LA COMPRENSIÓ REAL-LÒGICA:

UNA FILOSOFIA PEL DOS MIL

Pep Colomer

 

Nota: aquest capítol inclou la major part del llibre que Pep Colomer va publicar, en una autoedició, l’any 1991. Concretament, els textos corresponen a les pàg. 1-56 i 121-130 de l’edició original. A l’hora de transcriure els textos hem respectat el vocabulari i la sintaxi del text original, conscients que l’autor utilitzava sovint un català no normatiu, i hem corregit el que eren estrictament errors tipogràfics i gramaticals.

 

INTRODUCCIÓ

 

Considero que el llibre que aquí presento resulta necessari, pel fet que coincideix amb aquells imperatius essencials que mai no han estat atesos. I que potser ara comencen a fer-se madurs per exigir una certa revisió (generalitzada) que aporti canvis profunds i radicals respecte a una forma de viure molt diversa de la que sempre s’ha imposat. En la qual, per primera vegada, l’Home s’adonaria que (en relació amb si mateix) és el Gran Desconegut. I que, per projecció conseqüent, continua sense comprendre tota la resta que l’implica.

Es tractaria d’una revisió que afectaria directament aquells aspectes fonamentals sobre els quals se sustenta el nostre sentit i el nostre viure.

En primer lloc, i seguint l’ordre del Llibre, després d’unes “Reflexions Prèvies”, passo a formular el “Planteig, la Concepció Filosoficocomprensiva” en la qual s’hauria de fonamentar la nostra genuïna i decisiva “Raó de Ser”.

Aspecte que —com es podrà advertir— crec que aporta en els punts essencials una visió inèdita que he procurat que fos demostrable i, per tant, utilitzable.

Formulant, així mateix, una concepció igualment renovadora de la “Problemàtica psicoterapèutica” a nivell Humanístic i d’Ascesi Personal.

És per totes aquestes raons que considero que el Llibre resulta vàlid i mereix ser publicat. I així poder expandir els valors del seu missatge.

 

 

PREÀMBUL FONAMENTAL

 

A l’inici

(si és que mai hi ha hagut inici),

la Presència del Sentit

—talment com una Illa insòlita—

prossegueix la seva via.

 

Entre els àmbits silenciosos

de lo Esfèric Absolut,

com a fons

sempre vigent

d’un existir que es produeix

(en vocació suficient)

per a fer que la Deriva

no culmini en el “No-Res”.

 

Un “No-Res”

que sempre serà Real

i, de fet, un Pur Enigma.

 

Però el Sentit

(tant del “què és”

com de lo que pugui ésser)

es manté evident

a nivell de la Consciència.

 

La Consciència de Comprendre

que l’“Accedir” no és inútil;

garantint que l’Esperit

sempre es mantindrà vigent

a nivell de Mereixença.

 

 

REFLEXIONS PRÈVIES

 

Si alguna vegada se’ns ha acudit fer una mirada general entorn del “què és”, del “què fem”, del “què pretenem”, és obvi que sempre n’haurem extret una certa impressió d’insatisfacció; d’un precari “anar passant” gens convincent. Ja en nosaltres mateixos i els altres.

Però també haurem pogut constatar que la Natura —en conjunt— es manté en Ordre. I que el Desordre som nosaltres —l’espècie humana—, els que l’anem produint de manera obcecada, sistemàtica; en el fons irresponsable.

És aquesta constatació el que faria necessari procedir a una revisió generalitzada respecte del que fem i ens proposem i en realitat a on anem.

Però l’intent d’aproximar-nos a la Comprensió del que és la Realitat (sigui en l’aspecte que sigui) implica tenir en compte la vigència del conjunt existencial a nivell de l’Absolut que sembla ser.

Amb la qual cosa s’Imposa referir-nos a la Totalitat integral; que sempre és allò que se’ns mostra com a origen.

I aquesta és la qüestió prioritària. L’interrogant essencial del qual deriven tots els altres: el què som —el perquè—, per a quina finalitat?

Són aquests interrogants (indefugibles) els que es plantegen com a base de l’Angoixa. Indistintament “Neuròtica” o Creativa.

I és que, com ja va dir C.G. Jung, “nous ne valons que par l’Essentiel. Si l’on n’y trouve pas d’accés, la Vie est gaspillée”.

D’aquí ve l’angoixa —més o menys advertida o defugida— de la pròpia Soledat.

Allò que fa que l’existència se’ns plantegi en la doble presència de la Realitat, coexistint separada de la deriva que —precàriament— va prosseguint l’espècie humana.

Concretada en la “problemàtica opressiva” en què va debatent-se la trajectòria personal de cadascú.

I és aquí on resideix el gran repte: que el Ser aconsegueixi assumir plenament la Realitat, identificant-s’hi de manera disponible i creativa. I així superar l’Enigma. En què l’obstacle decisiu és el de la Subjectivitat, imposant a cadascú una visió exclusivista, tendencialment restrictiva de la Vida. I així va erigint les barreres de la incomunicació; la de l’anhel que va perdut i no troba en què donar-se. Fent que a cada pas topem amb els paranys de l’il·lusori.

Que si bé a l’inici ens exalta d’esperança, ben aviat fa sorgir els fantasmes de la indefectible frustració, la que ens porta a coexistir sense conviure. Enganyant-nos mútuament; fent-nos mal ben sovint sense voler-ho. Confonent l’estimar amb el posseir. Obsedits per vanitats risibles, inconsistents.

I mentrestant, al nostre entorn, l’existència prossegueix les seves transformacions dintre el “clímax” presencial d’un miracle permanent. Difícilment expressable. El d’un Ordre incommovible desplegant-se —indefectible— en un ritme d’alternances que promouen i compensen la suprema transcendència d’un Sentit i una Bellesa simplement prodigiosa.

I és això, que se’ns escapa; allò que sigui l’Essencial. La sola motivació que donaria a la Vida aquella raó de Ser per la qual es justifiqui i mereixi ser viscuda.

Entregant-s’hi totalment per adorar-la i servir-la. Malgrat que l’Enigma romangui, de moment, irreductible.

Però en rigor, més que d’Enigma, del que en realitat es tracta és que:

A la base de tota possibilitat de Comprensió, es planteja l’evidència d’una directa relació identificadora entre la vigència fenomènica i el Sentit del “què és” en cada cas i situació.

Aleshores, l’existència té l’opció d’assumir aquell sentit que l’orienta i l’estimula a prosseguir-se; en la consciència que és il·limitada. I que ens donarà (de sobres) tot allò que ens mereixem.

Es parla excessivament. Sovint, sense cap necessitat; de manera inconseqüent i gratuïta. Per tal d’encobrir la nosa de la pròpia Vacuïtat.

Un parlar que, habituat a no parar, resulta que no sap fer-ho en moments —excepcionals— en què el Silenci s’imposa (com a mínim diferent) en trobar-nos davant de situacions que desborden la rutina habitual; aportant-nos un aspecte, un sentiment que, almenys, ens desconcerta en una barreja insòlita d’evident i pressentit difícil d’assimilar. I més encara de Comprendre. Perquè ens sobta descobrint-nos, enfrontant-nos a un aspecte de les coses que no tan sols ignoràvem; sinó —més encara— que, sense adonar-nos-en, en el fons del nostre Ser el defugíem —des de sempre— de manera excedida i sistemàtica.

Com pressentint un perill o quelcom molt incòmode que ens convenia evitar.

Ni més ni menys que la Presència —obsessiva i silenciosa— Transcendent del “què és”, i s’imposa —essencialment— com essent la genuïna, inexpressable Realitat. De nosaltres —de cadascú en el seu sentir intern— i en la Imatge circumdant que ens sustenta i substancia en el que som i estem destinats a Ser.

Un Silenci —imprescindible— que es planteja com a condició preable per establir el diàleg amb el Sentit Essencial.

Que no ha de ser interferit i necessita anar produint la fluència iniciàtica del seus missatges recòndits; destil·lant el seu secret a nivell de confidència. Suggestivament transmesa en la pura intuïció que unifica “el que és” amb el que “Sent”.

Només amb l’entregar-se —disponible— limitant-se a Contemplar i “Deixar Ser”.

Si allò que —erròniament— s’ha estat considerant com a “Sentits” (vista, oïda, gust, olfacte i tacte) fos quelcom més que meres facultats perceptores dels efectes fenomènics, hi hauria base per pensar que tothom podria experimentar aquelles Sensacions de naturalesa excepcional que només semblen ser observades o detectades per escasses —irrisòries— minories.

Aleshores els “Sentits” entesos com a Òrgans serien els que —certament— estarien condicionats per assumir aquelles Vivències que, de fet, arribarien a produir-se com a directes exponents de la Significitat Immanent, resolent—se en formacions conjunturals determinades que, ja en si mateixes, se’ns plantegen de manera nogensmenys excepcional a nivell de qualitat i transcendència.

De la qual cosa s’hauria de treure la conclusió que no seria pas la facultat de “Sentir”, el que derivaria de l’Òrgan. Sinó que, molt diferentment, la possibilitat de captar, d’identificar la Realitat, sorgiria directament de l’“Ascesi” interior que la Persona concernida porti a terme. És a dir, del grau i nivell de Sensibilitat i Consciència que assumeixi.

Qualitat o condició que —a part d’ésser inherent— també pot veure’s excel·lida i potenciada mitjançant l’exercici permanent d’una “Actitud” adequada. Aquella que consisteix a mantenir-se centrat; disponible i alertat per connectar les Presències. Resolent-se —fabulosa— en sentit de l’Obra d’Art. És a dir, d’una existència abocada a la vivenciació i a la creativitat espiritual sustentant-se en Sensacions, o bé al contrari, prosseguint-se merament vegetativa; a remolc de l’apetència i de la satisfacció.

Hi ha dies o moments en què la situació es presenta difusa, barrejada en les diverses opcions que no acaben d’advertir-se i precisar-se. I hom se sent incòmode, irritable, sense que es vegi un motiu que ho justifiqui. Són situacions transitòries en les quals ens caldria estar atents evitant de pronunciar-se en un sentit o bé en un altre. Més que mai aplicant-se a “Deixar ser”. Intentant de contemplar la deriva i la presència de les coses extàtiques, silencioses. Ja que és en aquests moments quan se’ns mostren de manera desusada, diferents; en la seva realitat objectiva. I no pas sota l’aspecte que nosaltres hi assignem. Evitant, doncs, d’intervenir-hi. Sent capaços d’acceptar el que esdevingui com sent pertinent i necessari dintre els termes del que pugui realment ser. Ric, no obstant això, de quelcom d’imprevisible, aportant-nos la sorpresa que desbordi els nostres límits. Els de la visió rutinària, subjectiva; sense entusiasme ni anhels. Intentant mirar l’entorn com un lloc desconegut. Que és el que és realitat. I aplicar-se a descobrir-lo com la part Complementària que ni tan sols sospitem.

Aquella que ens portaria a advertir la Unitat de nosaltres i de Tot com el Sentit de la Vida. Vivenciant-la en la seva Plenitud. La del prodigi de Ser.

Una vegada s’ha pressentit (o advertit) aquesta innata relació de nosaltres amb “la resta”, hom no pot pas ja evitar de fer-se la reflexió que el duria a preguntar-se fins a quin punt seria lícit i convenient per una part (i possible per l’altra) limitar-se a prosseguir —en exclusiva— la relació entre els humans, o bé, en contrapartida, intentar d’aprofundir una connexió personal entre les coses i la nostra intimitat.

