ANOTACIONS A PEP COLOMER, PENSADOR

J.M. Uyà

 

Lo que tengo que hacer es llegar hasta el límite; esto es lo que quiero tratar de conseguir.

Ernst Wiechert, 1976[1]

 

Ja que és la Realitat allò prioritari, no pas l’Home.

Pep Colomer, 1985[2]

 

En el procés de coneixement de l’ésser humà, un dia algú va assenyalar, davant de l’astorament dels altres, que el planeta no era el centre de l’univers, que era satèl·lit del Sol, i encara més endavant, que ni tan sols el Sol era en un lloc concret de l’univers, aquí o allí o allà, sinó que era en un lloc d’enlloc.

Aquest fet, la nostra actual desubicació cosmològica (o consciència de la desubicació), és palpable pel que fa a la cosmologia, i és tranquil·lament assumit o inconscientment ignorat per la població. Ara bé, d’aquest fet la població no n’ha tret, encara (?), conseqüències ontològiques. És a dir, d’allò que es refereix a l’ésser i a l’origen de l’ésser, i a la realitat consciencial amb què l’ésser valora la realitat que percep pels sentits. Volem dir que aquest canvi o procés de treure’n conseqüències pràctiques, palpable d’ençà dels idealistes alemanys i dels romàntics, és molt més lent que el canvi cosmològic producte de la ciència pura, tot i ser-ne conseqüència directa. L’individu, cadascú, encara viu en la creença de l’espai exterior, de la seva veritat de realitat, i de la seva aparença causa-efecte, i el seu transcórrer en un espai-temps, al qual estem literalment enganxats. Una cosa, però, ha canviat: l’aspecte transcendent de la realitat s’ha fos en l’imaginari cultural, i l’hem substituït per un materialisme a la llarga ben dèbil, incapaç del mite necessari per generar un model efectiu i consistent de vida. De fet, l’ésser actual, d’ara, allò transcendent ni s’ho planteja. Malgrat la moda insubstancial de l’orientalisme a Occident, ni Occident ni el mateix Orient practiquen, exactament, una societat transcendental. Ben al revés. Vivim, residim en un món aparencial, però ens el creiem al peu de la lletra. I la veritat és que la realitat no cal pas negar-la, ja que per ella mateixa se’ns imposa. No cal pas negar-la, però tampoc s’hi val creure-se-la, pel fet que, diguin el que diguin, és indemostrable.

Els poetes (i Colomer tenia ànima de poeta) són els especialistes a furgar simbòlicament en aquesta desubicació còsmica, és a dir, metafísica. Els poetes no són capaços de tirar la tovallola, i vulguin o no vulguin, en ells diposita la societat, sense saber-ho, la inabastable pregunta metafísica. És un fet que ningú no diu i que ningú no encarrega o determina, però succeeix. Pep Colomer, tot i voler ser pintor, es pot dir que va ser l’encarregat a Girona, durant els seus anys de vida, del problema metafísic, tal com Macedonio Fernández era el metafísic del barri, allà, al seu Buenos Aires. I està bé, perquè cal que aquesta tasca recaigui en un individu que tingui temps, tot el temps del món. L’adroguer o el banquer no poden fer la metafísica. Però Pep Colomer sí. I encara que va pintar molts i molts quadres cercant “el quadre”, a la manera obsessiva de Mallarmé de trobar “el poema”, no es va poder estar, Colomer, d’escriure, d’escriure el que sabia, que era bastant, i profund, i nou. I encara que no va trobar el quadre (probablement perquè la pintura no pot dir la metafísica), sí que va trobar el text. Trobar el text no és cosa que passi cada dia. Només el troba qui el persegueix, ni que sigui en altres àmbits, com Pep Colomer. Però, de vegades, arriba. A Pep Colomer li va arribar de gran, de molt gran. De manera desordenada, potser poc curosa, inquieta, però li va arribar. I el va anomenar Real-lògica, una filosofia pel dos mil. No sabem si la gent de la ciutat o del seu país se n’han assabentat. Més aviat no. Però no importa gens. El que és important és que el text existeix, va ser produït un dia en un lloc, i el podem llegir, l’hem de llegir i glossar minuciosament, perquè cal fer-lo avinent, i cal posar-hi la llum que tot pensar necessita. I cal que quedi dit de manera suficient. Per als que vindran. Encara que no ho sàpiguen. Però Pep Colomer els parlava a ells, als nous homes del dos mil. Perquè ell va veure coses que calia que fossin dites. La primera, que per al futur caldrà molt bé aprendre la lliçó de la soledat de l’ésser humà enmig del no-saber general, còsmic, metafísic, car el saber particular, per més esponerós que ara ens sembli, enlluernats per la tecnologia, és ben poca cosa davant la pregunta, la gran pregunta, la qual ens exigeix “uns canvis profunds i radicals”.[3] Quins són aquests canvis? Què ens vol dir Pep Colomer?

Pep Colomer va acabar el seu text el 30 de desembre de 1990, i probablement l’havia iniciat uns deu anys abans. Ell en tenia vuitanta-tres. És, per tant, el text d’una vida. Des de llavors, han passat quatre dies. La seva vigència és plena.

 

 

Consideracions

 

Abans de respondre les preguntes que hem formulat, cal fer avinent un seguit de consideracions, al nostre entendre, per tal d’emmarcar convenientment el treball reflexiu de Pep Colomer, i poder-ne saber el valor.

Neix al tombant del segle xx, el 3 de desembre de 1907, i mor el 7 de novembre de 1994. Viu, per tant, vuitanta-sis anys. La data del seu escrit és, com hem vist, el 30 de desembre de 1990. Aquesta vida que desemboca en el text no només ha estat llarga, sinó que s’emmarca en un moment històric difícil i dur, que li separa la vida, com a molta gent de la seva generació, en dues etapes. Fins a 1939, i a partir de 1939. Als 32 anys, Pep Colomer rep el cop duríssim que van rebre tantes persones, el qual va tallar, a part de moltes vides, un seguit de trajectòries intel·lectuals i artístiques sanes i ben encaminades. El país es va quedar orfe, durant llargues dècades, de persones molt valuoses, moltes perquè van morir; altres, perquè es van exiliar, i altres, com en el seu cas, perquè es van refugiar en l’exili interior, en el silenci. Només cal repassar la seva activitat a Girona abans de la guerra (vegeu la cronologia, volum I, pàg. 15-25) per adonar-se’n. Ell formà part del grup de joves que portaren els temps moderns a la ciutat de l’Onyar, i tot i que es dedicà professionalment a la decoració, artísticament fou pintor, i, en aquells temps, allò que ara se’n diu agitador cultural.

Cal fer esment que tot això, com a altres, no li fou fàcil, ja que el seu entorn familiar, si per una banda benestant, per l’altre fou religiós i conservador, i d’aquí naixé una relativa marginalitat familiar i una pèssima relació amb el seu progenitor. És a dir, que des de la seva decisió de dedicar-se a les arts plàstiques, de ben jove, va voler iniciar un camí personal i lliure. Així cal pensar que l’esforç alliberador d’aquella seva joventut va quedar ensorrat amb la derrota de l’any 1939, i malgrat que, gràcies a la família, precisament, l’enrenou militar no li fou gens feixuc, ja que es va deslliurar d’anar al front i del servei militar, l’enrenou polític i religiós li caigué al damunt. La mediocritat de l’entorn durant els quaranta anys següents el portaria al silenci. Casat el 1940, la seva vida va ser una vida formal exteriorment i profunda interiorment. Quan torna a l’activitat pública, cap al 1976, ja és gairebé vell, i la gent que l’envolta i a qui ell atén i fins i tot fa de guia, té trenta anys menys. Aquest fet, però, no és nou. Són diversos els creadors que no han rebut cap reconeixement fins que els ha descobert una generació més jove. Moltes vegades és culpa del poeta o creador o pintor, que ha viscut reclòs. Però també una de les causes principals són les característiques mateixes de l’obra de l’autor. Hi ha feines que són lentes. Va fer falta una nova saba gironina (ja que ell, per decisió, no va voler marxar de la ciutat llevat d’una estada llarga a Barcelona), una recent fornada intel·lectual, perquè Pep Colomer sortís del seu ostracisme i aparegués, estranyament, com a mestre, tant pel que fa a la pintura com pel que fa al seu pensar la pintura i la vida. Ambdues coses, però, no foren ni són encara del tot compreses, en bona part per la seva mateixa actitud, que devia semblar a molts hermètica, o bé elitista, segons de quin sector social o ideològic se li fes la crítica. I, de fet, era les dues coses, perquè allò profund de Pep Colomer, com veurem, es resol en una mística moderna que no era, ni és encara, recognoscible en el discurs filosòfic i artístic corrent. I que no s’ocupa del discurs social sinó només en allò que ateny l’individu i el seu criteri ètic, del qual es desprèn tota la resta.

Perquè ell va ser un home, com es diu, de profundes intuïcions. El que no sabem és si aquestes intuïcions li eren naturals, o li van venir a causa del silenci forçós durant la llarga nit franquista. Perquè ell hauria pogut marxar, exiliar-se, fugir. I, tanmateix, de manera molt semblant als autors estrictament metafísics, no es va moure del seu lloc, com si no li calgués, com si el fet de no moure’s fos una manera de ser. Això li va suposar un ostracisme i provincianisme evidents, almenys fins a la caiguda del règim. No sabem fins a quin punt no ho va voler o no ho va poder fer, però tot sembla indicar que no va voler marxar de Girona, i si ho va fer, no li va anar bé, i li calgué retornar. Aquest no moure’s, però, és categoria, perquè és en la contemplació de l’entorn immediat que cal i es pot saber el que cal. Li van faltar lectures, informació? Tot sembla assenyalar que sí, però també és cert que en va tenir prou per situar-se i situar el seu pensar. Per altra banda, podem suposar un caràcter no suficientment actiu en aquest aspecte, per la qual cosa en la seva formació filosòfica es detecten mancances evidents, però que ell, que no tenia cap intenció de ser filòsof, va resoldre creativament i, sobretot, personalment, inventant-se la pròpia terminologia de treball, conceptual, la qual cosa fa, per un cantó, molt personal el seu treball, i per l’altre, resulta prou complex esbrinar exactament quin és el sentit que ell dóna a cada terme. Tema a part és la seva manera de fer servir la sintaxi i la puntuació, normalment de manera que transcriu el propi pensament, segons seqüències d’oracions consecutives, però separades per punts. La manera d’escriure i la terminologia, doncs, afegeixen certa dificultat epistemològica a la lectura dels seus dos textos i al conjunt de fragments o anotacions esquemàtiques que ens ha deixat.

