PEP COLOMER, DECORADOR I IL·LUSTRADOR

 M. Lluïsa Faxedas

 

Malgrat que la figura de Pep Colomer ha estat coneguda i reconeguda sobretot a partir de la seva activitat com a pintor, el cas és que la seva principal ocupació professional fou la de decorador d’interiors, feina que va desenvolupar primer en equip juntament amb el seu amic, el també pintor Francesc Gallostra, durant els anys trenta, i després en solitari durant el període posterior a la Guerra Civil. Aquesta faceta de la seva obra, tot i que coneguda, no havia estat específicament estudiada fins ara. Aquest text vol ser, doncs, una primera aproximació al tema en què provarem de recollir les informacions que s’han pogut obtenir respecte a la qüestió, a més d’esbossar un cert recorregut estètic de la producció de l’artista en aquest àmbit. Així mateix, també parlarem del Colomer il·lustrador i dissenyador, una activitat en el vessant més comercial de la qual va treballar abans de la guerra en el marc de la feina del seu estudi de decoració, complementant-la amb una dedicació més personal a la il·lustració política.

L’interès de Colomer pel món de la decoració no s’ha de veure només com a resultat de la necessitat, ben legítima d’altra banda, de trobar sortides econòmicament rendibles a una vocació artística que, en la seva joventut igual que ara, no oferia gaires perspectives professionals, i menys per a qui decidia d’establir-se i treballar en una ciutat com Girona. Tal com evidencia el seu recorregut formatiu, l’interès per les arts decoratives va sorgir en un moment molt primerenc de la seva trajectòria.[1] La decisió d’ampliar estudis a la capital belga demostra un interès molt clar pel món de les arts decoratives, ja que Brussel·les havia estat des de finals del s. xix una de les ciutats europees de referència en aquest àmbit, si no la més important, sobretot pel que fa a la seva vinculació amb l’estil que coneixem com Art Nouveau; en foren figures destacades els arquitectes Victor Horta, que fou director de l’Acadèmia Reial a la qual assistí Colomer, Henry van de Velde, teòric de l’arquitectura i les arts decoratives, o el vienès Josef Hoffmann, que va deixar precisament a Brussel·les una de les obres clau del moviment, l’extraordinari Palais Stoclet.

Tanmateix, el 1930, quan Colomer va arribar a Bèlgica juntament amb el també pintor Martí Adroher, als quals s’afegiria més tard Francesc Gallostra, l’Art Nouveau era ja un estil del passat. L’esdeveniment decisiu per superar l’omnipresència d’aquesta estètica que havia inundat Europa des del tombant de segle havia estat l’Exposition Internationale des Arts Décoratifs et Industriels Modernes, que va tenir lloc a París l’any 1925, mostra en què Le Corbusier va presentar el seu Pavillon de l’Esprit Nouveau, una autèntica prefiguració de l’arquitectura i les arts decoratives del futur. Encara que ni de lluny la resta d’aportacions de l’Exposició tenien un aire tan avantguardista, la prohibició expressa de presentar-hi peces que imitessin o repetissin qualsevol estil del passat (és a dir, la negació estricta de l’historicisme) va fer que en el seu conjunt la mostra, en què van prendre part un bon nombre d’artistes belgues, es convertís en un aparador de les idees més noves en l’àmbit de la decoració i l’arquitectura, que en bona part es corresponen amb l’estil que ara coneixem com Art Déco. No és aquest el lloc per discutir quines són les característiques definitòries d’aquest estil, quina fou la seva base teòrica (si en va tenir) o fins i tot per descriure’n les diferents variants formals, però la veritat és que l’Art Déco és l’estil que avui identifiquem amb l’arquitectura i les arts decoratives del període d’entreguerres, una concepció dels objectes de la vida quotidiana que conjugava modernitat i funcionalitat, simplicitat i ornamentació, des d’una mirada nova i lliure de prejudicis i que en certa manera anuncia el que acabaríem coneixent com Moviment Modern.

L’estada de Colomer a Brussel·les —d’altra banda força curta: ell hi va ser una mica més d’un any, i Gallostra, uns vuit mesos— va oferir doncs als joves artistes gironins l’oportunitat de conèixer de primera mà les novetats europees més recents en l’àmbit de l’arquitectura i les arts decoratives. És una llàstima que no tinguem gaire informació ni sobre els professors amb qui van estudiar, ni sobre les seves activitats durant aquest període de temps. Malgrat que fets com ara que el febrer de 1931 Colomer, Gallostra i Adroher fossin escollits membres de la directiva i de la comissió de cultura del nou Centre Català de Brussel·les suggereixen que potser havien pensat en una estada més llarga, el cas és que a principis d’abril del mateix any ja els tenim instal·lats de nou a Girona. És molt possible que en aquesta tornada hi tingués a veure l’ebullició dels esdeveniments polítics que es vivien al país pocs dies abans de la proclamació de la República. El que queda clar és que Colomer i Gallostra no van perdre el temps, i de seguida van posar en pràctica el seu pla de formar una societat i establir-se com a decoradors d’interiors i dissenyadors gràfics en un estudi de la ronda Ferran Puig, núm. 10. El 30 d’abril del mateix any ja van publicar al diari L’Autonomista el que podem considerar com el seu primer treball com a grafistes, precisament un anunci de l’empresa de publicitat OIC del carrer Nou del Teatre de Girona (núm. cat. 695).