Intuint que seria possiblement per aquest camí com la Vacuïtat en cadascú es diluiria; i al seu torn s’ompliria d’un contingut il·limitat (exhaustiu) de sentit i transcendència imprevisible, que ens alçaria a nivells insospitats de realitat i consciència.

Majorment quan (ja a partir del nivell en què ens produïm) no podem pas enganyar-nos respecte de la minsa, irrisòria qualitat creativoespiritual que motiva i substancia el nostre viure.

Com més va, més uniforme, resseca, programada. Promotora de la inèrcia —només vegetativa, reactiva—, que es resol en la rutina, el tedi, la indiferència; en la Vacuïtat interna i la “Neurosi” consegüent que no troba cap sortida.

Tant se val si “entretenint-se” o “medicant-se”. Només per “anar tirant”.

I aquí estem i així anem. Simplement a les palpentes; prosseguint una vida sense objecte.

I és això, que caldria revisar; intentant de trobar una resposta a l’etern interrogant del “què som”, del “per què”, per a “quina finalitat” existim, i saber a què atenir-nos.

Ni més —ni menys— que la resposta suficient i decisiva que únicament “tota la resta” és la que ens pot aportar.

Una resposta silenciosa; prodigiosament reveladora, Presencial. Sempre vigent i efectiva.

Que no demana res més que veure’s sol·licitada i apropada de manera confiada, disponible.

En l’“Actitud” adequada per acollir els missatges —inefables— que —la Realitat—, eternament, va emetent.

Més al fons, al darrere i al damunt de les situacions, els fenòmens i les coses que ens afecten o ens commouen en diversa intensitat —exaltant o admirativa—, si ens mantenim alertats i disponibles (simplement en estat d’expectant contemplació), sovint ens serà donat d’accedir a un nivell de vivència i transcendència simplement prodigioses, inexpressables.

En el que tot es limita a no ser més que el suport (extasiat) d’un suprem acompliment insòlit, inconcebible.

El del diàleg secret de la Llum i del Silenci expandint-se en un càntic de Bellesa i Beatitud que va fluint i ressona revelant-se’ns —iniciàtic— com l’Ascesi beatífica— al més alt Sentit de Ser.

Un Esperit, un Sentit, que s’erigeix i se sustenta només en la Presència enigmàtica; però també acollidora, de la Vigència Ordenada. En la qual tot és possible per virtut del “Deixar Ser”.

És a dir, del poder ser, just en el moment en què es mostra realitzable. En les condicions estrictes en què pugui formular-se de manera genuïna, òptimament creativa. En rigor, nogensmenys estrictament necessària. Però, també, així mateix anhelable, merescuda; suficient.

 

 

UNA FILOSOFIA PEL DOS MIL

 

En un intent per Comprendre l’Origen de l’Existent, crec que (millor que referir-se a quelcom gens convincent i problemàtic) cal atenir-se a la vigència —Immanent, Inalterable— de la Significitat resolent-se en funció del Possible; com a única base decisiva.

Constatant que tot el que ella produeixi no pot ésser més que un “Resultat”. El de l’Infinit del “Tot i el Res”. És a dir, de l’Absolut, disponible i simultani. I ha d’ésser en aquest àmbit de Sentit (Unicitari-Inescindible, si bé Condicionable) que l’eventualitat de Ser pugui aparèixer, de manera virtual i relativa.

Un camp Neutre i Potencial, resolent-se com a “Vocació de Ser”; amb el qual l’Existir es justifica. Acomplint-se, autoexigint-se.

En rigor, per tant, pot afirmar-se que només existeix una Realitat. La de cadascú, la Teva. Aquella que vius. Objectivament sintetitzada en estricte Testimoni de Sentit i de Presència Personal.

Essent així, es fa evident que —de fet— no som més que Centralitat (Conscienciadora) del que pugui ser l’Enigma. Un Enigma que es planteja i prossegueix en aquella “Opció de Ser” que sustenta l’Existència en la instància Creativa d’un suprem Acompliment.

Aquella que ens garanteixi que l’esforç té el seu Sentit (no serà inútil) i que culmini Transcendint-se.

Un Existir que haurà de produir-se abstenint-se de mirar o considerar l’Absolut en la seva Centralitat. I, al contrari, només haurà de partir de la pròpia per mantenir la Unitat d’allò Total que ens sustenta; del meu Interior i de l’Exterior que ens circumda en infinita expansió.

Tot consisteix, doncs, a promoure i expandir la Centralitat Pròpia, Personal, en l’àmbit Absolut, Immanent, de la Significitat Esferitzada. La del permanent “Tot i Res”, polaritzant-se (Complementari) en els Punts o Tendències essencials dels quals es determina; en les formacions (diversament eficients) de la Creativitat més o menys Transcendent-Equacionada; en Procés de l’Existent.

Com veiem, doncs, la Realitat és l’Absolut. I és en això que rau l’Enigma; en aquest Contingut (exhaustiu-indefinible) que s’imposa com a única evidència. A LA QUAL TOT SER (tota classe possible d’existència) es troba subordinat i obeeix la seva “Llei”; la de l’Organicitat dels factors Contraposats.

Essent així, existir pressuposa mantenir-se en permanent atenció. Per no perdre el contacte amb el Sentit Essencial. Que a cada instant es transforma prosseguint el seu Procés de constant renovació. Que a més és Personal, exclusiva, no transferible, en cada cosa, en cada Ésser, destinat a Acomplir-se (il·limitat) en allò que sempre és Possible; la constant realització —en tots els aspectes i nivells— en sentit de Perfecció; és a dir, de l’“Obra d’Art”. Que exigeix ser Personal. Simplement Unitària.

I és així com l’Absolut es va acomplint; en termes de Total.

Conceptuat d’aquesta forma, es fa evident que Tot (existencial-col·lectivament) exigeix ser revisat. Atès que vivim i ens atenim a un conjunt d’habituds, conveniències i interessos bàsicament discutibles. Imposant-se’ns com a “Normes” que s’haurien de denunciar i tractar de superar.

Ja a partir dels plantejaments fonamentals (Cultura-Ordre-Economia, etc.). En un intent de dotar l’Existència d’un Sentit Creatiu i suficient que pogués justificar-la i, a més a més, promocionar-la en constant superació. Un Sentit plenament justificat en l’esforç que ens exigeixi. Vivenciant la Realitat advertint —com ja hem dit— que del que en rigor es tracta és d’un Enigma que exigeix i pressuposa una “Actitud” de recerca i Vocació. Accedint-hi per acomplir-se en Plenitud Personal, Unitària.

S’ha de concloure, per tant, que l’Objectiu essencial ha de consistir a “Sentir”. No ja en l’Home solament: en tota cosa. Però aquest “Sentir” resulta una gradació (il·limitada) que s’estén des d’allò més immediat i restringit al Total Absolut.

“Sentir”, doncs, seria un Art, l’“Art” suprem de combinar l’existent per fer-se revelador del seu contingut vigent; de manera Creativa.

Però l’“Art” —ja és prou sabut— és sempre el més difícil. Tothom, doncs, hauria de ser un Artista (de la Vida), Vivenciant-la intensament com una experiència única, i fer-la comunicable. Intercanviant-la, per tal de compensar les deficiències que cadascú (tota cosa) pot tenir; de manera generosa, comprensiva.

I és només així com l’Existir obtindria el seu Sentit, la seva “Raó de Ser”; suficient, irrenunciable. Una “Actitud” impecable que exigeix —indefectible— el propi Mereixement.

En rigor, una qüestió d’estricta Sensibilitat. En la qual el Ser intenta detectar allò que en realitat pugui ésser. L’Etern Enigma de sempre. No sabent si bé il·lusori o real. Però allò que compta —ha de comptar— és l’“Actitud” Vocacional, orientada a romandre Creativa.

I això és Tot el que es pot fer. Assumint-ho de manera responsable, Religiosa. Pressentint que la Vida no es produeix inútilment; que hem vingut per fer-hi alguna cosa, que encara mai no ha existit. Cosa que és més que suficient. Plantejant-se en “Pur Enigma”; el del “Què És”, el del “Com”, per a “Quina Finalitat”. Per arribar a descobrir que l’estricte fet de Ser serà sempre —per si mateix— ja un Prodigi inexpressable.

Simplement ni més ni menys que una “Ascesi” de l’Esperit. En la qual el Ser (o tot allò que es va produint) s’ha de limitar a “Sentir”; per detectar i assumir “el que És” transformant-se constantment.

I a partir de les seves Sensacions —genuïnes, personals— aplicar-se a “accedir” per poder realitzar-se.

Un “Ordre” que es fonamenta en la doble tendencialitat —Complementària— per tal de poder complir l’exigència d’Absolut; és a dir, del Total (possible o determinable), resolent-se en tot moment en Equació de Sentit. O, millor encara, de Presència.

Equació fonamentada en la discriminació dels factors formalitzants. Això és: un factor Prioritari, un altre de Destacat, un altre […] i un altre de Neutralitzat. Quatre factors irreemplaçables per als quals es planteja (en totes les situacions) la Presència del “Què És” o es determina. I, per tant, del seu Sentit. Evolutiu, variable.

I és damunt d’aquesta base que es precisen i concreten les diverses Condicions que la Presència planteja en quatre grups diferents: Unitat, Discriminació, Complementarietat i Assimilació.

Per consegüent, Tots (cadascú), tal com ha de succeir en les altres coses, hauríem de produir-nos i Comprendre en funció de l’“Ordre” estricte.

Un produir-se, expandir-se i extingir-se existencialment, on el Morir no podria ésser més que una fase del Procés Transformatiu en el qual manté l’Enigma.

Però pel Ser (per tota cosa), si s’hi accedeix, amb l’Existència, tal com és, n’hi ha prou per obtenir el Sentit que ho justifiqui. Un prosseguir en el qual tot és possible (a més d’imprevisible).

Que cadascú ha d’anar descobrint per si mateix; en qualitat d’instància suprema.

No pot pas ser qüestió de cap mena de “Reencarnació”. Allò que s’imposa és de Ser; el millor que pugui ésser. I l’Existència viscuda (en la mesura que es produeixi) no deixarà d’exercir —en ocasions successives— les qualitats de l’Ascesi vivenciada en etapes precedents.

Allò que compta, per tant, és atenir-se plenament a la Vivència que es produeix pel contingut (Unicitari-Personal) promovent la Integració de la Perifèria al Centre.

Una gradació qualificadora en la qual l’Existència (en tota cosa, en tots els nivells) es va produint sintetitzada en diverses gradacions de Vigència i Plenitud. Sense que res hi intervingui fora de l’“Ordre” vigent.

Produint-nos a remolc de la seva deriva atzarosa; humanament insensible. En la qual només es veu una alternativa possible: la de resignar-se a seguir i obeir sense cap mena d’exigència (simplement reaccionant) o bé responsabilitzant-se conscienciant-se.

Perquè, en el fons, del que es tracta és que l’Existència s’exerceixi de manera Creativa; impartint-li un sentit propi d’exhaustiva Plenitud. Orientant-la de manera Impecable i Disponible; per fer (o per no fer) el que se “senti” que ha de ser; en instància genuïna.

Cosa que ens portaria a concloure que la justa captació reveladora, iniciàtica, no podria produir-se més que com un pur fet, inefable, espiritual. Malgrat que una ínfima, irrisòria minoria pugui en certa manera pressentir-ho.

Plantejant-se com a exponent capital d’una realitat que únicament en aquest nivell assoleix la facultat de mostrar-se’ns en els termes excepcionals d’una suprema integració harmònicament coordinada. Religiosa.