Però de fet, Colomer, com a escriptor, no neix sinó a una avançada edat, ja que ell es va tenir sempre per pintor. Aquest és un altre problema per a la seva exegesi literària, pel fet que allò que com a pintor no va aconseguir, ho aconsegueix finalment com a pensador, és a dir, formular una visió existencial, ètica i metafísica plenament avançada. Ara bé, no és gens normal que un pintor escrigui bé. I si escriu, se l’endú una manera pictòrica d’escriure. En el cas de Colomer, l’escriptura sembla com la nota final que es deixa per aclarir i explicar l’obra pictòrica. Però en realitat no és així. No en parla gairebé gens, de pintura. Parla dels somnis, de la terapèutica, del canvi, del deixar ser, etc.

Els que el coneixien sabien de la seva ambició pictòrica, que fou molta, tanta, que de fet gairebé no pintava, perquè una tela rere l’altra era menystinguda, tapada, corregida, abandonada i tornada a pintar, aconseguint en algunes teles gruixos de pintura extraordinaris; en canvi, cal dir-ho, el resultat no era aconseguit. El quadre no apareixia enlloc. La pintura de les coses desapareixia, però la de les idees no es congriava. Quan finalment aconsegueix fer una exposició com cal, cap a l’any 1986, s’excusa repetidament pels quadres, ja que no són allò que ell pretenia fer. I què és el que pretenia fer? Doncs, segons que sembla, una pintura metafísica, la qual cosa no deixa de ser un oxímoron terrible, perquè la pintura és existència, i la metafísica, inexistència. Llavors ell perfà tota una teoria dels colors, i de les parts de la pintura, i de la composició, però el concepte, en el quadre, no apareix. El que ell intueix, o bé ja sap, i que vol dir, no es deixa dir amb el pinzell. Llavors escriu i explica les bases teòriques, les deu condicions, com les anomena, amb les quals s’ha de bastir l’obra total… Finalment reconeix, en entrevista amb Francesc Carbonell, del 21 de desembre de 1988, que “pintant, jo no me’n sortiré mai”.[4]

Hi ha aquí, per tant, una profunda contradicció entre el seu art, el que ell ha elegit, i el seu ésser, l’ànima que ell té. Des de fora, bé ho sembla. Ell, però, treballa sobre una idea, un pensament pel qual “les coses que estan bé no s’expliquen pas, es manifesten”. I certament, deu ser així, i així ho comprenem com a fonament del seu discurs escrit o vital, però d’això no es pot deduir la consecució d’una obra visual que per la seva sola construcció i contemplació faci emergir el Sentit que ell llargament cercà i en el qual va fonamentar el seu pensar. La consideració és que ell fou i va voler ser pintor, però pintor de tal manera que no en va poder ser. Això no treu cap valor a la seva pintura finalment realitzada, i és notòria la vàlua pictòrica de moltes de les seves obres, i fins i tot suficient per tenir Pep Colomer com a pintor, i també com a teòric i pensador de la forma i el valor del quadre, de la llum, el color i la composició en el quadre, elements als quals va dedicar diversos escrits que, en el seu conjunt, ja ens ofereixen una obra sòlida i necessària, en el context de l’època i el lloc on la va dur a terme. De fet, tal com ell va ser iniciat de jove per Josep Aguilera, juntament amb el grup dels Íntims, al seu voltant van iniciar-se i aprendre, i també separar-se d’ell, bona part de la nòmina de pintors gironins tant d’abans com de després de la guerra, i fins molt avançada la seva vida. Com a pintor, a favor o en contra, Pep Colomer fou, a Girona, una referència real.

Fou i va voler ser pintor. Però la pintura, malgrat ell, no li fou suficient. Amb la perspectiva que dóna el temps, es pot aventurar la hipòtesi que, de fet, no va aconseguir ser pintor. Li va faltar pintura, i li va sobrar pensament. Perquè, de fet, era una altra cosa, que es pot anomenar dient que era un místic. Perquè va tenir, no sabem a partir de quin moment, una altra presència (mot ben seu) que el duia més enllà, fins i tot molt més enllà, tan enllà, que el va dur a un comprendre superior a l’art formal, concret, de la pintura, que naixia d’una visió global de l’existir, una visió que ell va voler retenir, dir, en la pintura, però que se li escapava per totes bandes, ja que el seu contemplar no era formal —que també— sinó que era essencialment d’ordre ètic i metafísic, és a dir, un contemplar del Tot. Pep Colomer va assolir, al final de la seva vida, l’estat humà en què la consciència es veu a si mateixa, i veu l’exterior a si mateixa com una altra cosa, que cal i es pot pensar objectivament, i no només subjectivament. Va sentir la sorpresa de ser, experiència imprescindible de la consciència per tal de transcendir la seva inclusió i existència en la realitat, i passar d’un estat infantil humà a l’estat d’humà adult, en què la realitat és compresa en si mateixa, sense més ni més, i no pas des de mi mateix. Aquesta experiència la tenen, com a comprensió oberta i forma de vida diària, molt poques persones. Gairebé mai els filòsofs o els intel·lectuals, però sí els poetes o els pensadors, quan realment poetitzen o pensen. Colomer va caure de si mateix cap a una comprensió oberta del món. Aquest és l’estat metafísic, aquest és el canvi que ell va sentir, i, necessàriament, va voler explicar en els seus escrits tant com va poder i tal com va poder el canvi profund i radical respecte a la forma de viure que trobem anunciat en la introducció de la seva Filosofia pel dos mil.

Però aquesta experiència mística és nova, tal com la sent i la veu; nova per tothom, i només la trobem en molt pocs pensadors, en part preanunciada en Heidegger, ja al final de la seva vida, també en el fort crit nietzscheà, o viscuda intensament per Pessoa, o explicada per l’argentí Macedonio Fernández, dita també pels apòcrifs de Machado, o intuïda per Wittgenstein al final del seu Tractatus. Però cap d’aquests autors no es troba entre els llibres de Pep Colomer. Sabem que va ser un lector del comte de Keyserling, un divulgador alemany de l’orientalisme, amb el qual coincideix en algunes intuïcions, i també que va ser gran lector de Freud i, sobretot, de Jung, sobre el qual fonamenta tota la seva terapèutica, i que probablement va tenir contacte amb els llibres de Carlos de Castaneda, de gran predicació als anys setanta, i amb els aprenentatges de l’indi Don Juan Matus, on apareix el concepte de la impecabilitat, o coneixem la seva predilecció pel que ell anomenava la novel·la metafísica, i per un text d’Ernst Wiechert, Das Einfache Leben (La vida senzilla), escrit el 1939, que ell va llegir en castellà molt més tard, on apareix el concepte de la fi del coneixement, la necessitat de revisar-ho tot de nou. Aquí i allà (referenciar exactament totes les influències de Pep Colomer suposaria el treball d’una tesi doctoral) convergeixen un feix de pressentiments i actualitzacions eticometafísiques que, per pròpia intuïció, van obsedir Pep Colomer. I el pensament que en treu, paral·lel als autors citats, és una visió moderna només possible després de mil·lennis de realitat miticoreligiosa, i després del formidable treball de desconstrucció d’aquesta realitat mítica per part de la Ciència, i essencialment, la física einsteiniana i, posteriorment, la física quàntica, coneixements als quals Pep Colomer també, de manera precària, es va voler acostar, com per exemple al principi d’incertesa de Heisenberg. Aquí i allà apareixen anotacions, citacions, fotocòpies subratllades, discutides amb interrogants i preguntes… És el treball d’un pensador. Res no li és aliè, tot el porta a la seva reflexió, tot n’és un aspecte. Fa la sensació que Pep Colomer treballava sense cap pla, alimentant-se del que anava trobant, mentre per dins la forja interior anava posant les peces del que acabaria dient.

Hi ha, per tant, en Pep Colomer, una plena actualitat futura, que és cosa realment difícil. Aquest mèrit seu, de pensador, el va realitzar, però, molt al final de la seva vida, i allò que va poder sembrar oralment va ser poc, i normalment incomprès. Al final, però, amb gran dificultat, es va posar a escriure. I aquest text ens és del tot necessari per poder calibrar la vàlua i el sentit del seu problema amb la pintura, de la seva actitud vital, del seu fer i el seu dir en una societat petita d’una ciutat petita d’un país petit, i no pas perquè ser petit sigui sinònim de falta de valor, sinó per totes les mancances dels fets i els dies on ell va haver de viure. Ara, avui, però, tenim i retenim aquests escrits, i és hora que tinguin una llum pública més enllà de la que ell els va poder donar, de manera que el treball interior de Pep Colomer no es perdi, sinó que, complementàriament (mot molt personal) a altres pensadors, del tot necessaris també, comprenguem la forma del seu saber —que no cal pretendre absolutament original, però sí formulat en origen propi—, i ens serveixi a nosaltres, els desvalguts d’aquesta hipermodernitat excessiva, contra la qual només un pensament clar i una actitud responsable poden tenir-hi alguna cosa a fer. I és això el que ens va voler llegar Pep Colomer.

 

 

Una filosofia pel dos mil

 

Cal fer avinent que Pep Colomer escriu dos llibres. El primer, escrit en català però autoeditat en castellà a Girona, l’octubre de 1982, es titula Una terápia real-lógica, on essencialment tracta la qüestió onírica, i no pas seguint Freud, sinó sovint tractant de manera inversa els mètodes del vienès, i en canvi, acostant-se de més a prop a Carl Jung, tot i que també depassant-lo, especialment perquè Colomer nega totalment l’existència de l’inconscient, però sobretot per la manera d’interpretar la simbologia dels somnis.[5] El llibre conté, a més a més, una grafoteràpia, amb abundosos exemples de signatures i la seva pertinent interpretació caracterològica. Sabem, també, que està elaborant una fisiognomonia, dedicada a la interpretació del caràcter a través dels trets del rostre. Pep Colomer fins i tot va intentar, de manera breu, establir-se per lliure com a terapeuta. El llibre, per tant, que conté nombroses errates i faltes d’ortografia, ens introdueix també en l’ús ben especial que Colomer féu de la sintaxi. Si les primeres errates són comprensibles pel tipus d’edició, l’ús sintàctic, en canvi, ens aproxima a una necessitat expressiva del mateix contingut, car l’intent d’expressar alguna cosa metafísica, de manera semblant a la mística, porta un seguit de problemes expressius, perquè hom intenta parlar d’allò innominable. La manera de dir, per tant, resulta sovint forçada, perquè, alerta, no estem davant d’escriptura literària, sinó d’escriptura del sentit que per l’autor prenen les coses, i essent així, la manera forçada d’escriure de Pep Colomer apareix com a justificada.