Si en el context gironí la persona i l’obra de Pep Colomer van mantenir amb els anys, tot i que amb alts i baixos, una certa presència que les va fer conegudes de molta gent, la de Francesc Gallostra és més aviat una història d’oblit. En certa manera això s’explica pel fet que Gallostra es va exiliar després de la guerra i que, tot i que va tornar a Girona l’any 1950, va morir abans del final de la dictadura. Però això no justifica la ignorància general sobre la seva persona i el seu treball, tenint en compte la intensa activitat que va desplegar a la Girona republicana, pel seu compte o, quasi sempre, en companyia de Colomer.[2] Gallostra, pintor autodidacte, havia exposat el seu treball públicament el 1922, tres anys abans que Colomer, en una mostra col·lectiva a la Galeria dels Bells Oficis de Girona impulsada pel GEiEG, acabat de fundar i del qual ell i el seu pare eren els primers socis. Els anys 1924 i 1925 va rebre sengles premis en els concursos de pintura organitzats per la mateixa entitat, i el mateix any 1924 va fer la seva primera exposició individual, a l’Ateneu de Girona. L’any 1925 participà en una exposició col·lectiva que es va presentar a l’Ateneu d’Igualada promoguda per Rafael Masó, i l’any següent va tornar a exposar individualment a Girona. Els anys 1928 i 1929 va presentar el seu treball a Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Barcelona i fins i tot, amb un quadre, a Madrid. La valoració crítica de la seva pintura, preferentment paisatges, apuntava en general cap a les seves possibilitats, però també cap a la seva immaduresa.

Tot i que segurament Colomer i Gallostra havien coincidit abans (tots dos van prendre part en l’exposició del GEiEG de 1925), la primera evidència de la seva activitat conjunta és la seva participació, l’any 1929, com a fundadors del grup Amics de les Arts. Aquesta associació va néixer com a secció del GEiEG i va organitzar dues exposicions col·lectives de joves artistes, però sobretot va ser la promotora de l’erecció del monument en homenatge a Fidel Aguilar als jardins de la Devesa, segons un projecte elaborat probablement per Colomer i Gallostra (núm. cat. 546).[3] L’interès d’aquests joves pel malaurat Aguilar resulta molt significatiu, no només perquè va ser el primer acte de reivindicació de la figura d’un artista que dotze anys després de la seva mort ja havia estat gairebé oblidat, sinó perquè situa la nova generació d’artistes de la ciutat en confrontació amb la seva predecessora, la noucentista, encapçalada per la poderosa figura de Rafael Masó, que encara era, en gran manera, un referent en la vida artística i cultural de la ciutat.

En aquest sentit, la relació entre les noves propostes artístiques que com veurem representen els treballs de l’equip Colomer-Gallostra i el món noucentista de Masó i els artistes i artesans de la seva òrbita no podia estar exempta d’una certa tensió, si bé, com passa sovint en aquests casos, els punts de contacte entre els dos àmbits eren nombrosos. Els inicis artístics de Gallostra van tenir lloc sota els auspicis de Masó, que el va incloure en la seva selecció per a una exposició a Igualada que pretenia projectar fora de Girona la producció artística de la ciutat, de manera similar a com ho havia fet l’ambiciosa i important exposició a les Galeries Laietanes de 1918. Així mateix, en la realització dels seus projectes, Colomer i Gallostra van comptar amb la col·laboració d’alguns artesans molt vinculats a Masó, com és el cas del serraller Ramon Cadenas, per a qui van dissenyar un anunci publicitari que es va reproduir repetidament a la premsa de l’època (núm. cat. 697).[4] El mateix acte d’homenatge a Fidel Aguilar es podria incloure en aquest clima de respecte i bona relació entre generacions. Tanmateix, l’atac sense concessions de Masó al projecte revela una distància probablement inevitable. En un text autògraf escrit l’endemà mateix de la inauguració del monument (erigit gràcies a una subscripció popular en la qual ell no participà), Masó va deixar ben clar que no li agradaven ni la concepció ni l’execució del projecte. Segons afirmava, a Aguilar li hauria escaigut més “una lapidària inscripció, amb evocadora llegenda que recordés la casa o el taller on passà els seus dies, que no pas el seu monument amb totes les pretensions i defectes inherents”.[5] Pel que fa a l’obra en si, Masó deplorava que “ací desgraciadament no ha pas regit el seny en la concepció del monument a Aguilar, sinó la moda passatgera i frívola”, i trobava llastimós que en una obra com aquesta es deixés que “uns aficionats alcessin en lloc del comú, i amb subvenció municipal, un monument sense la més lleu intervenció dels professionals a qui es deuria encarregar almenys el degut control”. I acabava dient que “ço que s’ha fet ací, a la manera parisenca de fira o exposició, no durarà pas molt de temps”. En aquestes paraules hi batega evidentment el disgust per no haver estat consultat amb relació al projecte, però també un cert menyspreu cap a una generació d’artistes més joves, i potser més encara pel fet que n’havia protegit almenys un d’ells. Masó probablement intuïa que de fet estaven destinats a prendre el relleu de la seva pròpia tasca tant artística com d’agitació cultural. En canvi, no podem assenyalar que aquestes paraules també revelin diferències estètiques, perquè en aquest moment Colomer i Gallostra encara no havien fet cap projecte de decoració. Tanmateix, és evident que les propostes que tots dos presentarien al llarg dels anys trenta, properes a una estètica moderna i vagament racionalista, havien de resultar sorprenents en un context gironí que ja s’havia acostumat al Noucentisme masonià, igual que els projectes de Masó també havien impactat notablement en el conservadorisme petitburgès gironí de principis de segle.

