1981-1994 La revifalla i la saviesa dels últims anys

Jordi Falgàs

 

L’últim període de l’obra de Colomer va estar condicionat pels ictus cerebrals que va patir a principis de la dècada dels anys vuitanta i per les seqüeles de la malaltia. Per això recomano rellegir l’article del Dr. Joaquim Jubert, el neuròleg que el va tractar, publicat en el catàleg de l’exposició antològica de 1996 al Museu d’Art de Girona. Tal com explica Jubert, les lesions cerebrals li van impedir pintar durant llargs períodes, o no el deixaven anar més enllà de simples esbossos o retocs damunt dotzenes de pintures que quedarien inacabades, la major part de la seva producció. De manera intermitent, però, va aconseguir dur a terme un grup d’obres que estan entre les millors de la seva trajectòria. Aquesta etapa també està marcada per dues exposicions individuals a Girona: la que va fer d’obra recent a la galeria Palau de Caramany el 1986 i la petita retrospectiva de les Sales Municipals el 1991, al voltant de les quals trobem nombroses obres acabades, com si el compromís d’exposar l’hagués motivat per trobar la concreció que altrament li mancava.

El primer que es pot observar és que ni la malaltia ni els períodes d’inactivitat forçosa, ni tan sols el reaprenentatge a què es va haver de sotmetre, no van alterar les característiques que el seu llenguatge visual havia adquirit durant la dècada anterior. Les formes són sempre molt estilitzades, de perfils desdibuixats, gairebé boirosos, i les composicions, molt calculades i equilibrades, la qual cosa dóna com a resultat una pintura serena que, tal com ell volia, transmet una sensació de repòs i tranquil·litat. A aquesta qualitat també hi contribuïa el fet que Colomer treballava exclusivament amb pintura acrílica, que no té la brillantor que pot desprendre la pintura a l’oli. La paleta —tot i no ser gens limitada— sí que defugia els colors purs, i mostra una preferència per les tonalitats fosques, amb abundància de blaus, lilosos, morats i porpres, sovint en contrast amb el blanc i el vori. Els seus coneixements com a decorador d’interiors i dissenyador de mobles es fan evidents en l’abundància de mobiliari i de motius arquitectònics que apareixen en moltes pintures. Sovint són composicions unitàries en les quals jugava amb diferents plans, llums i profunditats, però també hi ha obres on diferents elements apareixen desconnectats entre ells, demostrant que quan li convenia podia manllevar estratègies derivades del cubisme i del surrealisme. Si ens la mirem en relació amb el llinatge de l’art modern, és una pintura que en realitat remet als orígens de Colomer, a la pintura que es feia a París a finals dels anys vint —que coincideix amb l’etapa de la seva formació a Barcelona i Brussel·les—, i els seus predecessors serien pintors com ara Jules Pascin, Marcel Gromaire, Moïse Kisling i Amedeo Modigliani, entre altres autors.

La figura femenina i l’arquitectura de Girona van ser els temes en què va continuar aprofundint, de manera insistent i gairebé obsessiva. Per això va treballar-hi sovint a còpia de sèries, fent múltiples variacions d’un mateix motiu, atacant-lo i esprement-lo pintura rere pintura, o des d’un petit esbós en qualsevol retall de paper fins a plasmar-lo a la tela. Un magnífic exemple d’aquest mètode és la sèrie d’esbossos per a la pintura Sense títol (La noia de la fira, núm. cat. 538-549, pàg. 302-305). Colomer hi reprenia un tema central en la seva obra: les fires i les atraccions de festa major, però en aquesta ocasió, cedint el protagonisme a la figura d’una noia jove davant de la parada. En els estudis, es pot comprovar com l’artista anava fent canvis en la composició i la perspectiva, les mides dels objectes, els diferents plans de l’escena, la gamma i els colors escollits, fins a arribar al resultat final, un petit prodigi d’equilibri compositiu i cromàtic, d’interacció entre les formes de la figura i la geometria dels diferents elements, i, en últim terme, la creació d’una escena que rere un tema alegre interpel·la l’espectador amb una fredor tenyida de tristesa.