Aquest primer llibre ens endinsa ja en el seu pensar, en aquest cas basat en la idea que els conflictes psicològics neixen d’un Problema de Desordre Personal —l’ús de les majúscules conceptuals és habitual en l’escriptura de Colomer— provocat per la negligència habitual dels individus en relació amb la seva pròpia autoexigència i el seu desig de Comprensió. Estem, diu, “inatents i inadvertits, en situació il·lusòria, exaltats o reprimits, ja que no tenim Atenció del sentir per assumir la Realitat amb una Actitud Alertada i Disponible”. Ja tenim aquí, en essència, el plantejament de la seva visió ètica i existencial. Els somnis, en realitat, no serien res més que una eina del nostre ésser per “Complementar, reequilibrant-lo, el desordre de la vigília, producte d’allò que el fet de viure no tolera —en cap moment— que l’Atenció deixi actuar”.[6] Així, inatents, perdem la Salut. Però els somnis són “directes missatgers de la Realitat inadvertida”, i ens despertem, segons Colomer, just en el moment que el somni ha dit el que havia de dir.[7] Aquesta idea ens fa pensar en l’obsessió de Miquel Bauçà, l’eremita de l’Eixample, per filmar els somnis. I té molt a veure també amb les apreciacions de Don Juan, l’indi yaqui, en relació amb la importància del soñar i ensoñar, com a estadis de comprensió existencial. Per Macedonio Fernández, la vida és, realment, un ensueño, és a dir, una irrealitat real, o una real irrealitat.[8]

La pregunta que ens podem fer és aquesta: si els poguéssim veure desperts, prendrien algun sentit? Car si el seu treball és involuntari de la consciència, de què li serveix, a la consciència, allò que no entén i que es produeix en el seu mateix si involuntàriament? La qüestió dels somnis, com sabem, ha estat i és prolífica en interpretacions. Machado, a la manera d’Heràclit, considera que allò important és estar despert (atent, en terminologia colomeriana), i que el somni no és res essencial. En qualsevol cas, per Pep Colomer els somnis realitzen un procés d’objectivació en la feina de l’ésser per assumir allò que és i allò que no és, segons la seva tesi que cal acceptar objectivament el que és. Sobre el concepte o visió, més ben dit, d’allò que és, ens podríem preguntar, maliciosament, què deu ser allò que la majoria, per subjectius i inatents, fem passar per real i bo, però que en realitat no és sinó pura il·lusió, ombres d’un mateix. Per què allò que em sembla ser a mi, a cadascú, no és tan real com allò que, en un altre moment, veig d’una altra manera? Aquí neix el principal problema a l’hora de verificar una posició metafísica objectivista o descriptiva, ja que suposa una percepció de la realitat (“el que és”) pràcticament incomunicable, donat que res no pot fer verificar una tal afirmació si no és la simpatia comprensiva. O sigui que aquesta qüestió que planteja Colomer, el que és, ofereix una visió mística laica, un estadi de despersonalització del subjecte per transcendència de si mateix cap al Tot, que se li apareix com una Presència absoluta (i absolutament inexplicable, sigui dit de passada). Aquest és el mateix plantejament que trobem en Macedonio Fernández, per posar el cas més definit de metafísic modern, no idealista, i purament descriptivista.

O sigui que qui no ha sortit de la seva pròpia subjectivitat a través del treball transcendent de la consciència no hi ha manera que estigui atent i advertit, és completament incapaç de veure el que és. Pep Colomer creu que la teràpia dels somnis ha de servir precisament per a això. Perquè el somni, ens diu, amb una certa imprecisió terminològica, no és símbol, sinó que significa “la realitat objectiva que el mateix individu no veu de si mateix”. Per tant, si llegeix correctament el somni, l’individu pot comprendre el que no sap ni adverteix estant despert. Per Colomer, qualsevol amb una “alertada actitud intuïtiva” pot interpretar els somnis.[9] I tot seguit en posa nombrosos exemples (la part més extensa d’aquest primer llibre), que, al cap i a la fi, són lectures igualment simbòliques, per més que Colomer les vegi objectives. En qualsevol cas, per poder-los llegir, hem d’emprar fatalment els símbols —que aquest ús sigui més objectiu que no pas el de Freud o el de Jung és una altra història. Colomer proposa tot un seguit d’analogies objectives; per exemple, un forat vol dir l’entrada en un conflicte personal, o bé un llit, l’evocació del lliurament a un altre. Ens aclareix, però, que les analogies són variables per cada persona, o sigui que tot depèn de l’ull del terapeuta. Per ell, si sabem sortir de nosaltres mateixos, la Realitat sempre ens està ajudant, i els somnis són Realitat objectivada que cal comprendre, ja que promou “l’Equilibri Compensatori d’una situació que tendeix a plantejar-se com a Insuficient o Excessiva”.[10] Cal dir que la interpretació que fa d’exemples concrets, tot refutant aquests mateixos exemples emprats per Freud, sembla suggestiva i veraç. És a dir, que un cop enunciat el principi general ja indicat, tot és un problema d’ull interpretatiu.

Per Colomer, hi ha una àmplia gamma de somnis, des del senzill que es repeteix, fins al noümènic, advertidor o confirmatiu. Són aquests últims els que el terapeuta ha de tractar, segons la perspectiva que sempre cal tenir una actitud alerta per tal de poder tenir un mereixement. Però aquests últims conceptes ens els trobem reiteradament plantejats en el següent text, La comprensió real-lògica, que és, al cap i a la fi, el nucli de la seva obra. No tenim aquí la capacitat de discernir la veracitat o no del plantejament terapèutic de Pep Colomer, però ens serveix com a entrada en el seu món i el seu veure el món.

 

 

La comprensió real-lògica

 

D’una manera més o menys desordenada, Pep Colomer presenta un segon llibre, publicat el 1991, en una senzilla autoedició, aquest cop sense peu d’impremta, amb el títol La comprensió real-lògica: una filosofia pel dos mil, que conté el manuscrit acabat el 30 de desembre de 1990, als seus gairebé 83 anys. El text resulta irregular, amb un seguit d’apartats la diferenciació dels quals no és clara, amb inclusions d’una nova terapèutica, aquest cop no dedicada als somnis sinó a l’individu en general, i un altre capítol i mostra de signatures de la seva grafologia. En qualsevol cas, aquests apartats, abans de les “Conclusions definitives”, no fan res més que aplicar i profunditzar terapèuticament el conjunt de les seves idees eticometafísiques.

Assenyala Enric Ansesa que “potser el Colomer més intens és el pensador”, i afegeix: “Al meu entendre, és un pintor en fase de ruptura, una ruptura que potser no farà mai.” [11] Arnau Puig va més enllà quan afirma que “era una persona que es debatia per saber el sentit del món, que en cercava l’explicació a través de les paraules, i quan aquestes li semblaven massa buides […] aleshores intentava recuperar el sentit cercant-lo en […] la pintura. En Pep Colomer, doncs, també pintava”.[12]

Francesc Miralles comenta: “Llavors —a partir de 1940— va començar una activitat solitària en què la seva pintura era el resum de les teories i reflexions, no precisament plàstiques, sinó cosmològiques”, i més endavant afirma: “Potser és aquest, el teòric-pensador, el Colomer més intens: un Colomer que s’endinsava en la ciència, en la física, en la humanística, en l’existencialisme, en el món oriental. I establia un principi ordenador de tot.”[13]

Enric Ansesa, en un altre article, aclareix: “Colomer, com a pintor, cal entendre’l en el sentit que els xinesos defineixen un pintor: pensador, poeta i cal·lígraf.”[14] Com veiem, per tant, tots aquells que el van envoltar en els seus darrers anys coincideixen a veure’l més com a pensador que no pas com a pintor.

Cal afegir que, cap a l’any 1980, sofreix una petita lesió cerebral que afecta la “praxi constructiva grafomotora (intel·ligiblement anomenada, també, competència en el dibuix)”, la qual, tot i recuperar-se’n satisfactòriament, el priva en certs moments de la pràctica pictòrica.[15] No sabem fins a quin punt això va poder afectar la seva decisió d’escriure, empenyent tot el seu estat de visions i sensacions a cercar de dir-se, no només en l’acompliment d’un quadre, sinó també en un discurs conceptual propi. Sigui el que sigui, Pep Colomer es posa a escriure, essent així que tot el seguit de citacions esmentades incideixen en el valor més enllà de la pintura del seu sentir i saber, que s’acaba definint en el text que ens disposem a comentar, seguint l’ordre en què ell el va escriure, per poder fer avinent el seu desenvolupament. Com si diguéssim, una lectura acompanyada.

A la pàgina 3 assevera que el llibre és necessari perquè coincideix amb “imperatius mai atesos”, que comporten una “revisió i canvis profunds i radicals” d’allò que és fonamental en el nostre viure, ja que “l’Home és el gran desconegut”, pel fet que no comprèn la realitat.

Aquest és l’anunci, important, d’un canvi de paradigma existencial, que ell es proposa formular, el qual suposa una inversió radical en la percepció i vivència de la realitat. Per exemple: no es tracta de conèixer, sinó de comprendre; no de ser, sinó de deixar ser; de creure, sinó d’estar atent; d’actuar, sinó d’estar disponible; de dir, sinó de sentir; de demanar, sinó d’autoexigir-se; de ser subjectiu, sinó de ser objectiu…

Aquesta inversió, en moltes coses orientalitzant, però gens aplicada a Occident, suposa, necessita entendre la realitat com un absolut (res és més enllà), i el jo també com un absolut (res existeix més enllà de la informació de les sensacions del jo), de la qual cosa resulta la Comprensió de la Realitat Absoluta del Jo, sense més transcendent. Aquesta manera de veure les coses suposa l’enterrament de tot el platonisme, que de fet ha estat la gran tasca, ençà de Kant, de la filosofia occidental, fins que no en queda res o gairebé res.[16] Però aquest res és molt, perquè és real, i no quimèric.