Respecte a la qual la inadvertència, la inconsideració, només poden ser augmentades pel que massa bé sabem que no deixa de ser una evidència decebedora: que, malgrat la ingènua pretensió de determinar-se en un nivell de suprema primacia, l’home —genèricament— només disposa i se serveix d’un genuí imperatiu sensible-espiritual que el mogui a “sentir” i a crear en els termes i en funció de “l’Obra d’Art”.

I és així com una existència que per principi (nutritiu-conscienciador) hauria d’exercir-se fonamentada en una constant, irrenunciable “Sensació” (vivenciadora, alertada i responsable), a la inversa es desvia —obsessiva— a remolc del que es desitja, del que es fa, del que es tem, del que es defuig, etc.

Cosa que produeix els funestos resultats d’un desencís i la “Crisi” consegüent que tots veiem; que només podrien ser evitats o superats no pas precisament “distraient-se” o “medicant-se”. Sinó, ben a la inversa, intentant de Comprendre i adequar-se només a partir de si mateix.

Promovent així una pràcticament il·limitada gradació “conscienciadora” com a únic objectiu prioritari. Convençut que en termes d’autorealització aquesta consistiria a mantenir-se en un estat intern d’Impecabilitat que determinaria la consegüent distensió disponibilitzadora. En la qual tota forma d’impulsivitat, d’apetència, intolerància, etc. es trobaria desassistida. Intuint a cada instant el Sentit corresponent.

Ja que és sempre l’íntima sensació “d’estar en fals” la que ens imposa la precària “Actitud” i la Conducta; sense trobar mai la mesura justa que la situació requereix.

Ha de ser, doncs, la Impecabilitat, la que es constitueixi en la “causa primera” del Desordre quan es troba negligida. L’única que, de manera callada, inadvertida, produeix el gran miracle: el de crear l’Ordre i el Sentit a tots els nivells.

Ordre o Desordre que en la pràctica corresponen als conceptes d’Ascesi o de Deriva; (cap a Dalt o cap a Baix) en relació directa amb el Sentit i l’Expressió; Transcendent o bé efectiva segons quina sigui l’Equació.

“Ascesi”: renunciament i contenció, en funció desinteressada al servei del millor. Més acomplert, pel fet que es planteja més simple i més difícil.

Deriva; apetència incontinent, exclusivista. Molt més vàcua i inconsistent com més fàcil i confusa se’ns presenti. L’una i l’altra decisivament subordinades a les nocions de la Impecabilitat i la seva Mereixença consegüent. Per tant, si s’està convençut que l’existència només pot ésser obra de la Divinitat, ja per principi pressuposa una irreverència el sol fet d’intentar la més petita recerca indagadora. Però si, al costat Oposat, allò que en el fons se “sent” és l’evidència d’un Enigma en què res no apareix comprensible i assequible, aleshores crec que no solament és lícit tot intent de recerca aclaridora, sinó que hagi de ser aquesta “Ascesi” la que responsablement justifiqui el fet de Ser.

En conseqüència, és evident que no podent ja servir-nos del mètode reflexiu i deductiu que considera els plantejaments en els seus aspectes i condicions particularitzadors, la pertinent percepció i elucidació d’allò que sigui “el real” s’hauria de resoldre imposant-nos una total i profunda revisió d’allò que fins avui hem estat acceptant i ens n’hem servit com si fos vàlid. Confonent-ho sovint amb allò que es considera com ja relativament conegut i convenient.

Revisió que només es faria possible aplicant-s’hi en la justa “Actitud” que es necessita. Abocada a captar la Sensació que sorgeix transcendint la Presència.

Cosa que fa que, lluny del “cogito, per tant sóc”, jo postuli un axioma diferent: el “si Sóc, sento, per tant És”, com a norma Comprensivocreativa de vigència i eficàcia il·limitades.

En aquest sentit, vaig constatant que, sortosament, cada dia sé menys coses; pel fet que la memòria em falla i també potser perquè no tinc ni el més petit interès a anar acumulant coneixements (els que siguin) en relació amb cap nivell ni en cap aspecte. Cosa que no em preocupa gens ni mica; ja que més aviat ho considero un alliberament.

En contrapartida, el que sí tinc és un interès progressiu per poder comprendre-ho tot; puix que tot es troba íntimament relacionat. I el que s’imposa és d’anar-ho assimilant en els termes i el sentit en què es plantegi.

Atenint-nos a l’evidència que tot és diferent, i sort que és així; ja que si no ho fos l’Existència no tindria cap sentit ni seria possible.

Però tota aquesta prodigiosa diversitat de Vocacions i d’Aptituds (més o menys interessades o imposades “Real-lògicament”) hauria de comptar amb una instància superior que per damunt de totes elles aportés la garantia d’un nivell de contingut transcendent que les faria igual de vàlides en termes de Realització.

Un nivell íntim, genuí, per al qual Tot —sense excepció— detindria una facultat de Sensibilització i aspiració Creativa que mostraria l’evidència que és el Sentit, allò que ha de comptar com a premissa decisiva.

I que l’Expressió es justifica també (plenament indispensable) en la seva diversitat adequadora.

Però no pas a la inversa com sol ser; mantenint la prioritat i suplantant el Sentit irrenunciable. El que sustenta, fa efectiva, l’Organicitat coexistent de tot allò que És.

És cert, sí, que l’Ordre i el Desordre coexisteixen (tal com sosté el Taoisme), però no pas equivalents. Sinó, ben altrament, el Desordre es troba necessàriament subordinat a l’Ordre.

És només quan l’Ordre fa fallida (és desatès) que hi ha lloc i ocasió perquè el Desordre es produeixi. Pot afirmar-se, per tant, que el Desordre mai no podria ser Objectiu.

Un indici suficient per instar i orientar l’Actitud i l’Actuació de manera positiva.

En el sentit que, si les coses es fan bé, en conseqüència directa surten bé, i si es fan malament, també surten malament.

És clar que es poden fer malament sense advertir-ho. Aleshores la cosa ja entra en el joc en què intervé la Mereixença. I en aquest cas concret, la Realitat sol donar una altra oportunitat per fer les coses bé.

Cosa que preexigeix actuar Disponiblement de manera Honesta ja des de l’Inici. I prosseguir així fins al final. Abstenint-se d’endinsar-se en la via Subjectiva.

Aquella que ens porta a intervenir a remolc d’una tendència, d’un anhel o una apetència interessada, No “sentida”. Obeint una motivació que es desvia del que hagi de ser l’Objectiu adequat. I aquest sembla l’interjoc permanent de la Vida: un Circuit —infinit— de Sentit Transcendent, que s’inicia i culmina —alternatiu— sempre a l’entorn de l’Enigma. Que, com tot, és relatiu.

Així doncs, si hom s’aplica a Començar pel “Pur Començament” interrogant el “Què Sóc”, el “Per Què?” i el “Per a què Fer?”, es desviarà del camí si és que intenta de trobar-hi una resposta. La resposta —el resultat— anirà sorgint espontània —per si mateixa— a mesura que l’Ascesi vagi fent el seu camí; llarg o curt. No es pot saber.

Per consegüent, el que compta no és pas obtenir les respostes, sinó —només— que es vagin produint. I mentrestant és el procés de l’Ascesi, el que es mostra efectiu en diversos resultats, a remolc de l’Actitud i l’Actuació; les justes, les pertinents, perquè el Procés s’acompleixi.

Atenir-se a captar les Sensacions i, amb elles, la Realitat, de cada instant, de tota cosa, amb l’objectiu que el Ser es realitzi.

El Ser Realitzat; aquell que, Conscient, es limitaria a adequar-se en estricte imperatiu de Sentit i d’Instància Creativa, Religiosa. Assumint l’Ordre Integral vivenciant-lo quietament; Impecable i Disponible al servei del Suprem Acompliment.

Exercint al seu entorn una influència espontània —no forçada— que expandiria un “Clima” de Noblesa i Eficiència en funció de Qualitat.

Suficient per aconseguir un conviure generós i genuí, mantenint-se en un nivell de vocació i exigència contingudes, comprensives; resolent-se en Obra d’Art.

Una Realització que en termes efectius posaria en primer pla l’Imperatiu de Consciència.

La del Ser propi i l’Inici —radical— en què Tot es promou i determina en estricta Unicitat. Destinada a acomplir-se en Transcendència exhaustiva.

Fem del Món i l’Existent l’exponent —harmonitzat— de la Possibilitat, produint-se —suficient— al servei de l’Absolut. Abolint així l’Enigma; cosa que es produeix només quan decideix el Desordre; obcecat i aprofitat. Irresponsable, simplement.

La Consciència, doncs, no és res més que el “testimoni” que constata “allò que és” vivenciant-ho de manera exhaustiva i simultània.

Un simple “Sentir Climàtic” (espontani-disponible) de la Realitat vigent. Advertint la Tendència que comporta i, per tant, les Condicions en què es planteja.

Per altra banda, tot resulta necessari; tant se val si és positiu o negatiu.

Essent així, l’existir es demostra prou motivat malgrat les dificultats que precomporta. I que en el fons resulten ser un al·licient per poder superar-se. I així arribar a accedir a un nivell d’acompliment.

Res més que la constant ocasió perquè allò Possible es produeixi en instància i en vigència inalterables d’harmonia i Plenitud.

Així, en definitiva, a nivell essencial de Vivència Conscienciada, la base de l’Actitud consistiria a “Sentir-se Ser el Centre”. I, des d’allà, assumir plenament la infinita Discriminació de l’Existent Esferitzat.

Es tractaria d’una “Actitud” fonamental que permetria afrontar i explorar tota mena de possible Problemàtica. Majorment en ser aplicada en funció Conscienciadora-Terapèutica d’alteracions Neuropsíquiques.

Un Procés “real-lògic” sistemàtic que a partir d’un nivell no determinat encara pogués (permetre’s) no obstant recolzar-s’hi per establir la naturalesa i l’eficàcia dels factors pertorbadors.

Entesa així, la Realitat és i no pot deixar de Ser (pel fet que ha de pressuposar la totalitat de l’Absolut), que és sinònim de Presència. Cosa que fa que ni la Ciència ni la Religió puguin accedir a la Comprensió Integral. Donat que l’una i l’altra (en sentits contraposats) prescindeixen d’una part del Contingut escindint-lo en dues meitats. Que si bé semblen acceptar-se (o millor encara, tolerar-se) pel fet que es fa inevitable, creativament no se’n serveixen per a res.

I aquest és el gran error. Ja que només es pot fer referència al “real” en tant que és Unitat. Unitat del Total inescindible; si bé constituint-se (jeràrquicament equacionada) en relació Prioritària. Plantejant-se en estricta Presència Transcendent que culmina en pur Esperit.

I aquesta és —ha de ser— l’Objectiva “Actitud” de la Consciència. La d’assumir —a l’uníson— indistintament el Transcendent o el Superflu com a parts de l’Existent. Acomplint-se —autoexigint-se— en funció de Vigència i qualitat —contraposades— i, per tant, Complementàries.

Essent així, Tot allò que és només és una conseqüència. I abans, o bé no hi ha Res, o bé es pot establir una “Causa Primera”; motivadora dels efectes fenomènics resultants.

Per tant, si volem comprendre “el que és”, no tenim cap més opció que començar pel “pur començament”.

Atenent-nos a considerar que l’experiència ens mostra una vegada i una altra que només hi ha una realitat; aquella que pot ser percebuda (en la forma que sigui) per a cada cosa.

Partint de la base de considerar que també cadascú, cada cosa, és únic en si mateix. Cosa que fa que els altres éssers, les altres coses (tot allò que s’esdevé), són, han de ser sempre, quelcom de sobrevingut entès en relació amb el propi Ser. Destinat a ser considerat (acceptat, rebutjat o, millor encara, adequat) des del nivell del “sentir” propi.