Els pocs projectes decoratius que coneixem del tàndem Colomer-Gallostra són tots encàrrecs per a botigues i locals comercials: tenim notícies de cinc espais en què van treballar a Girona, i un a Olot. Malauradament, de les botigues gironines pràcticament no n’ha sobreviscut cap i, amb una excepció, només en tenim algunes fotografies que documenten massa pobrament la feina realitzada; per tant, qualsevol comentari sobre les seves característiques s’ha de fer i prendre amb molta prudència. El mateix any 1931 van realitzar el seu primer treball i un dels més aconseguits: la reforma de la façana de la pastisseria Pratdesava, situada al núm. 8 de l’aleshores anomenada plaça de la República, l’actual plaça del Vi, en la qual va col·laborar, entre altres industrials, Ramon Cadenas en les tasques de serralleria (núm. cat. 698). L’única fotografia que tenim de l’establiment mostra una façana d’una elegant simetria, en què un llindar de marbre emmarca la porta de vidre central i els dos aparadors, un a cada costat. Destaquen, per una banda, sobre la porta, un plafó horitzontal pintat amb un disseny geomètric i una mena de bodegó al centre, sota el qual rellueixen les lletres del nom de l’establiment, dissenyades amb la mateixa tipografia estilitzada i fetes amb el mateix metall polit que les que, sota els aparadors, anuncien les especialitats de la casa. D’altra banda, és molt singular també el disseny de la porta mateixa, un motiu abstracte i lineal elaborat també amb metall en la més pura tendència Art Déco. No és estrany que, en la peça del diari en què es dóna notícia de la reforma, es descrigui en aquests termes: “Trátase, realmente, de una mejora de alta envergadura, que lleva aparejado el sello de la distinción más refinada. El estilo, moderno, estilizado, decorativamente original, está en completa armonía con el carácter elegante que es exigencia del público impere en tal clase de establecimientos.”[6]

Modernitat i elegància són sens dubte dos conceptes que escauen plenament al treball de Colomer i Gallostra en aquest cas, i que tenen molt a veure precisament amb les reivindicacions que les joves generacions feien a la nova arquitectura i a les arts associades. A Girona, Colomer i Gallostra no estaven pas sols del tot en la seva defensa: un jove arquitecte format a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Josep Claret, fou a finals dels anys vint i principis dels trenta una de les figures clau en l’apologia de l’arquitectura moderna, tant en la seva obra com mitjançant els seus textos teòrics. Claret, que fou l’únic membre gironí del GATCPAC i va formar també part d’Amics de les Arts (l’any 1932 va pronunciar a la seu del GEiEG la conferència Orientacions modernes d’arquitectura i pintura), havia publicat el 1929 a la revista barcelonina D’Ací i d’Allà l’article “Les nostres botigues”, en què escrivia coses com aquesta:

 

Les novetats llançades a altres països arriben aviat; llàstima que el que no arriba sigui un xic de gust, per tal que allò que s’exposa es vengui de seguida […].  Aquest és el mal que pateixen els nostres aparadors, les nostres botigues; ens engalten columnes a cada cantó, marcs daurats, unes entremaliades combinacions de barrots, motllures, recons plens de pols […] tot amb unes lletres florides i tortes per facilitar la lectura. […]. [Contra això] posem en una paret llisa blanca, el rètol clar, amb lletres senzilles, les més fàcilment llegibles; sense més ratlleta ni relleu, l’aparador ha d’ésser un rectangle que es destaqui —això us situa—. Igualment, la porta llisa, procurant la proporció —poques coses més hi hem de fer.[7]

 

Malgrat que l’opció de Claret se situa en la línia de la modernitat més radical i les propostes de Colomer i Gallostra les hem de qualificar sempre de més moderades, no hi ha dubte que les seves botigues s’apropen molt més a aquest anhel de simplicitat que no al guirigall caduc descrit per l’arquitecte. A l’Arxiu Històric Municipal de Girona hi hem trobat un projecte de 1935 que es correspon encara amb més precisió amb les idees de Claret (núm. cat. 724). Es tracta del plànol per a la façana d’una xocolateria que fa una proposta molt senzilla, en què la paret apareix pintada en dos tons de crema i, a banda de la porta i els aparadors de vidre, només hi destaca la tipografia racionalista en què s’escriuen tant la tipologia de l’establiment com els diversos productes que serviria la casa.[8]

Encara el mateix any 1931 Colomer i Gallostra van col·laborar en la decoració de la façana de l’Hotel Peninsular i del Teatre Albéniz de Girona amb una pintura en relleu. No tenim imatges del resultat, però sí d’algunes de les mostres amb les quals van treballar, de disseny geomètric (núm. cat. 699). L’any següent, Colomer i Gallostra van treballar en la reforma de la perruqueria Reixach (Roig, a partir de 1935), situada al núm. 5 de la plaça del Vi, a la cantonada amb el carrer Albareda (núm. cat. 1075).[9] Aquest és l’únic dels seus treballs que es conserva, tot i que actualment es fa difícil de reconèixer la seva funció original. De la façana no en resta ni en coneixem cap element distintiu; pel que fa a l’interior, la fotografia mostra un espai còmode, pràctic i funcional, i un mobiliari modern, del qual perdura la decoració ceràmica amb franges blanques i d’un gris blavós, molt útil per donar claredat a un local força petit. En destaca també la fornícula de sobre els miralls a la paret principal, on es va col·locar un exemplar de l’escultura seriada de Jaume Busquets Nen de la corona (c. 1920), una terra cuita negra amb pàtina argerata produïda a Ceràmiques Marcó de Quart. Aquest element, en sintonia amb el que comentàvem anteriorment, apunta cap als lligams amb l’estètica noucentista de la generació anterior.