És a dir, tot el que hi ha (per cadascú) és tot el que és, i aquesta visió és un estat de la consciència i de consciència, pel qual caldria que a partir d’ara regíssim el nostre fet existencial (això és perfectament observable ja en la nostra societat del dos mil; el problema és que no ha suposat una nova ètica, com creu que l’ha de suposar Pep Colomer, sinó només un materialisme cec, una autarquia dels sentits sense transcendent, però tampoc amb sentit). Si apliquem aquesta visió, ens adonarem com hem estat fins ara vivint en un món d’aparences, imaginacions i il·lusions, un món subjectiu. I importa, i molt, sortir-ne, vers una consciència objectiva del món (que no vol dir científica, perquè la “ciència també és una subjectivitat, encara que objectivada per la Raó i la Lògica de la Raó”, però, en metafísica, la raó és un element menor).

I el primer que cal és adonar-se del que és i del que no és (aquest és un problema epistemològic de primer ordre, com ja hem comentat). Per poder adonar-se d’això, cal tenir una actitud personal, la qual actitud no es podrà assolir si no hi ha una ascesi de cos i ànima (un treball de depuració i neteja i control), dins la perspectiva que el viure és un estat i procés de contemplació (“deixar sentir”), en el qual cada cosa i fet l’individu els ha de viure i dibuixar com una obra d’art, l’obra d’art de la vida de cadascú, per la qual cosa cal estar atent i advertit. Si això és així, llavors el viure, la vida personal, revela i pren un sentit, el de l’acompliment en plenitud del meu jo, que és únic i irrepetible.[17] Si no ho fem així, llavors seguirem perduts, infantils, malalts i equivocats.

Tot aquest plantejament, que aquí hem presentat com a resum anticipant, és el que desenvolupa en les següents parts del llibre. A la pàgina 5 anota sis citacions, que titula “Axiomes”, extretes d’autors i tradicions molt diversos. Cal, crec, destacar l’última, que ens indica la raó de ser de la metafísica, “la presencia ineludible de unos problemas” (E. Nicol, Mèxic). I afegeix: “La tarea principal en filosofía es el planteamiento del problema. Una vez logrado, la solución se desprende casi por sí sola; como fruto maduro.”

Quin és, doncs, aquest problema?

En forma de poema (els dos únics textos poètics que conec de Colomer són aquest i el dedicat a Miquel Martí i Pol), gairebé a la manera presocràtica, l’autor enuncia el problema, que desglosso de la manera següent.

En l’abans i el després de l’existència hi ha un no-res real que és pur enigma (que és la manera de Colomer d’anomenar el misteri de l’existència, purament l’únic misteri que hi ha). Tot i això, el viure detecta, pot detectar, la presència de l’existir de tot, que es fa evident en la consciència com allò que és un ordre esfèric absolut (ja que tot està en relació amb un centre únic, el jo sensible), que cal viure de manera que no culmini altre cop en el no-res (és a dir, cal dotar de transcendència la pròpia vida a través del treball de contemplació i de l’actitud), per la qual cosa, però, cal tenir prou vocació en forma de consciència que vol comprendre i vol accedir a l’esperit, que no és res més que allò que conforma el sentit si la persona, com a ésser, ha actuat correctament amb la seva actitud disponible, de manera que tot allò que passi i comprengui sigui una “mereixença”, un mereixement no cercat, sinó trobat.[18] El “Sentit, doncs, segons l’interpretem, és la mateixa feina de ser de l’ésser esforçant-se a ser més i millor ésser” (el subratllat és meu), per tant, no de qualsevol manera, com fins ara, sinó de la manera que ens explicarà en els capítols següents.

 Colomer, per tant, no fa emergir el sentit de l’existència en el més enllà creador, en Déu, ni s’atén a cap explicació racionalista o científica, sinó que situa el valor de l’existència en el lloc exacte que cadascú li haurà sabut donar segons com hagi dut a terme la seva feina de viure (el subratllat és meu). Perquè l’existència no és una cosa per conèixer (saber com, quan, per què, d’on, etc.), sinó per comprendre en el seu enigma absolut, el qual és irresoluble. Comprendre un enigma irresoluble vol dir, evidentment, entendre la seva qualitat d’enigma irresoluble, místicament.

Per tant, Pep Colomer no ens dóna una metafísica, la qual declara no possible, sinó una ètica (que neix, però, d’una especial percepció existencial, que no hi ha res més que el que hi ha, la qual cosa sí que és una metafísica, que la realitat percebuda per mi ho és tot).

Així que allò que facis i com ho facis, i no pas una altra cosa, et donarà el valor i l’explicació de la teva existència, serà el teu sentit, si has estat despert, disponible i responsable, i no has imaginat res que no fos, car el que és és a part del que nosaltres imaginem ser, de manera radical i absoluta.[19] Aquesta llei, interpretem, és superior i cal veure-la. I si la veus (consciència) i et deixes portar pel real objectiu (i no et deixes endur per l’irreal subjectiu), llavors et serà donada la plenitud, i la teva mort, diu Colomer, no haurà estat inútil, car has deixat l’ésser (el teu, o hi ha un ésser?, no ho aclareix) més conscient i menys il·lusori. És a dir, has fet una feina ètica, o sigui, impecable. (Amb unes conseqüències metafísiques, és a dir, revelant, en part, l’enigma? No ho diu. Però ho pensa. Ho dirà més endavant.)

Aquí s’amaga, de manera indefugible per gairebé cada persona que ha intentat la metafísica, part de l’idealisme de Pep Colomer. Al cap i a la fi, aquesta ètica perfà l’ésser, i a través d’aquest treball de perfecció, l’ésser algun dia tornarà o culminarà en el tot. Viure, doncs, té un sentit, el perfeccionament de l’ésser per transcendir-se. Que aquesta transcendència no estigui explicada o deïficada no debilita gens la seva mateixa direcció transcendent, car d’alguna manera cal justificar l’esforç i l’exigència. L’ètica, però, si és ètica, no necessita cap justificació. I aquesta apreciació metafísica, conseqüència del perfeccionament de l’ésser, només queda, però, enunciada dèbilment en alguns moments del seu text. Ha de quedar clar, de totes maneres, que, en metafísica, qualsevol apreciació positiva o conclusió positiva ha de ser sempre idealista, perquè si no, no pot arribar a tenir cap forma, i és constantment no-res.

La força del text de Pep Colomer és, essencialment, ètica, una ètica de l’ésser, la base del qual és una forta correcció òptica, a la manera de ser de l’ésser.

La naturalesa és ordre. Els humans, desordre (irresponsable). La realitat és un tot, però nosaltres no ho veiem, i ens angoixem volent saber el què, el perquè, etc., així que la realitat i nosaltres anem separats. Si no som capaços de reassumir la realitat, superant la nostra profunda subjectivitat individual que ens fa veure amb els ulls no allò que tot és, sinó allò que creiem o volem que sigui, de manera infantil…, si no superem l’obstacle del jo (malgrat que, paradoxalment, tot és jo) a través del jo comprensiu, seguirem generant desordre, i viure no servirà per a res. Seguirem coexistint, sense conviure, i confonent estimar amb posseir.

Mentrestant, la realitat és, com si fos un miracle, i no ho veiem —aquí cal començar a entendre que la base del coneixement de Pep Colomer és la visió mística de la realitat, la qual cosa és una experiència individual que es té o no es té, i si no es té, tot el que es dedueix de tenir-la perd sentit. Visió mística, és a dir, fora de mi des de mi, adonant-me sentint l’absolut inintel·ligible de la presència de tot existint. Si veiem la realitat tal com és, malgrat que l’enigma no desapareix, la vida pren un nou sentit i mereix ser viscuda. Ja que, en identificar-nos comprensivament amb el que és, la consciència s’obre il·limitadament des del jo cap al tot, i inicia un viatge de coneixement insospitat abans. Desapareix la vacuïtat, perquè en la nostra base de ser s’hi ha instal·lat el silenci contemplatiu i comprensiu, que abans defugíem fent sorolls i parlant. Perquè la realitat és silenci.

Els sentits només són les eines de l’ésser. Vista, olfacte, oïda, tacte, gust no són res sense la sensibilitat, la consciència i l’actitud de la consciència, la qual cal obrir en disponibilitat, en el flux continu de la vida, al mateix temps que cal contemplar i deixar ser.

Cal seguir els esdeveniments sense forçar-los, però estant alerta per “advertir la unitat de nosaltres i de Tot com el Sentit de la vida. Vivint-la en la seva Plenitud. La del prodigi de Ser”.[20] Un cop l’experiència de la sorpresa de ser s’ha produït, “en el qual tot es limita a no ser més que el suport (extasiat) d’un suprem acompliment insòlit, inconcebible, neix un camí profund, al costat de la vida vegetativa, neuròtica, ’d’anar tirant’ ’a les palpentes’” amb una vida sense objecte. Perquè en relació amb el problema (absolut) de l’existència, Pep Colomer declara, catalaníssimament, que cal saber a què atenir-nos, és a dir, no podem estar vivint com mig indocumentats, sense saber què fem, sense lleis ni ordre interior, que és el que fan el 99’9 per cent de les persones. Simplement, perquè no és gens seriós estar viu i vivint i no tenir-ne cap mena d’autoconsciència ni de reflexió ben feta.

Entrem aquí en el capítol central del llibre. Com que no volem trair excessivament l’esperit del text, cal fer avinents dues coses: el text no presenta un ordre clar, i el pensar tampoc té una sistematització (per altra banda no desitjable ni possible), i, en la manera de dir de Colomer, s’utilitza contínuament l’exposició represa, reformulada o literalment repetida, ampliada i altre cop represa i resumida… amb petits o llargs ex-cursos que es resolen en nous resums, etc. El text, de manera evident, hauria necessitat una reescriptura i reelaboració, però imaginem que la mateixa dificultat d’escriure’l, per algú que no és escriptor, l’avançada edat en què s’escriu i el mateix contingut del text, essencialment creatiu i interpretatiu, i gens fàcil, no ho van permetre. Enunciarem, per tant, el conjunt d’idees que ens semblen clares i que van definint encara més el perfil pensador de Pep Colomer.