El factor determinant ha de ser el propi “Sentir”. I és només en funció del “Sentir” que l’Home És i es mostra capacitat per accedir i realitzar-se en allò que està destinat a ser. Que cadascú ha de descobrir si s’aplica a “sentir”; d’instant en instant, Tota la Vida.

El primer pas, doncs, per a una possible —imprescindible— Comprensió consisteix a advertir fins a quin punt tothom i cadascú en particular es troba condicionat pel complex anònim, arbitrari, de la coexistència col·lectivosocial.

Però el que compta consisteix a afirmar-se, aprofundir-se, en la pròpia Vocació; el factor que garanteix la vigència de l’“Ascesi” Creativa.

Que, de fet, es concreta en les condicions efectives del Sentit Presencial, Resolent-se —Equacionades— en Transcendència Sensible.

Per fer de l’Existència —en tot moment— simplement una Obra d’Art (en tots els aspectes i nivells). Que justifiqui la Vida (atzarosa, imprevisible) en els termes d’un Prodigi permanent.

En rigor, tot es redueix a un problema d’Actitud fonamental: la de mantenir-se Disponible. Limitant-se a constatar; i el que hagi de ser serà en la mesura i el sentit que corresponguin, Creatiu.

Fent-se evident que la Filosofia que suggereixo ha de ser la que correspongui al Segon Mil·lenni que s’apropa. En aquest, tot tendeix i està promogut a mantenir una suprema Activitat. Que en el fons no té Sentit en cap aspecte.

En la meva concepció, a la inversa (jo diria salutífera), preconitzo l’atenta Immobilitat, creadora dels Miracles.

Cosa que em sembla suficient per fer que el viure sigui una aventura escollida. Intensament prosseguida a cada instant, sempre pendent del Prodigi. Res més que plenament disposats a acollir-lo i servir-lo de manera admirativa, Religiosa. Mereixent-lo simplement. Assumint “el que és” i es va essent, abstenint-se d’intervenir-hi gens ni mica.

En definitiva, es tractaria de la Significitat —Esferitzada— que s’expandeix del Centre a la Perifèria. Del Centre difús, suggerible, essencial, a una Perifèria designable, concretable i efectiva.

Produint (existencialment) les situacions i els resultats consegüents en tota cosa i en cadascú. En Sentit i en funció Absoluts, Unitaris, Personals.

I és així com el Ser (tota cosa), Distenent-se, s’adequa i Accedeix per poder Ser.

És a dir, de l’Enigma de l’Inici, va transformant-se —evolutiva— fins a resoldre’s en Pur Esperit. Un reservori (immanent) al marge d’espai i temps.

Però la “Clau” de la suprema Comprensió consisteix a advertir que, si bé els “Resultats” són infinits, en contrapartida, la Causa que els determina és només Una.

Aquella que la Realitat va decidint a cada instant en virtut de l’interjoc Absolut; produint-se en funció Complementària entre els termes Oposats. Obeint l’Objectiu Prioritari que promou el planteig de l’Existent, adequant-se constantment en Equació de Sentit i de Presència. Vigencial, reveladora.

En principi, doncs, en tot allò que es produeix (l’Home inclòs) l’Existència parteix d’uns factors mínims, essencials, des dels quals va prosseguint-se i es transforma constantment.

Però en els mil·lennis possibles, en l’infinit dels Temps transcorreguts des de l’Inici, no sembla pas que en allò que és fonamental s’hagin produït canvis decisius. Més aviat seria que les Condicions i l’Estructura de l’Origen han anat subsistint inalterades.

És cert, sí, que la Vida de l’Home ha registrat transformacions importants d’Eficàcia i Coneixença. Però, en el fons, a nivell d’allò Psíquic Personal, tot fa pensar que continua mantenint-se la mateixa.

Subsistint la indefectible “problemàtica” imposant-se en tot. Constituint una habitud que es demostra inamovible i, en el fons, potser de fet, acomodatícia, aprofitada. Reticent per principi a qualsevol canvi substancial.

Majorment si, de base, ja pressuposa un esforç i també renunciar a unes rutines més o menys conscienciades.

Cosa que faria pensar que pretendre o esperar que l’Ésser Humà emprengui una Revisió decisiva, radical, per transformar el seu viure en sentit de millora decisiva no es veu pas factible; en cap aspecte. Imperatius i propòsits que des de sempre han quedat en estricta teoria. Canviada, renovada, sí; però sempre inefectiva en sentit general o col·lectiu.

Essent així, l’únic que compta és la insòlita excepció de l’Ascesi Individual.

En aquestes condicions, si l’Existència Personal es demostra —en tendència Unitària— deslligada de l’entorn convencional, no pot deixar de descobrir-se així mateix Isolada; incompresa i ben sovint rebutjada. Tant si fa, com si no fa.

Ja que sempre pressuposa i precomporta uns resultats diferents dels que la realitat Col·lectivosocial difícilment pot admetre. I aquesta sol ser la sort —atzarosa, imprevisible— que predomina sobre aquells que actuen o es produeixen de manera Creativa.

Un haver d’actuar i prosseguir de manera isolada, sí, però en el fons irrenunciablement anhelada, esperançada; atenint-se a seguir “Sentint” i cooperant; Descobrint i assumint el Sentit Essencial, vivenciant-lo i transcendint-lo en Miracle permanent.

I és que l’Ésser Humà (segurament com a Espècie d’excepció), l’Actitud i la Conducta que des de l’Inici va escollir, el van orientar (desviant-lo) a desprendre’s del Sentit Instintiu-predominant, que mai no ha deixat d’imposar-se en les altres formacions (en l’Animal i la Planta, per exemple).

És clar i és cert, sense cap dubte, que únicament fent-ho així podia esperar accedir a un nivell d’experiència i coneixença que aportés la garantia d’uns resultats destinats a produir una màxima eficiència. (La de la Ciència i la Tècnica que dominen a tot arreu.) I aquesta és la situació (certament sorprenent, excepcional) que ha arribat a aconseguir.

Però el que continua intacte continua essent l’Enigma. I aquesta és la Realitat; la qüestió fonamental que no es veu o s’eludeix. Aquella que exigiria una “Ascesi” en termes del Total; Absolut, inescindible.

Que aporti un Sentit al Ser i ens aclareixi l’Enigma. Una “Ascesi” que, a l’uníson, s’atindria a l’Instintiu-Intuïtiu i al Reflexiu-Deduïble. Integrant-los en Unitat de Percepció i Comprensió.

Una Existència en la qual la Personalitat, absorbida i condicionada per les tendències i premisses d’allò Col·lectivosocial, es produeix agitada i obsedida; perseguint uns objectius il·lusoris, frustradors. Que la priven d’advertir i tenir en compte la realitat efectiva; amb referència al Sentit i al seu resultat final.

I és així com va seguint una deriva inconscient, irresponsable, a remolc d’un “progrés” il·lusori, alienador, que amb l’obsessió de conquesta i preeminència insaciables consumeix i va anul·lant les reserves substancials (les d’Oxigen, per exemple) amb què la Vida se sustenta. I va quedant així mateix intervinguda, oprimida per l’actuació subterrània, encoberta, de tota mena d’artificis, controladors o delators, d’uns sistemes constantment perfeccionats. D’eficàcia i finesa insospitables.

La Vida, doncs, socialment, dóna poques satisfaccions. Un circuit tancat, exclusivista, que produeix la panoràmica depriment d’un conviure frustrador sustentat en el Desordre.

Cosa que ressurt de l’“Actitud” i l’Actuació quan es produeixen a remolc d’apetències avantatjoses, arbitràries. En les quals ningú no fa res per mantenir una Unitat sustentada —ja de base— en el propi Mereixement. Que vegi en la Convivència un patrimoni comú. Dintre una igualtat de Drets (i també d’Obligacions), resolent-se en instància Creativa, Transcendent. Atenint-se impunement al fet que molt pocs privilegiats detinguin tot el Poder i la Riquesa de manera arbitrària i exclusiva; èticament inhumana. Amb el consentiment indiferent (influït, adoctrinat, sistemàticament alienat) de la immensa majoria.

En aquesta situació, “quin sentit té viure junts?”. Pretenent presentar una Societat basada en l’ajuda mútua. Que no demostra tenir cap altra finalitat que la més implacable i descarada explotació com a únic Objectiu. Un viure rutinari que evita fer-se Conscient d’una vacuïtat interna; sense entusiasme ni anhels. En conseqüència, la Realitat pressuposa sempre la totalitat conjuntural del que es planteja a cada instant; tant allò detectable fenomènic, evident, com allò que només pot captar-se —subtilment— de manera només intuïtiva, insinuada.

Provinent —il·limitada— dels espais més remots o immediats… (únicament vivenciables a nivell de la Presència). Com un misteri o bé un Somni; pressentiment o recança que sabem…!

Però que sempre és diferent (és una altra cosa) del que “es veu”, del que es comenta.

Sempre, en el fons, un Miracle; Apassionant i enyorable. De quelcom només pressentit.

Per tant, mentre que la percepció Sensitivopresencial (en la mesura que és espontània, disponible) és la que correspon a l’Objectiu, la consideració Fisicofenomènica (en tant que és condicionadament deduïda) és la que es produeix de manera Subjectiva. La Primera fa referència al Sentit. La Segona és la que es manifesta en funció de l’Aparença. En conseqüència, l’assignació del Valor Real en cada cas (pel fet que surt directament del Sentit) ha d’ésser sempre una atribució definitiva, inalterable.

L’error és que es confon sempre la Significitat (el Contingut Real) amb les Condicions contingents que la determinen a nivell de l’Aparença.

Per tant, en relació amb el Sentit, l’estricta Valoració d’allò Real en cada cas s’ha de fer al marge i per damunt dels Condicionaments inherents al Fenomen Aparent. Que no són més que un mer aspecte relatiu i transitori, però si bé necessari.

De base, doncs, el que s’imposa és atenir-se a un Contingut Essencial que, pel fet que és Absolut, s’erigeix en Possibilitat; determinable, exhaustiva. És a dir, de Sentit que Transcendeix en Unitat de Presència; aquí, com la noció de Realitat —Existenciada— (és a dir, Condicionada, Fenomènica), pot tenir ocasió de Ser. Però només transitòria, relativa. Sotmesa a la inconsistència de trobar-se sustentada en termes d’Espai i Temps.

Com veiem, és a nivell de la Possibilitat que Tot (en Absolut) roman imminent, virtual, determinable.

I que només és en termes de l’existència que es produeix l’interjoc d’unes coses amb les altres.

Un interjoc que, si bé en condicions diferents és il·limitat (tant en conjunt com per la cosa en si mateixa), en allò Essencial produeix una relació Organicista; que manté un estat d’equilibri espontani, permanent. Cosa que faria que, si no es veiés intervinguda per l’acció parcial d’algun aspecte, l’Existència es mantindria indefinidament inalterada.

Intervenció que produeix els diversos estats de predomini o servitud; d’incrementació o d’anul·lació diversament parcials o generalitzades (Fenomèniques o Potencials).

Que al seu torn, a nivell de Sentit, es regulen i equilibren automàticament.

És, doncs, sempre la intervenció existencial (dels aspectes o factors determinats) la que promou l’alteració. Efectiva, sí, però (en certa manera) motivadora del Desordre; més o menys relatiu i transitori.