Dues de les sèries més intenses de les que va desenvolupar durant aquests anys amb la ciutat de Girona com a protagonista són les que tenen com a motius principals l’antic escorxador de l’avinguda Ramon Folch, on ara s’aixeca l’edifici dels Jutjats de Girona (núm. cat. 588-591 i 595-596, pàg. 330-333), i la façana de la Casa de Cultura (núm. cat. 605-616, pàg. 338-341). Els colors i les estructures de l’arquitectura li servien per experimentar sobre la tela, fascinat per la llum canviant, la representació de la profunditat de l’espai, les possibilitats d’abstracció i estilització de les formes, les combinacions geomètriques, l’escala dels volums i del cos humà en relació amb l’entorn: o sigui, allò que havia fet sempre en la seva obra, però ara amb una voluntat més clara d’evitar tot allò que fos superflu i extreure de la realitat les formes essencials que li calien per crear una nova realitat, que fos equilibrada i fascinant per si mateixa. La majoria d’obres, per tant, són plenes de correccions i estan abandonades a mig fer, però per això mateix amb el pas dels anys han adquirit més interès. I de totes dues sèries hem tingut la sort que també es conservessin algunes obres més acabades, amb resultats aparentment més satisfactoris per a l’artista.

Per Colomer també van ser uns anys de reflexió sobre la història i l’evolució de l’art, interès que va voler plasmar en una sèrie de pintures en què va compondre petites antologies de motius extrets de les grans obres de la història de la pintura, l’escultura i l’arquitectura (núm. cat. 459, 556, 558-560, 562-563, pàg. 312-315). És una sèrie d’obres que, més enllà de demostrar el seu coneixement del cànon de l’art occidental, demostra fins a quin punt treballava des d’una consciència global i amb una voluntat de tractar qüestions universals encara que la seva obra pogués estar molt lligada a motius locals. La reflexió sobre tot allò que envolta la producció i l’accés a la cultura, fins i tot la representació dels espais d’exposició i interpretació de l’art (galeries, teatres, sales de concerts), també el va interessar, com evidencien obres com ara Sala Gaspar (núm. cat. 557, pàg. 310), Txèkhov (núm. cat. 567, pàg. 318), El Teatre Municipal i els Gegants de la ciutat (núm. cat. 568, pàg. 318) i Figures femenines en una exposició (núm. cat. 571, pàg. 321). Colomer va ser un gran consumidor de cultura, i aquestes obres són una manifestació del seu entusiasme discret per una ciutat i un país que, amb la democràcia, recuperava l’activitat cultural que ell havia viscut i protagonitzat abans de la guerra.

Molt pròximes a aquestes obres hi ha les que Colomer va continuar dedicant a la representació de la model a l’estudi del pintor, i el cas és que durant aquests anys va produir algunes de les millors composicions sobre el tema. No és estrany que algunes d’aquestes pintures anessin a col·leccions privades i que, per tant, hagin restat inèdites fins ara: Model davant la tela al cavallet (núm. cat. 648, pàg. 346), Nu femení a l’estudi (núm. cat. 649, pàg. 347), Interior amb figura (núm. cat. 650, pàg. 349) i dues obres sense títol (núm. cat. 834 i 677, pàg. 350-351). La simbiosi entre la figura femenina i els espais arquitectònics suposava la confluència de les seves grans preocupacions visuals: la representació del cos —amb totes les seves possibilitats de jugar amb la llum, el volum i l’estilització geomètrica, però sempre dominant, el cos de la dona, anònima i idealitzada— en relació harmònica amb l’arquitectura que l’acull. Aquest interior és l’espai de l’artista; de fet, es pot dir que és l’artista, a vegades representat de manera més o menys explícita com un noi jove que contempla la model o un cavallet amb una tela en blanc. Quan Colomer va arribar al punt final de la seva trajectòria, aquesta ja era una qüestió antiga per a l’art modern, i els termes en què ell la plantejava eren anacrònics, però no per això irrellevants. En realitat, la irrupció de les noves formes de representació que ha portat el segle XXI ha confirmat que és una qüestió tan actual com sempre. El narcisisme dels actes simultanis de posar i representar, ara que tots ens hem convertit en retratistes i models, és intrínsec a l’experiència contemporània i, per tant, al fenomen i a l’experiència de l’art.