El següent projecte integral del qual tenim notícia és una altra perruqueria barberia, en aquest cas la perruqueria E. Sitjes de la plaça Marquès de Camps de Girona, inaugurada el 3 de juny de 1933 i en actiu fins fa pocs anys (núm. cat. 712a-d). Les imatges que en tenim són força recents, i tot i que l’establiment es va conservar en essència tal com era originalment, no es pot descartar que s’hi fes algun canvi. Pel que fa a la façana, es tracta d’una porta de fusta i vidre pintada de color blau amb el tradicional senyal de les barberies, en què destaca com a element més innovador la tipografia del nom de l’establiment. De les imatges que tenim de l’interior, en resulta un espai ampli, endreçat i lluminós, pintat en colors clars i molt funcional. Igual que en el cas de la perruqueria Roig, no hi ha cap dubte que a principis dels anys trenta uns establiments tan ben pensats i amb un equipament que en aquell moment devia ser prou avançat contrastaven notablement amb les barberies més tradicionals. Per això en aquesta ocasió el diari va fer referència específica a la comoditat del local i a l’“estil moderníssim” dels seus decoradors.[10] Aquí de nou resulta significatiu descobrir en les fotografies que sobre la farmaciola hi llueix una figura de Fidel Aguilar, qui sap si a proposta dels decoradors o per voluntat del propietari.

El 1934 va ser un bon any per al despatx de decoració, perquè com a mínim van fer tres projectes. El mes de maig van acabar la reforma de l’estudi i botiga de fotografia Barber, a la Rambla de la Llibertat (núm. cat. 717). Només en tenim una imatge, que mostra un racó del que probablement era la sala d’espera de l’estudi. Tot i que no en podem treure gaires conclusions, la fotografia revela un espai sòbriament arranjat en una combinació de tons clars i foscos, en què en contrast amb un mobiliari una mica antiquat hi destaquen dos detalls de modernitat marca de la casa: l’enrajolat del terra en un disseny geomètric en blanc i negre, i el que sembla la porta de l’estudi, amb un dibuix lineal metàl·lic que recorda les formes Déco que hem vist a la pastisseria. El 23 i 24 d’agost del mateix any es van inaugurar les dependències (botiga, oficines i sala d’exposicions) de Ràdio Univers, una botiga d’electrodomèstics situada a la plaça Marquès de Camps (núm. cat. 718). L’establiment ha desaparegut i només tenim una fotografia de la façana, en què destaquen, per una banda, la simetria dels aparadors, i per l’altra, el fet que l’únic element visualment potent sigui el grafisme dels rètols anunciadors de l’establiment, cosa que de nou sembla correspondre a la nova modernitat que expressava el text de Claret. De l’interior no en tenim cap imatge, així que ens hem de remetre a la crònica del diari:

 

Tot ha estat ideat, primer, i muntat, després, amb un viu sentit pràctic i amb una innegable sobrietat i elegància, d’acord amb les modernes exigències comercials.

D’una manera especial els salons d’exposicions i de vendes i el despatx han estat realitzats amb un gran luxe i amb una elogiable exquisitesa [sic]. Ens caldria, només, de dir que han intervingut en la seva decoració els excel·lents ‘Colomer-Gallostra’ i ja tothom tindria una idea del bon gust que ha presidit la seva instal·lació.[11]

 

El mateix any van portar a terme la reforma i decoració de la perfumeria Casa Massias, d’Olot (núm. cat. 721a-d). Malgrat que es fa difícil destriar en aquest cas els elements originals del que s’hi ha anat afegint posteriorment, la façana, feta bàsicament de fusta i rajola, geomètrica i funcional, i sobretot el nom de l’establiment, fet amb una tipografia similar a la que veiem en altres casos, recorden alguns elements característics del treball dels seus autors. Aquest és, segons la informació que tenim, el darrer treball de decoració de l’equip Colomer-Gallostra.

Paral·lelament a aquests encàrrecs, la parella va assumir un altre projecte molt important concretat en la seva participació activíssima en l’organització de la Fira Comercial i Agrícola de Girona, la primera edició de la qual es va celebrar l’any 1932, impulsada i promoguda per ells mateixos juntament amb el periodista Lluís Bota, i en la qual van exercir de directors artístics i dissenyadors (núm. cat. 706a-b). Aquest càrrec implicava la supervisió de l’organització general de la Fira, el disseny dels estands i la publicitat de l’esdeveniment, tasca que van portar a terme fins al 1935, l’any de l’última Fira anterior a la Guerra Civil. Crec que resulta molt significatiu de la seva actitud davant l’ofici que havien escollit el fet que fossin ells mateixos, pintors de formació, els que promoguessin una iniciativa de caire tan clarament mercantil com aquesta: revela no només una clara comprensió de les tendències de l’època (com mostra l’auge de fires i mostres similars que se celebraven arreu d’Europa en aquells moments), sinó també la seva empenta i iniciativa, nascudes segurament de l’obligació de crear-se un mercat i un públic per a la seva activitat professional en un context que segurament els era poc receptiu. Aquest caràcter comercial de la proposta es proclamava clarament en els cartells que van dissenyar per a les edicions de 1933, 1934 i 1935 (núm. cat. 713, 719 i 725), tots ells exactament iguals excepte pel color dels fons: una tipografia clara i contundent acompanya el perfil del rostre de Mercuri, el déu romà del comerç, un element iconogràfic que havia estat repetidament utilitzat en cartells similars d’arreu del continent. [12] Colomer i Gallostra ja havien creat aquesta imatge de Mercuri per a la publicitat de la primera edició de la Fira, el 1932 (núm. cat. 1073, 1074 i 1076), i l’hem tornat a trobar a la portada del catàleg de la III Fira (núm. cat. 720), la qual cosa ens fa pensar que va ser una icona reproduïda sobre molts suports i formats diferents, fins al punt d’esdevenir la imatge que identificava la mostra.[13]