Essent així, el manteniment d’un possible Equilibri Positiu exigiria —per principi— l’acceptació comprensiva d’una “Actitud” i Actuació (Normativa) de tot Ser i tota Cosa (Procés de distensió). Que si bé no deixaria d’aspirar a una constant progressió i eficàcia evolutives, no perdria mai de vista l’imperatiu —irrenunciable— d’un Procés Creatiu Harmonitzat.

Acomplint-se com a resultat espontani de la interacció; produint-se en exigència de Sentit i Transcendència integradora, en la qual la Realitat —en formació d’Existència— es constitueix (dintre l’àmbit exhaustiu de la Significitat) en Ordre de Prioritat Absoluta, Esferitzada. Es tracta sempre d’una doble Prioritat: la dels termes en si mateixos i la de la seva interrelació constitutiva. Discriminant-se i destacant-se —Presencialment— en sentit d’Equació. Condicionada. Respecte a la qual serien les múltiples Condicions en què els factors es plantegen les que promourien l’adequada Ordenació del Sentit que es determina.

Però, en rigor, considero que el fet de Ser ha de consistir a Servir i Donar, en el Sentit de la pròpia Unicitat; creativa, Personal. Cooperant en allò Total.

I és aquest el Prodigi que l’Existir (encara que sigui un Enigma) pot aportar a la Vida; amb la qual cosa la justifica. Fent-la, a més, necessària, indispensable, suficient.

Concentració Central (Integració Creativa).

Expansió Perifèrica (Alliberació Distensiva).

Veiem, doncs, que advertir la Realitat pressuposaria (per principi) assumir-la, a nivell de la Presència, en termes de Sensació.

Enfrontant-la amb anhel de Comprensió i no pas de Coneixença; parcial i inconsistent.

Vivenciant-la, espontània, intuïtiva, en aquella consideració que ressurt de la nostra genuïna Unicitat. Que, en no ser intervinguda, es mantindrà susceptible d’establir la directa connexió amb el que “realment És” de manera Objectivada.

Cosa que no és pas possible a remolc de la posició convencional (Subjectiva) de les nostres actituds, criteris i imperatius. I exigeix ser Revisada; no solament pel fet que resulta ser errònia sinó, més encara, negativament interessada; conflictiva i insuficient a tots els nivells.

Essent així, una Revisió (fonamental) de l’Ensenyament i la Formació Educativa crec que hauria de fer-se orientada de manera inèdita; aquella que la portaria a sustentar-se —de manera Creativa— en funció de l’Obra d’Art.

Entenent que, lluny de tractar-se —com sempre ha estat— d’una disciplina minoritària, “elititzada”, convindria que s’expandís i pogués influir —de manera decisiva— a tots els nivells, ja que considero que una de les coses que reportaria conseqüències positives, decisòries, seria aplicar-se a aconseguir que tothom —sense excepció— tingués un accés directe als imperatius i objectius que planteja l’Obra d’Art. Tant en sentit de Vocació com de realització o de mera Comprensió.

Aleshores, ser Artista, molt més que una Professió, seria un imperatiu que aportaria un anhel a la Vida, una vivència de suprema Qualitat i Plenitud, superior a cap d’altra.

Pel simple fet que, encara que no s’exercís directament, imposaria la seva exigència de Sentit, de Transcendència i d’Ascesi Normativa.

Atenint-nos al fet que la Realitat és l’Absolut, el No-Res o la Totalitat determinables, simultànies, i per consegüent, inescindibles, podríem dir, doncs, que tot és el mateix i percep el mateix; sí, evidentment, però de manera (en conjunció integradora) variada. Seguint els imperatius de la pròpia Entitat Personal, Unitària; la que correspon al seu “Punt” precís d’Ubicació (dintre l’àmbit Presencial-Significant Esferitzat) de tot el que es manifesta.

I és aquesta Unicitat (aquesta imperativa “Vocació de Ser”) l’únic que promou i justifica l’Existència exalçant-la i sublimant-la a nivell d’inèdita Plenitud. Existencialment Complementada.

El que s’imposa, doncs, és atenir-se sempre —a cada instant— Sensiblement sintetitzat i disponible. Per viure i per Ser (Creativament) el que el destí exigeix que hagi de Ser.

És així com tota mena de problemàtica quedaria reduïda a un simple planteig resolutori. El que establís el Sentit pertinent en cada cas a partir d’un Excés o una Carència, més o menys accentuada. Percebuda, íntimament “Sentida”, atenint-se a la genuïna Unicitat de cadascú. Sempre inèdita, reveladorament informativa. Imprescindible i vàlida per a tothom.

És a dir, es tractaria —en tots els casos— de Formar, d’Educar, d’Orientar l’Entitat Personal ja des dels primers moments, regulant i dirigint els imperatius instintius o voluntaris, adequant-los a una línia responsable i eficient.

Aplicant-se a promoure —a qualsevol nivell— un “Clima” ambiental. Tant si es tracta d’un infant com d’un Adult. De Sentit i Transcendència Creativa. Enfrontant-lo —tant com sigui possible— amb la seva pròpia iniciativa i aptitud de decisió.

Evitant d’infondre-li una influència; promotora d’habituds que més tard o més d’hora es mostrin limitatives. Ben sovint —a la llarga— de manera insuperable.

I aplicar-se a desvetllar en l’infant o en l’Adult un Amor propi variable i un anhel d’independència generosa, comprensiva, il·lusionada.

Més, doncs (ben diferentment), que una “problemàtica” relació entre Pares i Fills, crec que el que s’imposa és un imperatiu d’harmonitzada i solidària Convivència sustentada en la comprensiva Cooperació generalitzada.

Considerant que per tal d’educar els Fills s’hauria de començar per poder Educar els Pares. En quin sentit? En aquell que bàsicament els Alliberés. Els alliberés de tot el fardam d’influències Col·lectivosocials i, sobretot, de la pròpia “Actitud”; sovint deficient i en molts casos negativa.

Cosa que pressuposaria una Revisió Total del que es pensa i d’allò a què es tendeix. Aplicant-se a comprovar-ho al nivell de la pràctica.

Començant pel pur Començament. És a dir; el de l’Origen Essencial i el de la Realitat.

Intentant de discernir el “Què Som” el “Per què” i el “Per a què Fer” en els termes de la pròpia Unicitat; de tota cosa i cadascú. Inèdita, NO Transferible.

Aleshores, si s’ha de viure només a partir de si mateix (de la pròpia Unicitat), caldrà que es faci alertat i disponible; per viure, per “Sentir” —en permanència— el Present; que d’instant en instant es determina i es transforma.

Sense que això pressuposi viure al marge de la gent i la resta. Sinó, precisament, al contrari. És a dir, essent-ne Conscient per cooperar-hi i servir-se’n.

I serà produint-se i atenint-se als propis imperatius prioritaris, que l’existència —de manera espontània, natural— es mostrarà Positiva i Creativa. Promotora de Sentit i Transcendència. Resolent-se en Obra d’Art.

Essent així, cadascú detindria —ja de base— una Visió conscienciada, genuïna, original, inherent al propi Ser. Amb la qual cosa es pot constatar que per a l’Ésser Humà és una sort —fabulosa— que l’Existència, la Realitat, sia un Enigma.

Ja que si no ho fos, aleshores es faria evident fins a quin punt l’existir (Personal i col·lectiu) es demostra precari; sense norma ni Sentit que el substanciï i mereixi, justifiqui, sacrifiqui, i l’angoixa que comporta a cada pas.

Cal, doncs —s’imposa—, un bagatge gens lleuger d’il·lusió i esperança a tota prova, per mantenir en aquest “Clima” un esperit que —per si mateix— se sustenti en instància Creativa.

Portant-nos a superar la visió rutinària, frustrant; per fer viure i “Accedir” a un anhel de Plenitud que —en si mateix— s’acompleixi autoexigint-se.

I haurà de ser aleshores (quan ja res de gratuït pugui esperar-se) que el Ser trobi una base en el propi Mereixement; que l’empenyi a constatar el prodigi —excepcional—que tot sia un Enigma, sí, però esperançador.

Que només pot esbrinar i aprofundir mantenint-se Disponible.

I serà únicament en aquestes condicions, que els fets prodigiosos apareixeran de manera natural, a cada pas. I la Vida, aleshores, aconseguirà ser un Miracle. Cosa que suposa, per tant, que l’Estil que subsistia també haurà deixat de Ser. Convertint-se en quelcom de diferent; difícil d’imaginar. Fora que s’entrevegi que el ritme existencial (de manera inevitable) transcorrerà dintre un “Clima” temperat per la quietud i el Silenci (en contrast i per esgotament d’una fase dominada per l’activitat estèril i el desordre compulsiu).

Un Silenci reflexiu; essencialment orientat a assumir i Comprendre. Amb la qual cosa el Món —l’Existir— (reduint-se) potser s’anirà extingint. Fins a acabar-se del tot pel que fa a l’Home.

I començar una altra etapa diferent, dintre l’àmbit Absolut infinit, imprevisible. Demostrant-se que allò que compta, en rigor, és el Sentit. I no pas l’interjoc necessari, inevitable, de les meres aparences. Que exigeixen ser integrades en formacions de Presència Creativa. És a dir, de l’Obra d’Art.

Majorment quan “el misteriós prodigi del Sentit consisteix en com neix del No-Res alguna cosa” (Yu-Tsing).

Cosa que pressuposa que la Realitat de l’Existent —donat que és Total (simultània, esferitzada)— no pot pas ésser “Sentida”, percebuda, en cap lloc fora del Centre.

Motiu pel qual l’“Actitud” que fa possible el detectar i el Comprendre només pugui situar-se en el lloc —permanent, inalterable— on s’ubica la Consciència. Que, alertada, disponible enmig de l’àmbit integral de les Possibilitats, va “sentint” —a cada instant— aquelles que es determinen. I, al seu torn, en conseqüència, poden ésser advertides, constatades, en els termes de Tendència i Condició en què es mostren efectives (a nivell Essencial o Fenomènic) dintre l’Esfericitat.

Entès així (abans de tota Existència) a l’Origen (si és que es pot parlar d’Origen), únicament és factible referir-se a la prèvia Indeterminació de la Possibilitat plantejant-se Disponible. Tot i Res a la vegada.

Però l’Existència —donat que és limitada— inevitablement haurà de tendir cap al No-Res o a la Totalitat en sentit prioritari.

Partint, doncs, de l’un o l’altra, la situació es presentaria tendenciada. Amb la qual cosa a nivell d’Absolut (únicament virtual) s’imposaria l’exigència —determinativa— d’un sentit o imperatiu Compensatori.

I aquest seria (en definitiva) el Planteig Inicial. El d’una Tendencialitat (virtual) del Possible promovent —en algun aspecte— la projecció Contraposada.

A partir de la qual, atès que els factors integradors són —han de ser— forçosament limitats, el sentit exhaustiu que el Total precomporta no pot ser ni previst ni intervingut.

Cosa que imposa el “Deixar Ser” com a única premissa; limitant-se a mantenir-se Impecable i Disponible, per promoure el Millor en funció de la Mereixença. Majorment quan l’Ésser Humà (dintre la infinita diversitat de les formacions possibles) sembla que —ja en principi— comptaria amb les Condicions adequades per assolir la Plenitud.

Entre les quals l’“Actitud” (conscienciadora) seria l’essencial. Produint-se en estricta relació Complementària en tots els aspectes. “Actitud” que serveix tant per advertir i atenir-se al “Real”, com per regular i mantenir l’Equilibri —a tots els nivells— dintre del Ser.

Aconseguint un estat bàsic-permanent, que tendeix a neutralitzar les Tendències entre els termes Oposats.