Els dos primers paràgrafs són d’una inintel·ligibilitat gairebé total, però, segons crec, se’n pot entendre que la base significativa de l’intent de “Comprendre l’Origen de l’Existent” és l’absolut, del qual pot aparèixer l’ésser, que és relatiu.[21]

Ara bé, i aquesta visió és essencial, “en rigor […] pot afirmar-se que només existeix una Realitat. La de cadascú, la Teva. Aquella que vius”.[22] Aquí hi ha la clau de volta de la seva visió, amb la qual fa un gran pas definidor de l’abans i el després del coneixement que ens vol aportar, deixant enrere tant la visió mítica, com la idealista, i també la racionalista, del coneixement humà. No és l’únic, perquè tota la filosofia moderna d’ençà de Kant ha treballat per arribar fins aquí, i els esglaons de Schopenhauer, Nietzsche, Renouvier, Wittgenstein, Benda, Heidegger, Sartre, Machado o Macedonio Fernández, per citar els metafísics, en són una realitat dita i escrita de manera molt clara, però d’un final comú, que queda enunciat en l’afirmació de Pep Colomer. Allò sorprenent és com Colomer, en bona part ignorant d’aquests autors, hi arriba. Cal saber de la col·laboració de les idees, com hem dit, del comte de Keyserling i la seva Escola de la Saviesa, però tot i això la claredat i concisió de la seva afirmació són ben personals.

Afirma, també de manera clara, que “no som més que Centralitat (conscienciadora) del que pugui ser l’Enigma”.[23] Tot, en l’ésser, és si mateix i des de si mateix. La qual cosa anul·la el valor de l’exterior com a causa o explicació de fora (pura recepció dels sentits del jo, com ja hem indicat abans) i del llenguatge, precari simbolisme sobre la realitat que sent el jo. No hi ha un centre exterior aliè al jo: “Només (es pot) partir de la pròpia (centralitat) per mantenir la Unitat d’allò Total que ens sustenta.”[24] Si tot és jo, per tant, només expandint la capacitat de ser del jo podrà el jo entendre i acomplir-se completament. Qualsevol altra perspectiva portarà a l’error: “Tot consisteix doncs a promoure i expandir la Centralitat Pròpia Personal, en l’àmbit Absolut, Immanent, de la Significitat Esferitzada.” Perquè “la Realitat és l’Absolut. I és en això que rau l’Enigma”. Dit altrament, el misteri de ser és impenetrable, ja que és absolut. I tot el que existeix està sotmès a aquesta llei: “Essent així, existir pressuposa mantenir-se en permanent atenció. Per no perdre el contacte amb el Sentit Essencial.”[25]

Colomer, per tant, desmunta tota aparença o il·lusió, i ens demana que actuem només des del mateix sentit de ser de l’ésser, de manera que només fent de la pròpia existència en el temps un treball d’atenció comprensiva oberta i disponible (una obra d’art, diu), podrem (perquè ens serà donat) trobar el sentit mateix d’aquest viure. Aquest esforç té el seu sentit (no serà inútil), i culminarà “Transcendint-se”.[26] En cap moment, però, aquesta transcendència no indica que porti més enllà del propi jo creador. Ben al revés, la transcendència, segons crec interpretar, rau en la maduració i ampliació del propi ésser gràcies al seu treball no imaginari, que neix d’acceptar-se objectivament i no pas subjectivament; dit d’una altra manera, que no hi ha res més que el que hi ha, però amb el que hi ha l’ésser pot i ha de viure de la manera més atenta, responsable i conscient possible (lluny, evidentment, de qualsevol església o de qualsevol dogma o de qualsevol moral) per si mateix. I aquesta és la seva transcendència (ètica, per tant, i només ètica, mai metafísica) dins el marc de l’incognoscible: “I és així com l’Absolut es va complint, en termes de Total.”

No ens han de fer enrere les aparents paradoxes del seu discurs. És, precisament, el pensament paradoxal (per exemple: tot és en mi, però jo haig de ser objectiu), que neix del fet real de la paradoxa de viure (una vida morta, una mort viva…), el que ha d’emprar Colomer, i qualsevol que entri en aquest terreny, per tal de mirar de fer sentit. La nova perspectiva de Colomer, en ser una simplificació de l’existent i una negació de l’imaginari subjectiu, posa les coses en un punt terrible i irreductible, però altament vertader: tot és en jo i en mi, i només de jo i de mi depenc, però així mateix haig de ser altament responsable per no caure en la quimera i, en canvi, poder seguir un camí clar, fort i potent en l’existència. És a dir, tal com va assenyalar Rilke, Colomer ens posa en “el més difícil”, perquè ben mirat una tal visió es pot fer insuportable, tal com resulta insuportable la visió rilkeana de l’àngel, però, i aquest és el valor, només aguantant aquesta visió, essent en aquesta visió, allò obert pot succeir. D’altra manera tot és aparença tancada, ofec, pes, malaltia. I la realitat, feta quimera en el ser de cada ésser, llavors no s’ordena mai; per tant, diu Colomer, el “Tot (existencial-col·lectiu) exigeix ser revisat”.[27]

Aquest treball de cadascú, com a ésser, ha de ser un sentir creatiu convertit en art: “Tothom, doncs, hauria de ser un Artista de la Vida, […] en rigor, una qüestió d’estricta Sensibilitat. En la qual l’ésser intenta detectar allò que realitzat pugui ser.” Per fer això cal “una Actitud impecable que exigeix —indefectible— el propi Mereixement”.[28]

Tenim aquí ja tres conceptes bàsics: actitud, impecabilitat i mereixement, i l’un porta a l’altre, tot formant l’eix de l’ètica metafísica colomeriana, o ésser consciencial, dit a la manera de Macedonio Fernández. Aquests conceptes els trobarem més endavant d’una manera més àmplia, però si seguim el text de prop, que és el que estem fent, ens apareix tot seguit una afirmació sorprenent, que ens revela el desordre de l’exposició, car afirma: “I això és Tot el que es pot fer.”[29] Sembla que aquesta hauria de ser la frase final, i, ben mirat, allò essencial ha estat dit. Cal remarcar la majúscula del Tot, on queda inclosa l’acció tota que es pot fer i el tot en què es pot fer, que és el que determina la impossibilitat que l’acció sigui una altra, més imaginària, a causa de la fèrria llei que ens imposa adonar-nos del que hi ha realment.

El pensar de Colomer es desenvolupa en períodes que s’associen de manera que en podríem dir quàntica, fent salts, sense relació argumental, de manera que tot seguit reprèn la finalitat (i alhora punt de partida) de tot plegat, que és l’estat de consciència metafísica: “Per arribar a descobrir que l’estricte fer de Ser serà sempre —per si mateix— un Prodigi inexpressable.”[30] Efectivament, sense aquesta visió, desrealitzadora i realitzadora de la realitat, visió personal, única, intransferible i inexpressable (la metafísica no es pot dir, però es pot fer…), la perspectiva ontològica de Colomer no és a l’abast del lector.

A partir d’aquí, el text gira repetidament sobre l’eix d’aquesta visió i fórmula de ser, utilitzant en alguns moments terminologia no explicada i de difícil interpretació. També ens trobem algun paràgraf que sembla quedar amb la sintaxi incompleta.[31]

Esmenta, entre altres observacions, la possibilitat de possibles reencarnacions gràcies al treball de millorament de l’ésser fet per l’ascesi. És una idea, però, que no repeteix. Sí que, en canvi, torna sobre el fet que l’existència s’ha d’exercir de manera creativa, i, afirma, i això ens interessa més, la revelació d’aquesta visió és un pur fet inefable, que només “una ínfima, irrisòria minoria”, pot pressentir.[32] Certament, la consideració elitista de Pep Colomer podria tenir aquí una base, però ens equivocaríem. L’estat de consciència metafísica, si no es produeix en la majoria de persones, és a causa de la seva falta d’atenció, ens diria Colomer. En qualsevol cas, és un problema, podem dir nosaltres, perquè una ètica que se sustenti en la constatació de la dificultat general per accedir-hi parteix de la consideració que no serà aplicada, perquè no serà assolida. Pep Colomer no ens parla d’aquest problema, però el podem intuir. És que l’estat de consciència metafísica serà per sempre cosa d’una elit visionària? O els temps humans, per ells mateixos, hi faran caure el comú de la població? No en tinc pas la resposta. Sigui com sigui, la realitat, ara, és la que anuncia Pep Colomer.

El problema, ens vol dir, és de sensibilitat, i sense aquesta sensibilitat el fet visionari, perceptiu (això es té o s’educa?), de la presència del real no es produeix. Les persones es despisten amb els desitjos, les accions, les pors, les fugides, etc. Cal desassistir, ens diu, tota forma d’impulsivitat.[33] Cal tenir la sensació d’estar en fals, per sentir la necessitat d’una actitud que ens ha de dur a la impecabilitat, sense la qual neix tot desordre.

Què vol dir amb impecabilitat? Bé, aquest és un concepte que trobem també en els llibres de Carlos Castaneda, antropòleg nord-americà d’origen peruà que entra en contacte amb l’indi mexicà Don Juan, a la dècada dels anys seixanta del segle passat, el qual l’inicia en el domini de si mateix, i especialment de la despersonalització i objectivació del jo, mètode que et torna capaç de comprendre profundament, i fins i tot d’encarnar-t’hi, totes i cadascuna de les coses, per interiorització dels diferents éssers, assolint un total grau de comprensió de la realitat o de les realitats, en aquest cas, ja que el que veiem és aparença no substancial. Amb l’ajuda d’algunes substàncies extretes del desert mexicà, l’aprenent, Castaneda, fa un viatge iniciàtic que ateny moltes consideracions i subtileses del sentir de l’ésser i de la seva consciència, de la qual, finalment, s’haurà d’alliberar, si l’entén només racionalment. Un dels conceptes essencials acaba sent l’estat impecable d’un mateix, l’estat de consciència no activa i no distorsionadora de la realitat, no subjectivada, que afecta de ple el comportament, que es manté en una atenció severa, rigorosa, sobre el que és i el que no és. Traduït, es tracta d’un concepte ètic, que demana a l’ésser regir-se per la profunditat de la consciència. Ignorem si Colomer pren aquest mot de Castaneda o d’algú altre, però l’associació de valors en termes de Pep Colomer sembla ajustada a aquesta definició. Així, per ell, cal estar i ser impecable, element imprescindible que forneix tant l’actitud com l’ascesi necessàries per obtenir la mereixença. Dit d’una altra manera, la impecabilitat permet tenir l’actitud, que és atenció i advertiment respecte al tot (i a cada cosa com a part del tot), en relació amb l’ordre i el desordre que ofereix la realitat. Aquesta actitud s’orienta a copsar l’ordre real de les coses, i a no deixar-se endur (“deriva”) cap al desordre, la qual cosa es realitza acceptant l’ascesi: “Renunciament i contenció, en funció desinteressada al servei del millor”, des de l’interès de comprendre-ho tot, ja que tot està relacionat.[34] El desordre només apareix quan queda desatès l’ordre, i perquè això no succeeixi cal l’actitud i l’ascesi necessàries. Si es viu així, llavors succeeix el mereixement, és a dir, que ens passa allò que ens mereixem pel nostre treball atent (hom pot pensar que el mereixement també és negatiu, per desatenció, però Colomer no en parla; només hi ha un mereixement positiu, la resta és desordre). I en el cas que ens equivoquem, que fallem en la nostra impecabilitat, “la Realitat sol donar una altra oportunitat de fer les coses bé”, sempre que ens abstenim d’actuar per la via subjectiva i treballem des de l’inici amb disponibilitat i honestedat, assenyala.[35]