No hi ha dubte que a la Girona del moment aquest afany comercial podia crear alguna suspicàcia, però tanmateix els seus esforços en l’organització de l’esdeveniment van ser molt ben rebuts i valorats, i els autors que van escriure sobre la Fira en van destacar la sobrietat i ponderació, la qualitat i cura dels estands, i en general el gust exquisit de tot l’arranjament.[14] Certament, les fotografies que tenim d’aquesta primera Fira fan justícia del tot a aquests adjectius. Entre altres imatges, en tenim una de l’estand de Colomer i Gallostra, en què s’hi mostra una proposta per a un interior domèstic (núm. cat. 707). L’article que acompanya la fotografia, d’autor desconegut, comença reinterpretant el conegut lema de la Secessió vienesa: “A toda época corresponde un estilo artístico.”[15] Segons el text, aquest estil del moment es podria qualificar encara d’immadur, “pero que reúne dentro de unas líneas simples, como la línea geométrica, todo el encanto del confort y toda la elegancia de las formas más opulentas de antaño”, i destaca de l’estand la seva modernitat, així com la simplicitat i l’amplitud de l’espai.

Malgrat aquests comentaris, la proposta decorativa en qüestió ens apareix força convencional, sobretot si la comparem amb la que van presentar a la Fira de 1933. Les fotografies ens permeten conèixer de nou l’estand de l’equip Colomer-Gallostra, compartit en aquesta ocasió amb la serralleria d’art de Ramon Cadenas, amb el qual com ja hem vist col·laboraven estretament (núm. cat. 715a). En aquest cas l’estand no pretén recrear un ambient, sinó mostrar una sèrie de peces de mobiliari que presentaven la singular característica de ser fetes amb tub d’acer cromat, que en aquell moment representava la proposta més avantguardista en matèria de mobiliari i decoració d’interiors. La primera peça d’aquesta tipologia havia estat la famosa cadira dissenyada per Marcel Breuer a la Bauhaus l’any 1925, coneguda més tard com cadira Wassily, que combinava el disseny singular i modern amb la capacitat de ser produïda industrialment a gran escala. Breuer seguiria desenvolupant mobiliari tubular després de la seva sortida de la Bauhaus, sobretot cadires, però també tauletes, lleixes i altres peces, que tingueren un gran èxit i popularitat. En aquest cas tot fa pensar que els mobles havien estat dissenyats per Colomer i Gallostra i realitzats pel mateix Cadenas, que al seu estand de l’any anterior ja havia presentat cadires i taules fetes amb tub metàl·lic, tot i que sembla que no era cromat, i d’un disseny més suau. En conjunt, les peces (una taula i una tauleta, dues lleixes i una cadira de formes prou similars a la de Breuer) constitueixen probablement la més avantguardista d’entre totes les creacions de l’equip de dissenyadors.

La seva presentació a la Fira representava per part de Colomer i Gallostra un gest de gran atreviment i significació, que en certa manera determinaria la seva imatge. És interessant en aquest sentit recordar que, quan uns anys més tard l’antic company avantguardista Josep Claret va voler reivindicar el paper pioner de Rafael Masó i la seva arquitectura, ho va fer contraposant el seu treball al dels “moderns”, en aquests termes:

 

Ara, en aquests dos darrers anys, ja s’ha iniciat a tot el llarg de la costa i per arquitectes destructors del clàssic, glossadors de les excel·lències de l’horitzontalitat, del mecanisme, la ‘troballa’ de l’art popular.

Per unes línies tortuoses i vacil·lants arriben al camí que seguí Masó —han proscrit el tub cromat, i el moble funcional, posant en llurs obres gerros, cadires de balca, estores de nusos— però sense dir que qui els ha obert els ulls són les obres del mateix.[16]

 

La referència al tub cromat i el moble funcional serveix doncs per caracteritzar perfectament l’arquitectura i la decoració modernes, en contraposició al tradicionalisme masonià. En aquest sentit, resulta significatiu de la novetat que representaven aquestes peces el fet que Colomer i Gallostra no les arribessin a utilitzar en cap dels seus projectes, almenys pel que ara mateix en coneixem.