Mantenint-se Disponible per ser tan sols el Testimoni del “que és” i va essent quan es produeix espontàniament. Realitzant-se en pur Sentit i, per tant, de Transcendència que culmina en Sensació Vivenciada. Per altra banda, costa d’admetre que, en rigor, la suprema Comprensió (la Saviesa) pugui quedar reduïda a res més que a la justa “Actitud” i la Consciència conseqüent. Així de simple. L’“Actitud”, doncs, es limita a posar en primer terme la funció de la consciència, començant situant-la en l’únic lloc adient en el qual es pugui exercir. Atenint-se a ser el Centre. Envoltat del Contingut expansiu-esferitzat de les Possibilitats. Si —com tot ho demostra— la Possibilitat Realitzable és Absoluta i el Ser —tota cosa— es manifesta com un aspecte parcial i relatiu que existeix, precisament, per ser-ne testimoni i exponent Unicitari (de manera gradual i progressiva), es fa evident aleshores que el que compta en primer lloc ha de ser l’“Actitud” en la qual el Ser —existencialment— es mantingui. Per assumir i “Sentir” el conjunt del “que és” de manera a la vegada simultània, sí, però també evolutiva. I així mateix exhaustiva. Integrant-la en Equació de Sentit i Presència Transcendent, que plantegi (a cada instant) el “que És” i hagi de ser. “Actitud” que aportaria (i promouria) l’Actuació corresponent que tota cosa té destinada en principi. Amb la qual cosa s’anul·laria tota vel·leïtat de decidir i de fer, a remolc d’una visió limitada i partidista; en rigor, subjectiva, irresponsable.

No caldria, doncs, res més que atenir-se a l’“Actitud” com a sintetització integral —imperativa— per viure i per Ser en opció realitzadora. Una Actitud que, en demostrar-se correcta (és a dir, disponible i objectiva), sigui la que determini la vivència “Climàtica” (espontània, genuïna) del Prodigi Transcendent.

No fent més que advertir i acomplir el que l’Existent disposi. Res de més simple i exhaustiu a la vegada, mereixedor, suficient. Només són, doncs —han de ser—, l’Actitud i l’Actuació, les que han de comptar en definitiva. Per fer de la Vida una experiència que condueixi a la Plenitud Suprema o a la més baixa frustració. Diversament patida o merescuda de manera responsable; a remolc i a nivell de la Consciència.

Per consegüent, tot consisteix a Accedir; per Ser, per Acomplir-se. I és aquest l’imperatiu que ha d’orientar el nostre viure. Fem que Tot i cadascú es produeixi Disponible en expansió Creativa.

Mereixença que ens aporti la certesa de no haver viscut en va. Integrant-se a la fluència del Sentit que constantment es renova en Prodigi Transcendent.

Per tant, en definitiva, tota la Problemàtica que planteja l’Existència es redueix a Comprendre i acomplir el que s’imposa de fer. Conscienciant la Presència Objectiva del que És, només en Immanència Imperativa d’Absolut Determinable. Del qual tota Possibilitat es produeix en seqüència transformativa de Presència. Que, discriminant-se en gradacions de Sentit, creativament va accedint-hi per integrar—se en el Centre. O bé vegetativament es desvirtua dispersant-se en Perifèria. Per resoldre’s en Unitat que tendeix a regular i harmonitzar tant l’excés com la manca en funció Complementària. Assumida i vivenciada de manera genuïna, espontània, Personal. Per tant, sobre la base de l’Inici i de l’Enigma que al cap i a la fi s’imposen, cal comptar així mateix que l’Existència es planteja en una doble (simultània) projecció: la que exigeix mantenir el mateix Organisme en permanent equilibri —eficient i salutífer— i la que reclama l’“Ascesi”.

Equilibri, doncs, i Ascesi que respecte a la Salut i l’estabilitat Psicofísica no són més que el resultat d’una Contracció o Distensió compensatòries.

I és que, en rigor, del que es tracta és de “Sentir” la Totalitat (conscienciada) en Habitud permanent. Vivenciant-la en Presència. Fent que així tota mena de Tensió o d’Alteració de seguida sigui neutralitzada; Distenent la Contracció des de dintre cap a fora.

En definitiva, doncs, tot culmina (s’inicia i s’acompleix) en l’“Actitud”. Que pressuposa i determina la Conducta conseqüent; la de la Impecabilitat, com a factor de Principi. Que es limita a Vivenciar, evitant d’intervenir, de manera interessada i avantatjosa.

Atenint-nos al fet que —de fet— no sabem res, ni tampoc podem saber abans que les coses siguin. Limitant-nos a mantenir-nos Conscients a nivell d’allò Objectiu.

Del qual tota la resta (sigui en l’aspecte que sigui) no pot ésser més que un “Resultat”. Que mai no es podria considerar qualificat per erigir-se en “Principi”; és a dir, en Causa Prioritària.

Advertint que cada Ser és una Entitat Sensible que es produeix i reacciona en funció de Sentit i de Consciència. Essent així, és propi que hagin d’ésser aquests imperatius els que directament puguin actuar i decidir en els casos i les situacions en què l’Organisme es troba alterat o afectat —tant per malaltia com per accident o decadència— de manera altament positivocreativa.

És evident que la utilització de productes Mèdics adequats pot (de moment i en aparença) procedir de forma més directa i immediata. Però a la llarga tot demostra que no deixen de pressuposar una vida marginal, a més de forçada, desviadora i en definitiva intrusiva. Que en molts casos pot resultar negativa o inoperant. Cosa que portaria a considerar que les possibilitats d’ordenació i recuperació genuïnes, necessàries, ja es troben per naturalesa contingudes en el propi Organisme. I que la qüestió no consisteix en res més que a saber-se’n servir en la mesura i en el moment adequats.

Amb el doble avantatge que el sol fet de limitar-se a servir-se’n ja pressuposa una “Ascesi”; al servei d’un més alt, més efectiu, sentit de Ser.

Més que mai, doncs, el Ser s’ha d’habituar a no comptar més que amb Si Mateix. En tots els aspectes; abocat a la màxima eclosió de les pròpies facultats. Que com sabem són (i han de ser) Unicitàries. I reclamen ser portades al màxim acompliment. I és aquesta l’exigència “real-lògica” que s’imposa prioritària en cadascú.

La qüestió rau a aplicar-se a vivenciar-les conscienciant-les tan sols en estricta Sensació. Íntimament assumida. Sense cap mena de llast o servitud de signe esdevenidor. Utilitzant únicament allò que l’instant demana.

I serà en la mesura justa en què la cosa es produeixi que la Pressió Compulsivotendencial quedarà desassistida; per transformar-se en pura, simple Transcendència Sensitiva. Distenent-se —disponible— integrada a allò Central.

Sensació que, en cada cas, pressuposa la conjunció (esferitzada) del “Real” —exhaustiu— resolent-se en vigència Consciencial-Equacionada.

Resultant de l’“Actitud” per la qual el Ser assumiria, “Sentiria”, l’Esfericitat pròpia circumdant, condensant-se en els “Punts Clau” (Essencials-Significants) del:

 

Darrere                   Davant

(Condició)              (Efectivitat)

 

Dreta           Centre                       Esquerra

(Determinació)     (Consciència)           (Virtualitat)

 

Dalt                         Baix

(Imperatiu)                       (Vigència)

 

I aquesta ha de ser la “Normativa” que es plantegi com a opció de l’Existència. La que ens porti a l’Accedir per intentar d’acomplir-nos.

Fent que el nivell que existint s’hagi obtingut finalment quedi absorbit per la fluència del Contingut Immanent de l’Absolut, que eternament es renova.

I és així com l’Existència en cada Ser es justifica i es demostra necessària per obtenir la validesa suficient; en funció de Mereixença.

No és pas qüestió, doncs, que en morir la realitat del Ser pugui veure’s prosseguida “reencarnant-se”.

El que sí que es pot pretendre és que el nivell del Sentit que s’hagi Conscienciat sigui un factor integrant de l’existir que es renova.

Cosa que és més que suficient per instar-nos (mentre hi som) a mantenir-nos vigents en instància Creativa.

Un al·licient que només es pot promoure servint-se de l’“Actitud”, com a factor decisiu per produir l’Equilibri.

Que exigeix el sentir-se “Ser el Centre”; dintre l’Esfericitat.

En vivència simultània i permanent. Eminentment Disponible.

Per tant, més que mai, se’m fa evident que l’Existir únicament té Sentit en funció de la Vivència. És a dir, de l’experiència Sensible.

Detectable en els termes —Presencials— de l’estricta momentanietat en què es planteja i va prosseguint de manera evolutiva.

Aquesta sembla que és la Realitat; ni més ni menys que el pur instant, adequant-se per ser i deixar de ser en constant transformació.

Essent així, el que queda només pot ser referit al contingut que la cosa manifesta. Per tal d’anar constatant el que pugui i hagi de ser; i tractar d’adequar-s’hi. Abstenint-se o cooperant-hi. A nivell d’intuïció.

La resta, en rigor, no ens incumbeix. Serà el que hagi de ser dintre l’Ordre que regeix; essencial, conseqüent, sempre vigent. Ajustant-se per produir-se en estricta integració a tots els nivells. De manera suficient.

Així doncs, en tota interrogació respecte del pur Origen —radical— de l’Existent, l’únic que em sembla valuós consisteix a referir-se només a la tendència —virtual— de la Complementació, promovent la interacció dels aspectes Oposats; integrant-se en l’objectiu (finalista essencial) d’acomplir-se en Plenitud de Sentit i Transcendència.

En conseqüència, convindria tenir en compte que —des de sempre— mai, en tot, no ha deixat de presentar-se una falla indefectible; que en les coses, els fets, no es té en compte ni es disposa de l’Inici radical. El del Pur Començament que, posat a ser l’Origen (si fos vàlid), ho seria ja de Tot.

Cosa que fa que —a mi almenys— em costi d’admetre que la cosa sigui així i no se’n vegi l’evidència.

I és aquesta la situació que —de fet— jo vaig vivint; la de viure en un món que em sembla absurd, pel fet que persisteix a ser sense la base d’Origen.

Cosa que fa que tot sigui no solament relatiu, sinó —el que és més greu— il·lusori, inconsistent.

En la recança secreta d’una existència possible de Sentit i de prodigi permanent, sustentant-se dintre l’Ordre; “Real-lògic” —exhaustiu indefectible—. A tots els nivells.

En el qual la noció del Temps quedaria invalidada; estrictament reduïda a ser plenament vivenciada. Només en termes del Present.

El Present, allò que es mostra efectiu renovant-se constantment al servei de la vigència. L’evidència —el pur miracle— del Sentit, transcendint; fent-se efectiu. Per altra banda, evitant que ens pressionin la incitació o excitació de les coses que ens sedueixen o ens enerven. Cal suprimir les molèsties.

I amb elles, els estats conseqüents de Tensió o Confusió. Cosa que en si mateixa ja suposa despotenciar-les, limitant-se a considerar-les a nivell d’allò Objectiu.

Assumint i Distenent el contingut del Sentit o la Presència que es planteja, Conscienciant-la des del Centre.

I això és tot el que cal fer. Una qüestió (en rigor culminant) d’una manera d’entendre i —així mateix— també de Ser i actuar.

En la qual se’ns fa evident la vigència excepcional d’una Presencialitat, transcendint-se com una existència a part, al marge del món dels Homes. Silenciosa, suggestiva. Desplegant-se i transformant-se estàtica i disponible, en missatges sempre inèdits.

Escassament advertits i, ja no cal dir-ho, menys encara vivenciats en aquelles Sensacions insòlites, inefables, en què la Vida es desplega i se’ns revela si ens mantenim alertats.