I la via del mereixement respon al deixar fer. Tota recerca apressada, tota obcecació, ens portaria a l’error. No cal voler saber, només cal estar atent. Les respostes aniran venint com a mereixença, si ens hem objectivat impecablement. I afirma: “El Ser (l’ésser) Realitzat: aquell que, Conscient, es limitaria a adequar-se en estricte imperatiu de Sentit i d’Instància Creativa, Religiosa (en el sentit de relligar cada cosa amb el Tot). Assumint l’Ordre Integral vivenciant-lo quietament; Impecable i Disponible al servei del Suprem acompliment.”[36]

Ja que la realitat no és només matèria (ciència) o esperit (religió), sinó matèria amb esperit i esperit materialitzat, i només l’actitud real-lògica ho relaciona tot de la manera que és, una “Unitat de Tot inescindible”.[37] Però únicament percebuda des del centre d’un mateix, pel qual tota la resta és “quelcom sobrevingut […]. Destinat a ser considerat (acceptat, rebutjat, o millor encara, adequat) del nivell del sentir propi”.[38] Per tant, i en el fons, tot rau en la nostra capacitat de sentir, en el procés de la pròpia consciència a admetre, discernir i comprendre les dades del nostre sentir.

Aquesta filosofia, ens diu, ha de ser “la que correspongui al Segon Mil·lenni que s’apropa” (imaginem que es referia al mil·lenni del dos mil, que en realitat és el tercer mil·lenni, segons el calendari cristià), en el qual “tot tendeix i està promogut per mantenir una suprema Activitat. Que en el fons no té Sentit en cap aspecte”.[39] Fixem-nos que la “suprema Activitat” és aquest nou paper, central, de la consciència del jo, una nova etapa o punt de vista existencial que, tot i així, paradoxalment, no té cap sentit. Efectivament, tot aquest treball de l’ésser, la feina de ser (ètica) de l’ésser, s’emmarca tan sols en l’exigència de la impecabilitat que li ha fet veure, ha vist finalment, la pròpia consciència. Però el mar existencial és i serà un enigma. Precisament, el fet de no saber, en absolut, és el graó o causa primera que fonamenta o provoca la nova actitud consciencial, ni imaginària ni quimèrica. Si què sóc no es pot respondre, i Colomer afirma que no es pot respondre, l’únic treball que tenim és què he de fer. Si aquest treball, per mereixement, acaba donant una resposta a què sóc, no és una cosa que ens hagi de preocupar ni hàgim de tenir com a objectiu, per més que aquí i allà Pep Colomer anunciï una superació de l’enigma si ens mantenim en l’actitud correcta. Això és tan sols una intuïció de Colomer. Ni veu ni sap com s’esdevindrà, una cosa així. És un voler que sigui així (en el fons, resistir-se al no saber absolut). O sigui, que no sabem com acabarà això de l’existència, però sí sabem, ens diu Colomer, quina és la causa primera: que la realitat és i succeeix a cada instant, en contínua transformació aparent, perquè les “Condicions i Estructura de l’Origen” sembla que hagin viscut inalterades.[40]

Aquest pensament el porta a un cert pessimisme, car el problema es manté des de sempre i “no es veu pas factible, en cap aspecte”, que “l’Ésser humà emprengui una revisió decisiva, radical, per transformar el seu viure en sentit de millora decisiva”.[41] L’únic que es pot fer, doncs, és un treball personal, individu a individu. Nega, per tant, els moviments col·lectius regeneracionistes, car sembla tenir poca fe en la humanitat. Aquest treball porta l’individu que el du a terme a l’isolament, a la incomprensió i fins i tot al rebuig. L’individu creatiu (perquè aquest és un treball de creació personal) ha d’actuar i prosseguir d’una manera isolada tot i que esperançada. Perquè cal desarrelar-se de l’esperit instintiu. I encara que amb la ciència i la tècnica hi hem avançat bastant, no ho hem fet respecte a l’enigma de la realitat. La necessitat de trobar un sentit a l’ésser no es realitza.[42] Per tant, col·lectivament, anem a la deriva, dins un procés il·lusori, alienador. Dit altrament, la seva visió no la segueix ningú. I es pregunta: “En aquesta situació, quin sentit té viure junts?” Tot és rutina, poder de pocs, desatenció i destrucció de molts. Confonem la “Significitat” (el contingut real) amb les condicions contingents que la determinen a nivell de l’aparença. Perquè no advertim la realitat “a nivell de la Presència, en termes de Sensació” (o sigui, que tot torna a l’inici, el necessari estat de consciència metafísica, sense el qual no hi ha procés de renovació).[43]

A partir d’aquest moment, el text segueix una glossa reiterada dels conceptes tractats fins ara. També tracta des d’aquesta perspectiva temes genèrics i socials, com ara l’educació, o l’art, o l’amor, o la relació entre pares i fills, fent afirmacions tan actuals com la següent: “Per tal d’educar els Fills, s’hauria de començar per educar els Pares” en els termes de l’actitud alliberadora que ell ha enunciat.[44] Arriba a afirmar que és una sort que l’existència, la realitat, sia un enigma, ja que si no ho fos, i es mostrés tal com ara es mostra, no hi hauria norma ni sentit que la substanciï i mereixi —però la idea no és aclarida, i d’aquesta afirmació ens queda un sentit obscur…. La idea és del tot contradictòria, però es troba en la línia dels moments en què Pep Colomer, pessimista, vol esdevenir optimista i esperançat. Afirmar, però, que si la realitat que tenim, tal com la tenim, no fos un enigma llavors encara seria més precària, perquè no ens obligaria a fer el treball de la consciència, resulta un absurd lògic, perquè si no fos un enigma ja no seria així, tal com és ara, i si és així és perquè resulta un enigma, i no hi ha manera de dir què seria millor o pitjor. S’entén que vol assenyalar el valor d’aquest enigma, ja que ens exigeix la millora esperançada que ell proposa, i que sense enigma no hi ha necessitat d’aquest treball. L’únic problema és que, sense enigma, no ens podem imaginar absolutament res. I aquest és l’enigma. La reflexió de Pep Colomer, per tant, segons crec, és en va. Perquè ell declara: espera “quan l’Ésser trobi una base en el propi Mereixement que l’empenyi a constatar el prodigi —excepcional— que tot sia un Enigma, sí, però esperançador”.[45]

Crec que aquí Pep Colomer es desvia del seu propi treball d’impecabilitat, en el reiterat intent de fer una síntesi enigma-superació de l’enigma, com si es resistís —i s’hi devia resistir íntimament— a la seva pròpia i severa visió de la realitat. Perquè el fet que l’ètica depengui, en el seu ser ètica, d’una esperança contradiu, al meu entendre, aquesta mateixa ètica, que per tal de ser ha de ser i prou, com un mandat de la consciència, sense cap més transcendència. Colomer aventura, en un altre paràgraf, que vindrà una fase de quietud i silenci (per contrast a l’ara) “essencialment orientada a assumir i Comprendre”. “Amb la qual cosa el Món —l’Existir— (reduint-se) potser s’anirà extingint. Fins a acabar-se del tot, pel que fa a l’Home. I començarà una altra etapa diferent, dintre l’àmbit Absolut, infinit, imprevisible.”[46] No sabríem pas com comentar aquest treball en clau de futur que aquí du a terme Pep Colomer. No queda clar si s’extingirà l’ésser com a espècie, o aquesta manera actual de ser de l’ésser, que per comprensió assumida del tot passarà a un altre estadi (un de suprahumà?).

Cal destacar, encara, la idea de Salut que trobem més endavant, en la qual el “Ser (l’Ésser) s’ha d’habituar a no comptar més que amb Si Mateix”, ja que “les possibilitats d’ordenació i recuperació genuïnes, necessàries, ja es troben per naturalesa contingudes en el mateix Organisme. I que tota la qüestió no consisteix en res més que a saber-se’n servir en la mesura i el moment adequats”. Resulta sorprenent la identitat de posició amb Macedonio Fernández, el pensador de Buenos Aires mort el 1952, que va dur a terme aquesta terapèutica realment i efectivament tota la seva vida, sense prendre’s mai cap medicament, i morint fins i tot sense diagnosi. No sabem fins a quin punt Pep Colomer practicava una tal autocuració, però la idea és clara: la Salut és un tot, interior i exterior, i prové d’un mateix, i només un mateix es pot curar.

El llibre es va comprimint i allargant amb un seguit de visions curtes, com una descripció molt personal del concepte d’esfericitat, de la qual no ens atrevim a determinar el sentit. Tot seguit emprèn la idea de la reencarnació, en la qual, diu, no cal pas pensar, si no saber que, en morir, el nostre treball consciencial resulta “un factor integrant de l’existir que es renova”, la qual cosa és suficient per “instar-nos (mentre hi som) a mantenir-nos vigents en la instància creativa”.[47]

Introdueix també el concepte de complementació, que farà servir abundantment en la seva terapèutica, pel qual tot, oposant-se, tendeix, si es deixa fer, a l’equilibri per complementació. El temps, per altra banda, no existeix, car tot és només vivència pròpia del present. Dedica també un apartat a l’amor i al sexe, que haurien de moure’s també en els termes indicats, la qual cosa aprofundiria la sensibilitat i la plenitud amb què haurien de ser viscuts.