L’estudi de Colomer i Gallostra es va dedicar també al disseny gràfic, tal com demostren els cartells i anuncis creats per anunciar l’aplec anual del GEiEG, del qual van tenir cura entre 1931 i 1936 (núm. cat. 696, 700, 710, 711, 716, 722, 723 i 726); els cartells i la publicitat de la Fira Comercial que ja hem esmentat, i el disseny del programa de mà de la mateixa mostra. També van dissenyar diversos anuncis comercials que es van publicar a la premsa de l’època, com ara per a l’establiment de Ramon Cadenas (núm. cat. 697) i per a la crema d’afaitar Pompilia (núm. cat. 1075). Així mateix coneixem almenys un dibuix de Colomer publicat a L’Autonomista l’11 de maig de 1935, que representa el ballarí Joan Magrinyà, que havia actuat a Girona uns dies abans (núm. cat. 1072).

Tanmateix, el vessant comercial del seu treball es complementa, per part de Colomer, amb una activitat que podem qualificar de més política i compromesa, com ho demostren els quatre dibuixos que va elaborar els anys 1932 i 1933 per a la revista L’Espurna: portantveu del Bloc Obrer i Camperol de les comarques gironines (núm. cat. 701, 704, 708, 709).[17] Així mateix, el juliol de 1932 Colomer va publicar dos dibuixos al núm. 3 de Front: setmanari d’avançada, també del BOC, que dirigia el figuerenc Jaume Miravitlles, il·lustrant un article titulat “La política agrària de la URSS” (núm. cat. 702 i 703). A aquesta mateixa línia política i estètica correspon un altre dibuix, la portada per a l’edició del llibret Perque soc comunista? [sic] del mateix Miravitlles (núm. cat. 705). Aquest text de trenta pàgines recull el contingut d’una conferència que Met Miravitlles havia pronunciat a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona el mateix any 1932, i com el títol anuncia, es tracta d’un pamflet profundament revolucionari i reivindicatiu: “Què volem, doncs, els comunistes a Espanya? Volem prendre el poder! Quan? Quan serem prou per assegurar la victòria de la Revolució!”[18] La il·lustració de Colomer, igual que els dibuixos que va fer per a L’Espurna i Front, està signada amb el pseudònim Marty, que pot fer referència tant al seu segon cognom, Martí, com al polític comunista francès André Marty, tal com apunta Josep Clara.

Des d’un punt de vista formal, podríem agrupar tots aquests dibuixos en dos grans blocs. En alguns d’ells, com el publicat a L’Espurna el 15 de gener de 1933 (núm. cat. 708) o els cartells del GEiEG, s’actualitza una versió renovada de la xilografia tradicional que altres moviments d’avantguarda havien posat de moda a Europa des de principis dels anys deu. Aquesta era i és una tècnica d’un evident gust popular, amb una voluntat de proximitat i difusió molt clara (la xilografia havia estat històricament el tipus de gravat més emprat per il·lustrar llibres, estampes i altres materials de consum ampli i popular). Aquesta proximitat amb la imatgeria visual a la qual la major part del públic estava acostumat la feia especialment apta tant per al dibuix comercial com per al de caire més polític. Les altres imatges, especialment les de la revista Front o la coberta del llibre de Miravitlles, comparteixen un estil molt simple basat en un fort contrast color/no color i en un dibuix de caire geometritzador més proper a l’estil avantguardista del constructivisme rus, per exemple. En qualsevol cas, resulta interessant observar com unes mateixes eines gràfiques poden adaptar-se, segons l’ocasió, a peces de caire i objectius ben diversos. Aquesta faceta de dissenyador gràfic de Colomer es completarà amb la seva tasca com a compaginador de la revista Víctors (1936), propera a un context ideològic completament diferent.[19]

L’esclat de la Guerra Civil va separar definitivament el tàndem Colomer-Gallostra i va dissoldre la seva unió professional. Paradoxalment fou el segon, militant actiu del partit moderat Acció Catalana Republicana, qui es va exiliar, mentre que Colomer, més proper, si més no puntualment, a partits molt més radicals, es va quedar a Girona, tot i que iniciant com tants altres el seu propi procés d’exili interior. Tot just acabada la guerra, Colomer, ja en solitari, va reprendre la seva activitat com a decorador. Es pot suposar que tant el context social com la proliferació d’artistes gironins que buscaven també en l’interiorisme una sortida econòmica li devien dificultar la feina, tot i que també és cert que ell s’havia guanyat una certa reputació.[20] De fet, quan el 1947 va entrar a formar part de la junta del recentment creat Cercle Artístic, ho va fer com a vocal de decoració, tot i que hi va estar poc més d’un any.

Ben aviat li van sorgir alguns encàrrecs: en línia amb el treball que havia fet abans de la guerra, el 1940 va dissenyar la portada del programa de les Fires i Festes de Sant Narcís, disseny que va ser reutilitzat l’any següent. El tema, uns cavallets amb el campanar de Sant Feliu al fons, i l’estil, molt més convencional que el que havia utilitzat anteriorment, es corresponen tanmateix a un moment diferent.[21] L’any següent va rebre un important encàrrec, realitzat juntament amb l’arquitecte Ignasi Bosch: la reforma de la façana, els despatxos i el mobiliari de l’agència Triadú de l’avinguda de Sant Francesc de Girona, que es conserva parcialment (núm. cat. 727a-i). Tampoc en aquest cas l’opció estilística escollida no mostra cap continuïtat amb la línia en què havia treballat en la dècada anterior. Si aquesta la podem qualificar d’una modernitat moderada, l’agència Triadú entra directament en la categoria d’una revisió tradicionalista d’una vaga inspiració masoniana que, especialment pel que fa al disseny del mobiliari, contrasta absolutament amb la voluntat de correspondre al propi temps que sembla que d’alguna manera havia guiat la seva feina anterior. Aquest trencament total amb la modernitat i l’opció per una línia molt més classicista, té a veure amb la qüestió mateixa de la possible existència d’un art o una estètica característics del franquisme, almenys en els seus primers anys. Sobre aquest tema, que ha generat nombrosos debats, m’agradaria citar unes paraules d’Oriol Bohigas, que va escriure que “[durant el franquisme] a Catalunya hi ha una continuïtat del llenguatge plàstic que ve del Noucentisme, un art que certament s’acostava al franquisme, precisament perquè era un art antiquat, tronat, amb un llenguatge i una ideologia envellits”.[22] Xavier Barral, en la mateixa línia, escriu que en aquest moment “el gust burgès continuava lligat a l’esperit formal del Noucentisme i de la plàstica eterna”.[23] Aquesta visió dóna a entendre no només que el que va ser realment un parèntesi fou l’avantguardisme dels anys trenta, sinó que la força de les formes noucentistes va perdurar, encara que fos vagament, més enllà del que ho va fer el moviment social i cultural del qual havia sorgit, en bona part pel seu èxit entre la classe burgesa a la qual anava destinat.