Cosa que porta a deduir que, en el fons, els Humans persistim a produir-nos marginats en una situació difícilment superable. Donat que ens porta a considerar la nostra limitació com essent superbament autosuficient en si mateixa per damunt de tota la resta.

Una manera molt ingènua i irresponsable d’entendre la Realitat, com es pot anar advertint a nivell dels resultats. Aquells que lamentablement es fan patents —més o menys inevitables— en el viure interior de cadascú.

En els quals el Ser, lluny —ben lluny— de prosseguir una existència exaltant, realitzadora, generalment no fa més que mantenir una precària deriva frustrant; a remolc d’apetències i d’anhels gratuïts i avantatjosos; sense Sentit ni il·lusió.

Lluny d’arribar a sospitar la Unitat de l’Existent que es planteja en la total relació d’unes coses amb les altres. És a dir, ni més ni menys que Unitat d’Unicitats.

Detenidores d’un sentit propi de ser pel qual es fan imprescindibles. Amb la sola condició de mostrar-se radicalment genuïnes.

Essent així, la possible “Primacia” és quelcom molt relatiu. Que únicament pot comptar en funció de l’Equació.

Aquella que en determina el Sentit en termes de Transcendència.

Havent de concloure que mai la Divinitat no podria ser la “Causa Primera”. Sinó, al contrari, el resultat culminant d’una “Ascesi” infinita. La de la recerca permanent vers la suprema Plenitud. Produint-se essencialment en les fases de:

 

Presència            – Transcendència        –        Sensació

(de Sentit)              (Equacionada)                     (Vivenciadora)

– i de Plenitud —

(Realitzadora)

 

En aquest sentit, segons em deia fa poc un Psiquiatre, “la Gent” ara es queixen que “al llit resulta que no s’entenen”. Cosa que no deixa de ser altament simptomàtica. Aportant l’evidència que —es vulgui o no es vulgui— s’ha d’anar produint un “cansament”, una falta d’interès, ja no solament al “llit”, sinó en tot allò que usurpa una importància, un prestigi, que no disposa de la base Creativa suficient.

Creativitat entesa en el sentit d’una bàsica curiositat, fonamentada en un permanent imperatiu d’evolució i renovació.

I és que a nivell de l’imperatiu merament instintiu-sexual (per engrescador o fascinant en què se’ns mostri per principi), l’habitud —a més curt o llarg termini— n’ha d’acabar minant i despotenciant l’ atractiu i la consistència.

Per acabar convertint-lo —com a mínim— en quelcom d’indiferent i avorrit, per arribar fins a fer-se repel·lent i insuportable. I és que no és pas insignificant la moda —en augment accelerat— de les “Separacions”. Que van convertint-se en un símptoma altament advertidor de la tònica que actualment ja va imposant-se.

Cosa que portaria a concloure que, malgrat que sembli que ni tan sols se sospita, en el fons de cadascú i de les coses es va afermant un anhel, una necessitat de més contingut humanístic —emotiu, que remouria un pòsit potser endurit des de sempre— que exigeix fer-se fluent i practicable.

Demostrant que la Vida —al cap i a la fi— tendeix a tenir un Sentit; un mínim anhel de Ser. I que la vacuïtat imperant —més aviat del que sembla— imposarà els objectius d’una major exigència (simplement transformativoevolutiva, a tots els nivells). Una transformació que segurament produiria modificacions decisives en aspectes fonamentals. En els quals l’Amor retindria i mantindria una dignitat que —és inevitable— en les relacions eroticosexuals s’ha de trobar suplantada per l’estricte incentiu del Posseir i el Disfrutar.

Fent que l’estimar (en l’anhel que promoguin l’atracció i el sortilegi del Sentit i la Bellesa) no pugui deixar de mostrar-se en vehemència Integradora; transcendent, Espiritual.

Així —ben altrament que amb el contacte Sexual—, la necessitat d’estimar, d’Acariciar, de Besar, correspondria a una instància de Total Donació i Sublimació.

I respecte a les relacions eroticosexuals, en el cas concret que la fascinació atractiva es produís en termes excepcionals, crec, considero que l’evolució de l’Actitud subjugada no deixaria tampoc de produir-se, adoptant una nova orientació. Més profunda i més sensible. En rigor, més exigent; més atreta per un anhel de Plenitud exhaustiva, excepcional.

Transformant el que sempre s’havia mogut per deler i obsessió insaciable, possessiva, excel·lint-lo sublimant-lo en estat permanent de suprema admiració i adoració.

És a dir, la que sembla poder deduir-se (des d’ara mateix) pels diversos indicis que es poden anar advertint.

Dintre l’Esfericitat del “Real” Absolut, pressionat entremig del Dalt i el Baix, de la Dreta (pel Darrere) projectant-se vers l’Esquerra en procés Conscienciador, el contingut es transforma.

Prosseguint-se dintre un “Ordre” —inalterable— de Sentit Compensatori que es planteja (indefectible) en funció de Plenitud entre els termes Oposats. De la Perifèria al Centre, en Ascesi permanent Unicitària.

I aquest és Tot el Sentit que sustenta l’Existència —l’Imperatiu d’Acomplir-se Tot i Res a la vegada per tal d’arribar a Ser.

El màxim que es pugui Ser per tornar al “Punt de Partida”, el de la Possibilitat —no determinada— que es planteja en Pur Enigma. El del “Què”, el del “Com”, el del “Per a què Fer”.

Interrogants exhaustius que justifiquen el Viure; no sabem si il·lusoris o efectius. Però que s’imposa Merèixer, amb la qual cosa ja és suficient.

El que compta és mantenir l’“Actitud” Disponible i Equilibrada: fent-ho així Tot s’integra dintre l’“Ordre” creatiu, realitzador. En el qual tot empeny a “Deixar Ser” evitant d’intervenir (si no és pas per cooperar-hi) dintre el Misteri Vigent, de manera espontània, disponible, intuïtiva.

Advertint que l’Existir únicament té Sentit (Raó de Ser) en tant que és substància en Presència Creativa. Substancialment Esferitzada dels Aspectes Fonamentals:

 

Centre: Consciència

Perifèria: Manifestació

Darrere: Virtualitat

Davant: Efectivitat

Esquerra: Condició

Dreta: Determinació

Dalt: Esperi

Baix: Matèria

 

Resolent-se en nivells de: Presència (Essencial i Significació Climàtica) en funció d’Ascesi: Integradora o de Deriva: Dispersiva.

I depèn de com es plantegin la Participació i l’Equació d’aquests Aspectes, la Imatge que en resulti sempre serà en cada cas la de la Realitat vigent.

Aquella que donarà la tònica de la seva Tensió o del seu Desequilibri. Que hauran de ser regulats i adequats a les premisses del Sentit que s’imposa fer efectiu.

I és que, en rigor, no hi ha cap altra classe de Realitat que no sigui Esferitzada. Essent així, l’assimilació dels Elements i aspectes en què tota Esfera es troba constituïda resulta simplement l’Essencial. És a dir, LA SUPREMA Coneixença imprescindible.

Aquella que ens imposa mantenir la Distensió sustentant-se en l’Equilibri Compensat. Projectant-se interiorment i simultàniament cap a Dalt i cap a Baix. Del Centre (per l’Esquerra) expandint-se en el Davant Perifèric. I, per la Dreta (a la inversa), en el Darrere. Sense esforç ni tendència de cap mena.

Aquesta podria ser l’“Actitud” definitiva: la de l’Ordre-Simplicitat i Distensió, al servei de la Consciència Objectivada, Responsable. En funció de Mereixença i Plenitud.

 

 

CONCLUSIONS DEFINITIVES

 

Com a visió general, considero convenient insistir en el que de fet es resumeix en qüestió obsessiva, fonamental: intentar saber el Què, per quina Causa i Sentit l’Existència es planteja i determina. Un Enigma, un Interrogant que es manté sempre vigent.

Si bé no obstant és —ha d’ésser sempre— la intuïda Sintetització de la Presència la que ha d’establir la vigència del Sentit i prevaler; i només així poder arribar a formular els conceptes i els resultats (admirables) de les Ciències.

Sense, però, que pugui produir-se cap mena de contradicció o de conflicte. Sinó precisament al contrari: que se sostinguin i es confirmin mútuament.

Fent-ho així, l’Existència no es trobaria escindida, sinó jeràrquicament, creativament integrada i promoguda per fer-ne (a tots els nivells) una “Obra d’Art”.

Així doncs, no es tractaria sinó de l’imperatiu de Sentit i Transcendència, plantejant-se en estricta problemàtica Creativa, essencial.

Tota la qüestió, per tant, consisteix a saber si —com Einstein intuïa— existeix la possibilitat que s’arribi a establir una “Llei” Universal, definitiva; que correspongui i garanteixi la vigència d’un Ordre Integral; indefectible a tots els nivells.

Ja que l’únic que en el fons s’entreveu vigent és la realitat d’un “Ordre i unes Lleis” inamovibles. Directament promoguts en funció de l’Absolut.

No es pot pas negar, però, que la “Ciència” (i en general tota possible Coneixença) es conclou així mateix en “Resultats” d’Ordre pràctic-efectiu. Un nivell necessari imprescindible per a l’Home; en principi limitat, condicionat. Però l’error no és pas que la Ciència i les aplicacions que se’n deriven puguin ser aprofitades al nivell corresponent. Sinó que aquest conjunt de Coneixences passin a ser Prioritàries. Per acabar acaparant, influint i suplantant els genuïns imperatius de Comprensió i de Creativa Realització que es mostren indispensables.

I és aquí on es fa patent la Revisió radical que es va fent inexcusable; la de promoure que sigui la Comprensió, la que estableixi la Ciència. Ja a partir dels fonaments. Plantejant-se en la Realitat d’una Presència Objectiva (no pas una Coneixença Raonadora-deductiva) que ens plantegi a cada instant el Sentit del “que És”. Presència que se’ns reveli —per virtut intuïtiva— disponible en l’estricta Sensació.

Un existir indesignable en què Tot, sorgint del No-Res, al final retorna al No-Res. Però no pas inútilment; ja que el Sentit avalua i s’excel·leix per l’Ascesi positiva de les coses.

L’única mostra tangible que el Viure no se’n va; malgrat no saber a on porta. I aquí hi ha la meravella; la de la Finalitat. Que sempre demana més. Per acabar —si és que acaba— retrobant l’Absolut; però ara Espiritualitzat. Sense més enllà possible. I és això el que a l’Home (considerat com a espècie d’excepció) li convindria d’entendre; merament la Possibilitat (l’Opció de Ser) de la qual disposa amb l’Existència per transformar-se en Esperit. Crec que es tractaria en el fons d’una estricta qüestió de Sensibilitat i Comprensió. Que —com sempre— veig que s’entén (s’intenta entendre) a partir d’uns supòsits o comprovacions Científics que sovint es contradiuen. I a partir d’ells es munta i prossegueix tot el Sistema Universal.

Que és concebut i es pretén que hagi de correspondre (necessàriament) a la Realitat. Fent que una vegada més ens retrobem amb l’Enigma inevitable; amb l’incògnit del “Què” —del Com—, per a “quina Finalitat”. És a dir, amb l’estricta qüestió del Sentit i la seva (suficient) “Raó de Ser”. Però una vegada atrapats en les premisses —Científiques—, ja no hi ha manera de sortir-ne; i és així com es van detallant les sèries de les seves correlacions i conseqüències exclusives. Sense tenir en compte —ni un moment— que l’Existir correspon a l’Absolut exhaustiu. I que per tant es deixa de considerar la part, si no oposada, sí la que es manté escindida de la Ciència. Simplement la de l’Esperit i les seves Sensacions reveladores. Advertint que entre les unes i les altres hi ha (ha d’haver-hi), si l’Existent és Total, una connexió inescindible, conseqüent, plantejant-se en funció de Prioritat.