Acaba aquesta part del text resumint les seves tesis i insistint en l’esfericitat en què existeix tot, i indicant els punts de l’esfera on es troben la qualitat i l’espai: consciència (centre), manifestació (perifèria), virtualitat (darrere), efectivitat (davant), condició (esquerra), determinació (dreta), esperit (dalt) i matèria (baix).[48] I afirma: “I és que, en rigor, no hi ha cap altra espècie de Realitat que no sigui Esferitzada. Essent així, l’assimilació dels Elements i aspectes en què tota Esfera es troba constituïda acaba sent simplement l’Essencial. És a dir, LA SUPREMA Coneixença, imprescindible.”[49]

Final, per tant, d’aquesta llarga, sinuosa i reiterada exposició, de la qual no sabem valorar clarament el significat d’aquesta esfericitat situacional d’elements i aspectes, que encara que comprensible en la seva ubicació, no veiem necessàriament relacionada amb el procés consciencial-ètic que ha estat formulant anteriorment. I alguna cosa, per tant, no devem entendre prou, ja que ell considera la seva assimilació com la “suprema” coneixença…

En l’apartat “L’aplicació real-lògica”, seguint el desenvolupament del seu primer llibre, Una terápia real-lógica, fa una anàlisi de la malaltia com a desordre, a la qual cal aplicar, a dreta llei, tots els conceptes precedents, els quals restableixen l’ordre. No pretenem, evidentment, endinsar-nos en aquest terreny, però sí que cal rescatar d’aquest capítol alguns conceptes i afirmacions que completen el treball anterior.

A la pàgina 65 afirma que la més alta intel·ligència (creativa-transcendent) radica en la comprensió i no pas en la coneixença, entesa com a possibilitat del saber acumulat. Aquesta arrel oriental de Pep Colomer (que en alguns punts i maneres hindús porta a la radical no-acció) es troba repartida en la base de tot el seu pensar, però de la manera en què Jung assenyala que cal acceptar l’orientalisme, com un coneixement real però que necessàriament hem d’avaluar i utilitzar des de l’altra arrel, la del nostre coneixement occidental, més racional, actiu i científic. Crec que en aquest cas s’acompleix el mandat de Jung. No hi ha cap terminologia fàcil en Pep Colomer, manllevada del taoisme, el qual sembla que és el lloc més comú del seu aprenentatge oriental. Tot resulta, en Colomer, d’una apropiació i recerca personals, i també, per tant, d’una definició pròpia. És evident, per aquells que es vulguin posar severs, que les analogies i similituds en aquest camp, és a dir, el metafísic, poden ser i acostumen a ser moltes. Ja va dir Paul Valéry que “la gent que ’pensa’ són éssers que es mouen, amb els ulls embenats, dins d’aquest petit saló de la Ment humana —i en aquest joc de gallina cega metafísic, topen els uns amb els altres—, i s’empenyen simplement perquè es mouen, i perquè l’espai és molt reduït. És un espai d’una dotzena de paraules”.[50] Em sembla que la citació de Valéry és prou aclaridora del que vull dir. En aquest joc de gallina cega, Pep Colomer aposta de manera molt personal. Que aquí i allà coincideixi amb tal o tal altre corrent espiritualista o autor de perfil més o menys metafísic sembla evident que ni és casual ni és possible evitar-ho. En aquest camp, i seguint el símil valérià, el que importa és on poses les paraules i en quina direcció apuntes, i, sobretot, com defineixes el perímetre d’aquesta habitació. De la mateixa manera que s’afirma que tota la filosofia és una nota a peu de pàgina a Plató (fins ahir, perquè avui fins i tot el mateix Pep Colomer en cisella l’idealisme, per més que hi estigui temptat…), l’espiritualisme vagament metafísic (la metafísica no resulta una cosa seriosa fins que la diu Macedonio Fernández el 1929 a No toda es vigila la de los ojos abiertos) és un corrent oriental des de sempre, i el mateix cristianisme ve dels corrents orientals, tots impregnats de pathos místic. Per tant, el debat sobre les influències de Colomer és estèril. Ell formula una tesi pròpia, i la defineix. Aquest és el valor. El que interessa és verificar la bona apropiació i ús de la tradició, i amb aquestes eines, quina mena de creació s’ha dut a terme. Ja que crec que es pot dir, amb totes les mancances inherents a l’època, lloc de vida i formació personals, que el treball de Pep Colomer és una aportació clara (per la definició i sistematització) a un corrent general metafisicista occidental que ja arrenca en el romanticisme, especialment l’alemany, el fracàs del qual alimenta el nihilisme, que ja serà el corrent general a partir de la meitat del xix i tot el segle xx, de la metafísica occidental, abans teològica, i ara abocada al no-res. Moltes veus s’han alçat durant tot aquest període, totes amb la necessitat de fer net, de veure-hi clar o, com diu Pep Colomer, de saber a què atenir-se. Com indicà Charles Péguy, haig de veure el que veig. Estem en aquesta feina: mira el que es veu, no interpretis, aparta el vel de l’imaginari, asseu-te al costat de tu mateix, i mira bé, no pas amb innocència (impossible), sinó amb correcció, amb objectivitat, que diria Machado, i veu allò que veus, no pas una altra cosa, que és allò que hi ha. Per tant, per Colomer la intel·ligència no és un saber acumulat, sinó un comprendre el fenomen.

A la pàgina 67 ens explica el procés necessari de solitud personal per poder atènyer aquesta comprensió. La capacitat d’alliberar-se del desequilibri o del desordre a través de l’ascesi personal (“constatant les Tensions de la Perifèria des del Centre”) “sembla que és el Destí, la lluita, i també el Drama, que cadascú —jo mateix— haurà escollit. El de la inevitable, progressiva, solitud Personal. Molt més necessària, intensa, radical, com —paradoxalment— de manera cada vegada més oberta, comunicativa, disponible, es produeixi”. Fixem-nos en la paradoxa que indica al final: la solitud augmenta a mesura que augmenta la disponibilitat, ja que augmenta el comprendre, i el comprendre porta a la solitud, la qual permet una gran disponibilitat… Es tracta d’un camí de mística personal, que resulta imprescindible per poder atènyer amb coneixement real la realitat pròpia, i la dels altres, exterior. És a dir, que el viatge cap a l’interior d’un mateix és allò que al cap i a la fi ens permet alliberar-nos de l’exterior, no dependre’n, i és aquest mateix no dependre’n que ens permet estar oberts i disponibles a aquest exterior. Colomer no ignora, però, la resistència de cada persona a fer aquest treball difícil, de renunciar-se aparentment per poder trobar-se àmpliament. El món dels humans està abocat a l’aparença exterior, i ara per ara, de manera intensa i sense gaire remei. La veu de Colomer, com la d’altres, és una illa, el missatge dins una ampolla.

A la pàgina 70, en una de les nombroses personalitzacions que fa, diu: “I així estic, produint-me en un món interior de vivència il·lusionada i prodigi permanent. Exaltant i dolorós a la vegada; a causa del miracle que es produeix a cada instant, transcendint-se i revelant-se en la Presència fabulosa de la vida i de les coses, assumint-les, contemplant-les; simplement deixant-les ser.” El resum del seu estar en el món és clar i net. Cal entendre, també, on se situa Colomer: davant la contínua sorpresa de ser en la realitat tota sentida i contemplada, allò que Macedonio Fernández en diu “la Siesta evidencial”, o l’hora del migdia, de Tot davant dels ulls, la plena evidència de transcórrer de la realitat, allò que Pep Colomer en diu Presència, sense res ocult, tot a la vista, amb el Misteri (Fernández) Enigma (Colomer) envoltant-ho absolutament tot, de manera impenetrable. Perquè això és el que és: el que hi ha. Aquí és on estem fent metafísica descriptiva, no pas imaginativa, la metafísica del que hi ha. Colomer és, per tant, rigorós. No inventa, no projecta. Només sent, i aquest sentir (car no és cap lògica, és una visió) és joia i dolor alhora, sentit i paradoxa, real i irreal, ver i fals, bo i dolent, etc. Car ha comprès en un sol acte la profunda paradoxa metafísica de l’ésser en l’existència (car l’existència no es pot pensar mai si no és a través de l’ésser, i encara, de cada ésser individual), que, essent, no sap que és ni sap què és. Però un cop s’ha comprès completament dins d’un mateix aquesta visió, llavors ja no estem mai sols, perquè la Presència és contínua: “La nostra Solitud deixa d’estar isolada. En tant que de cop es retroba connectada a la Presència Total.” De manera metafòrica indica que “tot ser (ésser) determinat es constitueix com una illa dintre el mar de l’existent”.[51] Així que cal, absolutament, que cada ésser (jo, individu) faci l’acceptació de la realitat tal com és, car dependrà del grau en què cada ésser se senti més integrat o més separat de l’existent el paral·lel grau de neurosi existencial, i, per tant, de desordre i de malaltia. La distància entre la nostra visió-sensació de la realitat i la realitat serà la mesura de la nostra salut i/o la nostra malaltia. El savi, afegeixo, per tant, no està mai malalt, encara que pugui, perfectament, estar perplex, i trist i content alhora.

Finalment, a la pàgina 76 fa diverses consideracions sobre l’amor, de les quals cal destacar la idea que, en aquest camp, l’autoexigència “ens duria a fer també de l’Amor una Obra d’Art”, des de la consciència de la diferència com a complementació. Aquí Colomer crec que arrisca molt, primer perquè això de l’amor implica l’altre, que pot existir o no, o existir a sobre d’un altre que no és el que fem existir. I si ens referim a l’amor de parella, amb els rols masculí-femení, caldria fer avinent que tot el que diu Colomer és una mística masculina, des d’allò masculí. La situació metafísica d’allò femení no resulta sovint gaire interessada en aquest tipus de visions, està molt més arrelada a la terra i a la pràctica de la supervivència. Potser com a ideal futur, en una futura humanitat d’éssers emancipats de molts atavismes, podria algú pensar en la complementarietat com a forma d’amor, tot i que això mateix és el que vol dir Machado amb el seu Crist cordial, i amb la seva fraternitat. Però evidentment, aquí, parlem molt més d’una humanitat infecunda que no pas procreativa. En termes de realitat biològica, cal ser, crec, més prudent. De totes maneres, la fletxa de la complementarietat en la diferència que llança Pep Colomer està llançada, i tant allò masculí com allò femení, donats els canvis actuals, necessiten trobar formes personals i ètiques per dur a terme la seva vida interior i exterior. I aquest és, de molt, un dels més importants treball socials a fer en aquesta època històrica.