A partir d’aquí es fa difícil resseguir amb precisió els diversos projectes decoratius en què va treballar Colomer. Tanmateix, el gran nombre d’esbossos i apunts existents, sobretot de mobles, s’inscriuen en una línia que sembla desenvolupar allò que l’agència Triadú assenyala, o sigui, una mena de tornada al passat i una reinterpretació historicista que a vegades es presenta en clau més classicista, i d’altres, en clau més abarrocada i ornamental. De fet, a la seva biblioteca hi trobem un bon nombre de llibres sobre història de la decoració (vegeu Annex), fet que reforça la idea que la seva inspiració partia en bona part d’estils del passat, tot i que inevitablement adaptats a les necessitats del moment. Només molt esporàdicament en algun dibuix hi apareixen mobles d’una certa modernitat que, tanmateix, resta pràcticament enterrada entre altres mobles d’estil més eclèctic (núm. cat. 791). Ni en els dissenys de mobles ni en els esbossos de projectes de decoració s’hi aprecia un coneixement o un interès per les tendències més contemporànies en els àmbits de l’interiorisme que, com a mínim des de principis dels anys cinquanta, ja eren conegudes a Catalunya. Potser va ser només en el vitrall, que va utilitzar sovint (durant els anys quaranta el seu despatx gironí s’anunciava amb el nom Grabado y Decoración del Vidrio), on Colomer es va esplaiar utilitzant unes formes que enllacen directament amb propostes artístiques del període anterior a la Guerra Civil, és a dir, amb una abstracció racionalista, a la qual de fet l’art del vitrall és tècnicament i formalment molt propici (núm. cat. 739d, 741, 747a, i 758).

Les característiques d’aquest conjunt de materials ens diuen molt també, com és natural, de la clientela a la qual anaven dirigits i del context en què van ser creats, que sens dubte no afavoria en absolut la recerca i l’experimentació. Tanmateix, seria molt suposar que els clients de la Girona anterior a la guerra per als quals van treballar Colomer i Gallostra fossin molt més innovadors, des d’un punt de vista artístic, que els que va tenir després. El que sí que sembla clar, a partir del conjunt de la seva producció, és que durant els anys de la República Colomer va participar d’un projecte que d’alguna manera tenia l’ambició d’intervenir significativament en el seu context més immediat (com ho demostra clarament la iniciativa de la Fira Comercial), mentre que després de la guerra, com tants d’altres, més aviat s’hi va resignar.

 



[1] Vegeu l’article biogràfic de Jordi Falgàs en el primer volum del llibre, pàg. 41-49, per a més informació sobre el període d’aprenentatge de Colomer a l’Escola de la Llotja de Barcelona i els seus estudis a Brussel·les.

 

[2]  Totes les informacions sobre Gallostra provenen de Josep Clara, “Francesc Gallostra, pintor de Girona”, Revista de Girona 188 (maig-juny 1998): 42-47.

 

[3] Vegeu Clara, “Amics de les Arts i Fidel Aguilar”, Revista de Girona 167 (novembre-desembre 1994): 86-88. Sobre l’autoria del projecte del monument, vegeu l’esmentat article de Falgàs.

 

[4] A banda de participar en un dels projectes de decoració de Colomer-Gallostra, Cadenas va compartir estand amb ells a la Fira Comercial de Girona de 1933 i va prendre part almenys en dues de les exposicions organitzades pels Amics de les Arts, els anys 1929 i 1930.

 

[5] L’existència d’aquest text és esmentada per Enric Marquès [Eugeni Ribalta, pseud.], “Carta a Fidel Aguilar”, Fidel Aguilar, ed. Jaume Fàbrega (Girona: Ajuntament i Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, 1972), 11-14. Aquests fragments són citats a Clara, “Amics de les Arts i Fidel Aguilar”.

 

[6] “Reformas en la Pastelería Pratdesava”, Diario de Gerona, 19 novembre 1931.

 

[7] Josep Claret, “Les nostres botigues”, D’Ací i d’Allà núm. 14, desembre 1929. Reproduït a Gemma Domènech et al., Josep Claret (1908-1988): arquitecte entre la república i la dictadura (Girona: Ajuntament i COAC, 2009), 122.

