreció, l’actitud crítica i cívica, i la voluntat de donar a conèixer les seves reflexions el van portar progressivament a veure les múltiples vessants de la seva obra com diferents cares d’un sol cos, d’un mateix discurs de pensament i articulat d’acord amb una única lògica. Això també el va fer allunyar de l’anècdota pictòrica, de la referència explícita a llocs o persones, i les seves obres van evolucionar cap a un formalisme en què no cercava altra cosa que l’equilibri compositiu i cromàtic, el que ell va anomenar un “estricte prodigi creatiu”.[38] Tanmateix, Colomer era conscient que feia molts anys havia fet una opció per Girona, per la seva ciutat, i sempre va ser i serà un pintor de Girona. La ciutat li va donar gairebé tot el que posseïa i coneixia, i el seu últim gest va ser fer donació de la casa de Sant Daniel a l’Ajuntament. En el moment de la polèmica sobre la variant de l’N-II s’ho va repensar, però finalment, agraït per la petita exposició retrospectiva de 1991, hi va correspondre amb la seva característica generositat. Tal com ja havia declarat el 1989: “[Girona] m’agrada molt i no m’agrada gens. És la contradicció de molta gent. En sóc fill i estic molt lligat a la ciutat, malgrat els defectes.”[39]

No hem d’oblidar ni un sol moment, mentre passem les pàgines d’aquest llibre, que Colomer va optar per guardar i no ensenyar la major part de les obres que ara podem veure. Va exposar molt poques vegades i ho va fer conscient que era un pintor local, amb poca audiència i sense capacitat per comunicar-se amb ningú més enllà d’un reduït cercle d’amics i admiradors. I es va conformar amb això; de fet, no va viure mai de la seva producció artística, i quan algú li donava diners a canvi d’una pintura, ell els destinava a institucions benèfiques. Va viure moments històrics complexos i difícils, i hauria pogut optar per posicions més radicals, més compromeses, més heroiques, amb la qual cosa ara ens seria molt més fàcil glorificar-lo i mitificar-lo. La seva postura, la seva lliçó, en canvi, és d’un calibre diferent. La seva pintura és silenciosa però no és muda. És una pintura anacrònica, però Colomer era conscient d’aquest anacronisme. Davant l’estrèpit de la modernitat i de la buidor del segle del progrés que li va tocar viure, va decidir oferir-nos petits espais per a la reflexió callada, per a l’observació atenta, per aprendre a apreciar i valorar el que ens envolta diàriament: la ciutat, els paisatges, els objectes i les persones que estimem.

 

 



[1] Jordi Falgàs, “Les Sales Municipals exposen la trajectòria pictòrica de Pep Colomer”, El Punt, 13 abril 1991.

 

[2] Pep Colomer Martí, resposta a una petició del Departament d’Art del Col·legi Universitari de Girona demanant un currículum per a un arxiu dels artistes gironins (22 febrer 1974), manuscrit, Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 1021.

 

[3] Sobre Labarta, vegeu Elisa Queralt i Galobardes, “Francesc Labarta: la seva obra artística i docent” (tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1990).         

 

[4] Colomer, “Girona i l’Aguilera”, a Mostra-homenatge a Josep Aguilera i Martí: 1882-1955 (Girona: Fundació Caixa de Girona, 1978), s/p.

 

[5] Sobre l’acadèmia de Josep Aguilera, vegeu Eva Vàzquez, ed., Josep Aguilera: Girona, l’exili i la pobresa, ed. (Girona: Museu d’Art, 1997).       

 

[6] “Gacetilla”, Diario de Gerona, 27 març 1930.

 

[7] “Diputación”, Diario de Gerona, 7 juny 1930, i “Gacetilla”, 10 juliol 1930.      

 

[8] Sais, “Art: El triomf d’uns gironins”, Diario de Gerona, 13 octubre 1930.        

 

[9] L’Escola Logelain es va fusionar amb l’Escola Van der Kelen el 1952 i ha continuat funcionant fins a l’actualitat amb el mateix mètode. Vegeu “Historique”, Institut Súperieur de Peinture Van der Kelen Logelain, accedit 22 agost, 2012, http://www.vanderkelen.com/FR/history.html

 

[10] Vegeu l’anunci “Pro Monument a Fidel Aguilar”, El Autonomista, 29 març 1930. A partir d’aquest moment, Amics de les Arts va publicar setmanalment al Diario de Gerona un llistat dels noms i les aportacions que havien fet. Pep Colomer hi apareix el dia 3 d’abril amb una aportació de 3 ptes.    

 

[11] P. M., “Fidel Aguilar: Un bon projecte a la seua memòria”, El Autonomista, 29 març 1930.

 

[12] Vegeu Sais, “Art”, Diario de Gerona, 28 març 1930; Lluís Bota i Villà, “Pro Monument a Fidel Aguilar”, El Autonomista, 5 abril 1930; “Art: Inauguració del monument a Fidel Aguilar”, Diario de Gerona, 30 juny 1930; “L’inauguració del monument a Fidel Aguilar”, El Autonomista, 30 juny 1930. Anys més tard, Josep Clara continuava afirmant que l’autoria era de Gallostra i Comas. Vegeu Josep Clara, “Amics de les Arts i Fidel Aguilar”, Revista de Girona 167 (novembre-desembre 1994): 87, i Clara, “Francesc Gallostra, pintor de Girona”, Revista de Girona 188 (maig-juny 1998): 44.

 

[13] Carles Rahola, “L’escultor Fidel Aguilar”, El Autonomista, 30 juny 1930. El segon article és citat a Clara, “Francesc Gallostra, pintor de Girona”, Revista de Girona 188 (maig-juny 1998): 44.