Prioritat que no pot deixar de conduir a una convicció de radical Unicitat; de tota cosa. Que precomporta la noció de l’Absolut i del seu “Ordre” integral, indefectible, exercint-se a tots els nivells, en tots els aspectes; que promogui i reguli el “Procés de l’Existent”.

I és només així com l’Enigma es pot entendre. És a dir, pot ser abordat, aproximat, sense pretendre canviar-ne el plantejament; iniciant-se en el “No-Res” per assumir el Total. El Total que —per tal de ser-ho— exigeix que tota cosa detingui la part inèdita que “el Real” li reserva i que resulta indispensable. I és així —només així— com l’Organicitat de l’Existent es produeix sense falles.

Només pel simple fet (l’única “Llei”) que, essent exhaustiu, “el Real” es Complementa compensant-se mútuament; inèdit i Creatiu. Prosseguint l’exclusiva trajectòria que l’orienti vers la pròpia Plenitud.

La que li ha de conferir l’estricta “Raó de Ser” que —de manera definitiva— sigui allò que el justifiqui i li assigni una missió indispensable; la de Ser el que pot Ésser. El fet és que l’Existència es conclou en l’instant (Presencial) que es determina o vivencia. Però aquest contingut “Climàtic” que planteja, d’on prové?

Pel que sembla, no podria ser més que la conjunció de la mateixa Existència transformant-se constantment en funció dels aspectes parcials; diversament Creativa o Frustrant. Seria, doncs, sempre la Totalitat, la que determinaria la Realitat del que És. Influint-se i condicionant-se mútuament. Fent-se evident que l’actuació —parcial— de Tot allò que És sigui en rigor responsable de l’Existir en general. Ja a partir de tota cosa i cadascú.

Enfrontats, doncs, a l’Enigma, l’Existir només té una alternativa: la de limitar-se a viure sense cap responsabilitat, aferrant-se a l’Avantatgisme en tots els aspectes, o bé, a la inversa, “sentint” la Presència d’un “Ordre” —Absolut, Immanent indefectible— assumint-lo en Instància Personal; Religiosa, Creativa.

Cosa que em fa sospitar —se’m fa evident— que l’Existència que vivenciem exigeix ser revisada.

En principi, socialment. I en conseqüència obligada, a nivell Familiar i finalment Personal.

Començant ja invertint els termes de la seva Ordenació. És a dir, situant en primer lloc (irrenunciablement prioritari) l’experiència Personal. Tenint sempre en compte que existim, ens produïm, per tal d’arribar a Ser; el millor, el més complet que pugui ser. Cosa que exigeix mantenir-se disponible i alliberat de la ingent acumulació de premisses i servituds socials que ens condicionen i oprimeixen.

Imposant-nos —ja per principi— tot un Codi de “Lleis” i de Tendències (generalment interessades, coercitives) que ens limiten de manera decisiva; obstruint-nos l’Ascesi i l’expansió de les nostres possibilitats més genuïnes, creatives.

Cal, doncs, Invalidar en primer terme la unitat Matrimonial i la procreació dels Fills com a missió destacada; socialment indispensable. Que se superposa —en tots els aspectes— al lliure desenvolupament de l’actuació —irrenunciable— del Ser Propi, Unicitari.

En aquest sentit, la relació amorosa entre sexes complementaris hauria de poder ser exercida i fomentada en la més àmplia —però així mateix responsable— llibertat.

Aleshores la Procreació passaria inadvertida, i es convertiria en “resultat” natural. I, al cap i a la fi, seria controlada per l’Organisme Social.

Que regularia tant la Quantitat com la Qualitat i el seu just —adequat— desenvolupament. D’acord amb els imperatius generals que l’eficàcia social exigiria. És així com tot Ser disposaria de les màximes possibilitats. I mai podria produir-se un excés degeneratiu en cap aspecte. Cosa que donaria com a resultat previsible una forma de Col·lectivitat Social altament exemplar i Creativa.

Alliberada de l’arbitrària Competitivitat que fins ara (i des de sempre) ha estat predominant. Aleshores l’existir pressuposaria produir-se en intensitat vocacional com a extrema “Opció de Ser”.

Amb la qual cosa la Vida obtindria un Sentit de Qualitat insospitable; que oferint-se —indistintament— a cadascú, invalidaria tota forma de negativitat.

Plantejant-se més que mai en Ascesi Creativa per instància Transcendent que es resolgui en Obra d’Art. En funció de l’Absolut, resolent-se en Pur Esperit.

La Creativitat, doncs, se’ns revela com l’Objectiu Essencial. En el qual tot intent de realització només pot iniciar-se a partir d’un Sentiment o una Vivència. Però mai a remolc d’una Temàtica o d’una Argumentació. És indiferent que es plantegi Abstracta-Naturalista o Neutralitzada. Ja que l’únic que compta és el fet Plàstic en si mateix; en el qual es contenen les Possibilitats —exhaustives— del Sentit i l’Expressió. Una Presència que exigeix produir-se en instància d’Harmonia. Resolent-se (Prioritària) en els termes suficients de:

 

–       Ubicació        –         Magnitud      –        Proporció      –

–       Estructura    –         Tendència     –        Densitat        –

–       Discriminació          –         Lluminositat           –         Tonalitat       –

–       Compensació           –         Equació         –         Transcendència       –

 

Essent així, dintre les múltiples orientacions en què el Saber i el Comprendre —en general— poden enfocar-se, tot porta a constatar que seria en l’aspecte de la Realització i la Creativitat Artística on es farien més imperatius en termes de Formació Educadora.

Pel fet que ja en si mateixes pressuposen la màxima garantia (reguladora-normativa) d’Harmonia i Plenitud a la qual tota classe de Realitat hauria d’estar referida com la màxima a considerar i qualificar de les que podem disposar.

Essent així, l’Ascesi en la Comprensió de la Creativitat (lluny d’ésser l’atribut d’una irrisòria minoria “elitista”) hauria de situar-se a nivell d’aplicació generalitzada. Que resolent-se en la justa expressió (accentuada o atenuada) resulta imprescindible per comunicar un contingut que només pot ser vivenciat íntimament de manera directa, Personal: tant pel mateix Creador com pel simple espectador.

Per aquest motiu l’Objectiu de la Realització ha de ser el de la Significitat resolent-se en els 12 Aspectes bàsics d’allò Plàstic Expressiu; aplicables a qualsevol formació o situació de l’Existent. Fent que una Obra respongui a l’interrogant —definitiu— del per què es considera Vàlida o no vàlida. I deixar-ho demostrat. Així (en qualsevol nivell d’Existència), l’imperatiu decisori hauria d’ésser el de Crear (Compondre) a partir dels factors fonamentals d’allò “Plàstic” exhaustiu. Per tal de fer vivenciable el “Clima” Significador que es pretén realitzar. Resolent-lo —Equacionat— en funció de Transcendència.

Evitant que tota mena de consideració Temàtica o Argumental interfereixi o s’imposi com a factor predominant. Un altre nivell íntimament relacionat amb la idea precedent es refereix a les vivències, intuïcions i revelacions del Sensible. Que en els Éssers, més que ser diferents, no tenen res en comú, fent-se evident que la majoria —en rigor— resulten inexistents. Donat que en lloc seu allò que acostuma a produir-se és la seqüència permanent de les percepcions i deduccions raonadores de l’activitat mental.

Així doncs, ens trobem que l’àmbit de les Sensacions es mostra subtil i delicat. Receptiu a situacions i fenòmens que —per la immensa majoria— no es produeixen. Però que, no obstant això, “hi són” i endemés apareixen de manera prioritària, destacada. Exponent que només pot ésser percebut i vivenciat en virtut del pur “Sentir”.

Però dins aquesta gradació qualificadora, els nivells que s’hi produeixen són sempre el resultat de la Bellesa i l’Harmonia acomplint-se en “Obra d’Art”. Tot consisteix, doncs, a concretar l’Imperatiu “Climàtic-Creatiu” ajustant-lo, transmutant-lo en sortilegi de Presència i Transcendència Equacionada. En la qual el Centre (la Consciència de l’Àmbit Esferitzat) determina el Sentit de:

 

El Dalt                    El Baix

(Imperatiu)                       (Vigència)

Darrere                   Davant

(Possibilitat)                     (Efectivitat)

La Dreta                 L’Esquerra

(Determinació)     (Virtualitat)

 

Assignant a cada un el Factor Plàstic Fonamental adequat a cada cas.

El que ha de comptar, per tant —de manera decisiva—, és (ha de ser) la:—Simplicitat          —la Discriminació—l’Accentuació— resolent-se en Vigència Equacionada.

 

I, de fet, això ja és Tot. Del que es tracta és de “Sentir” (Cooperant-hi) guiat per la Intuïció. La resta vindrà tota sola. Atenint-se com a “Llei” i Normativa als impulsos tendencials de la Complementació entre els termes Oposats. I mantenir-se Impecable. “Accedint” per tal de Ser; el millor que es pugui Ser. En funció de Mereixença. Cal evitar de confondre la Realitat amb els fenòmens que comporta. Els de la Vida, per exemple. A tots els nivells.

S’hauria d’advertir que els “Fenòmens” no són (no poden ésser) més que “resultats”; relatius sempre. I sovint il·lusoris. I que el llenguatge (la terminologia) de les Ciències únicament pot ser avaluable en el seu camp propi d’actuació. Això explica que, Objectivament considerada, la Realitat sigui, se’ns aparegui, com a Enigma.

I que, en aquesta situació, l’“Actitud” del Ser (de l’entitat sensible) sigui la de limitar-se —estrictament— a contemplar i “Deixar Ser”. Atenint-se simplement a cooperar per tal d’ajudar a Ser. I fent-ho així, justificar la Vida Pròpia. L’única manera en què poden ser sobrepassades les infinites limitacions que advertim, i accedir —gradualment— a nivells de Realitat insospitables. Endinsant-se en la pura Realitat de la Presència. Assumint-la en “Allò que És”, Simple-Clara-Prodigiosa. Donat que el fet més pertorbador és que l’Ésser Humà s’hagi anat autoassignant una importància indemostrable; excessiva a tots els nivells. Cosa que l’ha portat a “viure a part” de la Realitat Objectiva. Com si la seva fos la Realitat; o si més no la Prioritària. Cosa que en rigor està molt lluny d’ésser així.

En definitiva, no hi ha pas cap més camí per iniciar-se en la Saviesa i assumir la Comprensió que el que imposi Començar pel Pur Començament. Aquell estat en el qual res encara no es troba determinat; i només a partir d’ell —per connexions successives— va integrant-se en “Allò Real” per resultats conseqüents més i més Complementats (Compensatoris) que plantegen “allò que És” en vigència de Sentit i de Presència gradual (Transcendent-Reveladora) en funció del Sensible.

És aquesta, la Base decisiva, suficient. De la qual tota forma de Coneixement i d’Ensenyament hauria de ser el resultat lògic, adequat. Amb la qual cosa s’aconseguiria una espectacular Simplificació i eficiència generalitzades, que comportarien de manera natural l’“Ordre” estricte, responsable a tots els nivells. I la Vida —Personal o Col·lectiva— , obligatòriament, s’hauria de mostrar Creativa i Diversa en tots els aspectes.