 

[8] Vegeu els documents de Margarida Culubret pl. del Vi, 8, Arxiu Històric Municipal, Ajuntament de Girona, núm. reg. 1935/0.3203. Pensem que aquest projecte de Colomer-Gallostra no es va arribar a executar. L’adreça per a la qual es va sol·licitar la llicència d’obres de reforma és la mateixa que la de la pastisseria Pratdesava, però anava signada per Margarida Culubret. En aquest punt de la recerca no podem concretar amb més precisió què va motivar el nou encàrrec, només quatre anys després de la reforma de 1931, ni la seva no realització.

 

[9] Els inicis d’aquest establiment són poc clars i han donat lloc a confusions. Pel que sembla, en el moment de la reforma de Colomer i Gallostra, el propietari era Amadeu Reixach. Per motius desconeguts, Reixach va associar-se amb l’arquitecte Rafael Masó el 1934, i Masó, que moriria de forma inesperada al cap de pocs mesos, va acabar comprant-li i arrendant-li la perruqueria. Aleshores, el desembre de 1935, els hereus de Masó la van vendre a Joaquim Roig, i es va convertir en la perruqueria Roig fins que va deixar de funcionar com a tal, a finals del segle xx. La relació de Masó amb aquesta perruqueria ha fet pensar que era la barberia Dalmau, per a la qual Masó va dissenyar el 1933 una reforma dels interiors que no es corresponen amb els de la barberia Reixach. Vegeu la documentació relacionada amb la barberia Reixach a l’Arxiu de la Fundació Rafael Masó, núm. reg. 719; Joan Tarrús i Narcís Comadira, Rafael Masó, arquitecte noucentista (Girona: COAC, 2007), 272, i els plànols de la barberia Dalmau, Fons Rafael Masó, Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Girona, núm. reg. 9617.

 

[10] “Un nou establiment de perruqueria”, Diari de Girona, 7 juny 1933.

 

[11] “Inauguració del nou local de ‘Ràdio Univers’”, Diari de Girona, 24 agost 1934.

 

[12] Vegeu Xavier Cortés, “Els cartells de la Fira de Mostres de Praga (4)”, Fires i cartells. Anàlisi iconogràfica dels cartells firals europeus del segle xx, http://xaviercortes.blogspot.com.es/, 30 setembre 2011. La combinació de referències clàssiques i estètica moderna es correspon molt clarament amb una de les tendències estilístiques de l’Art Déco.

 

[13] La premsa de l’època fa referència a la publicació del cartell de la primera edició de la Fira. Tot fa pensar que ja incorporava la icona de Mercuri com la resta dels anuncis que van dissenyar Colomer i Gallostra, però no hem aconseguit localitzar-ne cap exemplar. Vegeu “Fira Comercial de Girona”, El Autonomista, 7 octubre 1932.

 

[14] Vegeu Activitas: órgano del Bureau Internacional de expansión del comercio y de la industria (novembre 1932): 4-7. Aquest número de la revista es va dedicar gairebé íntegrament a la Fira gironina, i conté fotografies i comentaris de tots els estands. Vegeu també Josep García Álvarez, “La Fira Comercial”, El Autonomista, 10 octubre 1932; Rafel Massaguer, “La I Fira Comercial vista per un empordanès”, El Autonomista, 3 novembre 1932, i “Sopar d’homenatge als organitzadors de la I Fira Comercial de Girona”, El Autonomista, 7 novembre 1932.

 

[15] “Stand con que la Casa Colomer y Gallostra contribuyó con su artístico estilo a embellecer la Primera Feria Comercial de Gerona”, Activitas: órgano del Bureau Internacional de expansión del comercio y de la industria (novembre 1932): 24.

 

[16] Josep Claret, “Rafael Masó, arquitecte”, Víctors 1 (gener 1936): 9.

 

[17]  Josep Clara, “Pep Colomer, entre el disseny comercial i la proposta revolucionària”, Revista de Girona 176 (maig-juny 1996): 45-48. En aquest article, Clara també reprodueix un dibuix de Mariana Pineda publicat pels Colomer-Gallostra a El Autonomista al llarg de 1931 que no s’ha pogut localitzar. En aquest àmbit, Colomer i Gallostra també dissenyarien conjuntament, el gener de 1938, els cartells per a l’exposició del Concurs de Treballs Escolars a Profit dels Combatents als Fronts.

 

[18] Jaume Miravitlles, Perque soc comunista? [sic], (Barcelona: Impremta Pereda, 1932), 25.

 

[19] Vegeu Narcís Selles, “La revista ‘Víctors’: art, cultura i política en la Girona republicana”, Locus Amoenus 3 (1997): 195-214.

 

[20] Vegeu Eva Vàzquez, “El llenguatge de les arts”, a Sota la boira: lletres, arts i música a la Girona del primer franquisme (1939-1960), de Josep Clara, Narcís-Jordi Aragó, Joan Gay i Puigbert, i Eva Vàzquez (Girona: Museu d’Art, 2000), 87-154.

 

[21] No s’ha pogut localitzar cap exemplar imprès d’aquest programa de mà, però al Museu d’Història de la Ciutat de Girona es conserven les planxes utilitzades per a la impressió (MHCG núms. reg. 06789 1-4), catalogades com obra de Colomer.

 

[22] Oriol Bohigas, “Sobre l’arquitectura dels anys quaranta a Barcelona”, a L’art de la victòria: belles arts i franquisme a Catalunya, de Xavier Barral et al. (Barcelona: Columna, 1996), 164.

 

[23] Xavier Barral, “Introducció”, ibid., 27.