 

[14] Vegeu “Gacetilla”, Diario de Gerona, 8 abril 1931, i “Noticias”, El Autonomista, 10 abril 1931. Curiosament, ambdós diaris només fan referència als estudis de Colomer a l’École Logelain i no esmenten el seu pas per l’Acadèmia. Clara cita una carta de Gallostra a Carles Rahola datada a Brussel·les el 9 de març de 1931 on l’informa que ha pres la decisió “junt amb el company Colomer [d’]establir-nos com a decoradors a Girona”. Vegeu Josep Clara, “Pep Colomer, entre el disseny comercial i la proposta revolucionària”, Revista de Girona 176 (maig-juny 1996): 47.

 

[15] Vegeu l’article de Lluïsa Faxedas, en el segon volum, pàg. 10-37.

 

[16] Colomer, “Presència de Fidel Aguilar a la Girona dels anys 30”, a Fidel Aguilar (un noucentista gironí), Narcís Comadira, ed. (Girona: Ajuntament, 1991), 57. Publicat originalment a Fidel Aguilar, Jaume Fàbrega, ed. (Girona: Ajuntament / Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, 1972), 17.

 

[17] Joaquim Vergés, carta manuscrita, París, 17 juliol 1932. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 1010.

 

[18] Vegeu Rafael Pujol, “El Bloc Obrer i Camperol a les comarques gironines”, Presència 338 (1974): 9-14. En aquest article Pujol va donar a conèixer que Colomer era autor d’algunes il·lustracions a L’Espurna. Sobre el BOC i les diferents publicacions, vegeu Andrew Durgan, BOC 1930-1936: el Bloque Obrero y Campesino (Barcelona: Laertes, 1996), 110-12.

 

[19] Clara, “Pep Colomer, entre el disseny comercial i la proposta revolucionària”, Revista de Girona 176 (maig-juny 1996): 47.

 

[20] Sobre les exposicions a Girona durant la Guerra Civil, vegeu Clara, “Art i Guerra Civil (1936-1939). L’exemple de Girona”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins XLIII (2002): 263-77.

 

[21] Anna Carrascal, “Pep Colomer Martí. Espiritual i exigent”, Punt Diari, 19 maig 1979.

 

[22] Eva Vàzquez, “El llenguatge de les arts”, a Sota la boira: lletres, arts i música a la Girona del primer franquisme (1939-1960), de Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, Joan Gay i Puigbert, i Eva Vàzquez (Girona: Museu d’Art, 2000), 91. Vàzquez dóna com a data del primer anunci el mes de maig, però en realitat va aparèixer el 18 d’abril, seguit per altres d’iguals el 16 i el 29 de maig.

 

[23] Vàzquez, 129. Sobre el Círculo Artístico vegeu també Narcís Selles, Art, política i societat en la derogació del franquisme (Gaüses: Llibres del Segle, 1999), 35-38.

 

[24] Joan Torras Bachs, carta mecanografiada, Barcelona, juny 1950. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 1110.

 

[25] Torras, carta mecanografiada, Barcelona, 21 novembre 1949. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 1102.

 

[26] Torras, carta manuscrita, Barcelona, 27 juny 1950. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 1108.

 

[27] Vegeu Carles de Bolòs Vayreda [Argos, pseud.], “Exposición Colomer Martí”, Los Sitios de Gerona, 23 març 1957.

 

[28] Lluís Bosch Martí, “Llegint ‘Carlota a Weimar’ a Sant Daniel”, Diari de Girona, 18 agost 1995.

 

[29] Enric Marquès [Eugeni Ribalta, pseud.], “El camí silenciós de Pep Colomer”, a L’art, la ciutat i el món, introducció i selecció de Narcís-Jordi Aragó i Josep Clara (Girona: Diputació de Girona, 1996), 87-88. Publicat originalment a “Pep Colomer”, Presència 287 (9 gener 1971): 15.

 

[30] Sebastià Pla i Cargol, carta mecanografiada, Madrid, desembre 1970. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 822.

 

[31] Enric Ansesa, “Josep Colomer després de l’eclipse”, a Pep Colomer (1907-1994), Ansesa et al. (Girona: Museu d’Art, 1996), 18-19.

 

[32] Ansesa, “Aproximació a Pep Colomer. L’home i l’obra”, a Pep Colomer (Pintura), Ansesa i Colomer (Girona: Ajuntament, 1991), 5.

 

[33] Vegeu Francesc Miralles, “A la recerca del fet artístic a la Girona de postguerra (1940-1980)”, a Plàstica gironina actual (Girona: Diputació, 1980), s/p, i Selles, 41-43.

 

[34] Carrascal, “Pep Colomer Martí. Espiritual i exigent”.

 

[35] Miquel Gil Bonància, “Entrevista amb… Josep Colomer i Martí”, Los Sitios-Diari de Girona, 17 gener 1986.

 

[36] Vegeu Francesc Carbonell, “Recull de textos filosòfics d’en Pep Colomer”, a Pep Colomer (1907-1994), Ansesa et al. (Girona: Museu d’Art, 1996), 27-40.

 

[37] Vegeu Colomer, esborrany de carta enviada a Josep Arnau, president de la Diputació, i a Joaquim Nadal, alcalde de Girona, Girona, 9 febrer 1989, i Joaquim Nadal, carta mecanografiada en resposta a Josep Colomer, Girona, 14 febrer 1989. Fons Colomer, Fundació Colomer-Sanz, núm. reg. 13 i 12.

 

[38] Colomer, s/t, text de presentació a Pep Colomer (Pintura), 4.

 

[39] Carrascal, “Pep Colomer Martí. Espiritual i exigent”.