En l’últim apartat, “La normativa terapèutica”, abans de “La Grafoteràpia”, és on trobem la formulació, crec, més il·luminadora de Pep Colomer, malgrat trobar-nos ja en el capítol dedicat a la terapèutica. Així que, a la pàgina 90 afirma: “Ja que és la Realitat allò prioritari; no pas l’Home.”

Ja Machado havia afirmat que la realitat, en un món d’imaginacions, és revolucionària. Efectivament, el canvi de paradigma és aquest (i en això el racionalisme i la ciència hi tenen molt a veure): si abans fou Mithos, llavors Theos i després foren l’Home i la Raó, ara allò metafísic és el Real. No pretenguem ara aquí fer una tesi que no pertoca, però se’ns acut que Colomer, imaginem que involuntàriament, va trobar la formulació exacta del canvi de paradigma que suposa el seu (i d’altres contemporanis seus) pensar. Si féssim un esquema aproximat de les diverses fases culturals consciencials de l’estirp humana, no erraríem gaire si diguéssim que en l’origen allò important foren els déus, ja que la realitat era divina, i l’ésser criatura, llançada a ser. Després fou Déu, allò important, i l’ésser, criatura seva, en una realitat seva. Més tard fou l’Home, allò important, en una realitat divina, però cada cop més governada per l’home, fins que Déu desapareix, i en lloc de Déu no s’hi posa res. Llavors és quan l’home es troba amb la realitat absoluta, i ell, que es pensava que era decisiu, no és més que un fenomen de la realitat, que ni tan sols pot jutjar més enllà del mateix jo de cada ésser. Només sap que existeix en l’existent. S’ha fet, per tant, una inversió ontològica, car cada cop se situa el referent metafísic en un lloc diferent, i si ara s’escau que és la realitat allò prioritari, és perquè els anteriors referents s’han revelat metafísicament estèrils, irrellevants, i allò que queda, nua i crua, és la realitat, la seva presència constant. Una realitat esfèrica, perquè ens rodeja pertot arreu (ja s’ha acabat el dalt/cel, el baix/terra o infern), tot és u davant la nostra vista (tants anys cercant l’u, i resulta que era davant dels ulls, com diu Machado), i si nosaltres som, tot és, i si no som, res és. Descriptiva pura. Qualsevol altra afirmació, ja ho va indicar Macedonio Fernández, és imaginació pura, una superfluïtat.

Podem creure que en aquest punt Pep Colomer hi toca, i en aquesta inversió, en el fet, més ben dit, de ser capaç de veure-la i dir-la, radica l’alt valor del seu testimoniatge. Perquè això que hem dit no és pas encara, ni de lluny, una visió general i popular. Moltíssima gent la negaria. Moltíssima gent, però, que hi viu perfectament sense adonar-se’n.

Si anem una mica enrere en el seu text, a la pàgina 80, trobarem l’explicació que dóna Colomer al fet que això hagi succeït. Per ell, des de la primera Gran Guerra

 

l’espècie humana s’ha anat enfonsant en el pendent d’una profunda Crisi d’Insatisfacció Vital, generalment insospitada. Majorment pel fet de produir-se camuflada, inadvertida, darrere l’espectacular transformació que amb l’adveniment sobtat de les Ciències i les Tècniques ha imposat un canvi espectacular sobre una forma de viure inalterada des de sempre; aquella que se sustentava en un cert conformisme resignat amb les limitacions a tots nivells.

 

És a dir, el nou registre del progrés amaga, inadvertit, diu, un problema, en dues direccions, l’exaltació activa de l’ésser, que es creu capaç de tot, i al revés, la depressió que provoca la insatisfacció a què acondueix la comprovació que tal falta de límits és mentida, perquè el límit, claríssim, és el que hi ha, ja que no hi ha res més que el que hi ha (expressió metafísica catalaníssima, que probablement Josep Pla hauria subscrit totalment). Ja Pessoa, per boca d’Álvaro de Campos, explica en el seu Ultimàtum, de la mateixa manera que Colomer, que els estímuls de la sensibilitat que rep l’individu modern són superiors a la seva capacitat i ritme d’adaptació, per la qual cosa estem humanament sobrepassats.[52] Industrialització, consumisme, inestabilitat psíquica, malaltia, diu Pep Colomer. D’aquí la necessitat de la terapèutica real-lògica, que ens torni al límit de nosaltres mateixos i no deixi, a través de l’actitud i de l’ascesi, que ens fem quimeres, car ens obliga a una creixent objectivitat.

Repeteix, després, tot el que ha assenyalat sobre la terapèutica en el seu primer llibre, insistint en la falsa existència de l’Inconscient, que en realitat és “pura i simple Realitat Inadvertida”. El text s’estén en valoracions esquemàtiques de l’aplicació real-lògica, que acaba amb una afirmació final: “Entenent que, en termes de Plenitud, el més simple —necessàriament— ha de ser el més Difícil. Però també, així mateix, més Transcendent.”

Aquesta afirmació resulta completament paral·lela a allò indicat per Rainer Maria Rilke al final dels seus Quaderns de Malte, i en general al llarg de la seva obra poètica: cal mantenir-se en la màxima simplicitat oberta, o sigui, en allò més difícil, en la dificultat, car només en aquesta paradoxa es troba la transcendència per a l’ésser. I sense esperar mai res, cap torna, cap premi pel treball de contemplar des del propi jo, el Centre, diu Colomer, pendent de les vivències que mai no deixen de produir-se si ens mantenim Impecables, que no sigui el mateix estat ètic de l’ésser. Probablement Colomer hi estaria d’acord, si hi afegim la tesi de Don Juan: per ser lliure, màximament lliure davant del Misteri.

Deu pàgines més completen el llibre, després de l’apartat dedicat a la Grafoteràpia, que no comentarem. Deu pàgines, no només com a resum, sinó que encara afegeixen algunes idees. La primera, que la ciència no és allò prioritari, essent necessària, car les seves aplicacions no poden suplantar la comprensió, que és la que ha d’establir la ciència, i no al revés. La segona, “que el Viure no se’n va, malgrat no saber a on porta”. Per tant, “és això el que a l’Home […] li convindria entendre; merament la Possibilitat (l’Opció de Ser) de què disposa amb l’Existència per transformar-se en Esperit”. Aquesta part, que és la de la connexió de tot amb el tot, és, diu, la que oblida la ciència, i només des d’aquesta actitud és “com l’enigma […] pot ser abordat, sense pretendre canviar el seu plantejament, iniciant-se en el No-Res per assumir allò Total”.[53] Aquí Colomer se situa plenament en l’ontologia, car creu que, sense aquest plantejament inicial correcte, tot deriva en error. I li sembla clar que vivim, com diu Émile Cioran, en l’error, la qual cosa (i aquí ve la tercera idea) “ens porta a sospitar —se’m fa evident— que l’Existència que vivim exigeix ser revisada”. S’han de revisar la societat, la família i la persona, començant per aquesta, ja que és la base, de la manera ètica que hem explicat fins ara. Un cop la persona estigui en l’actitud correcta, llavors cal “Invalidar […] la unitat Matrimonial i la procreació dels fills com a missió destacada; socialment indispensable”. La relació entre els sexes hauria de ser seriosa, àmplia, lliure i responsable, i la creació dels fills seria un “resultat natural”, regulat pel mateix procés de consciència de l’individu, que només procrearia éssers que poguessin gaudir de llibertat creativa responsable, amb la qual cosa el cos social deixaria d’estar malalt i ple d’éssers no volguts o fets intempestivament, i desapareixeria la competitivitat, fent que l’existir fos una vocació “en tant que extrema Opció de Ser”.[54]

No cal ni comentar l’extrem idealisme d’aquesta visió social a través de la lliure creació natural dels fills regulada per la mateixa responsabilitat dels individus. El que això suposa, i Pep Colomer no ho diu, és la superació de l’estat animal instintiu de les persones, que és normalment molt superior a la seva quantitat d’educació artificial, racional i científica. Suposa la conquesta d’un estat d’humà conscient. No és que calgui renunciar-hi com a objectiu, però Colomer sabia molt bé on som, és a dir, com en som de lluny. Una altra idea, que trobem a la pàgina 127, diu que la “Comprensió de la Creativitat (lluny d’ésser atribut d’una irrisòria minoria ‘elitista’) hauria de situar-se a un nivell d’aplicació generalitzada”. No és que tampoc hàgim de renunciar a aquest objectiu, però cal témer que una cosa així, només pel que suposa d’atac al poder polític o econòmic la possibilitat d’una societat d’individus lliures, creatius i comprensius, deu anar per llarg. Més aviat cal pensar que aquests objectius que declara Pep Colomer, en el cas de ser, seran per decantació absoluta del mateix existir, de la mateixa manera que fa uns segles hauria semblat utòpica una societat laica i nihilista com la nostra; igualment ara ens pot semblar utòpica una societat existencialment comprensiva. El temps, com l’aigua quan es reté a l’excés, acaba rebentant “por do no hay salida”, que deia el poeta castellà Garcilaso dels esperits de l’amor retinguts dins el cos. Així mateix, en l’embolic de l’existència, tot és temps, i mai res és igual a si mateix. Es pot pensar, per tant, en una societat comprensiva; també es pot pensar al revés, i en el seu límit, anorreada. En qualsevol cas, Colomer ens dóna la idea i el camí, i, ara com ara, ja és molt tenir una idea i un camí.

“Del que es tracta és de Sentir (cooperant-hi) guiat per la Intuïció. La resta vindrà tota sola.”[55] I així justifiquem la pròpia vida i sobrepassem totes les limitacions; accedirem a nous nivells de Realitat “endinsant-nos en la Pura Realitat de la Presència”. Ens hem autoassignat “una importància indemostrable; excessiva a tots nivells”, apartant-nos de la realitat objectiva. “Cal evitar confondre la Realitat amb els fenòmens que comporta. Els de la Vida, per exemple. A tots els nivells.”[56]

 

En definitiva, no hi ha cap més camí per iniciar-se en la Saviesa i assumir la Comprensió que el que imposi Començar pel Pur Començament. Aquell estat en el qual res encara no es troba determinat; i que només a partir d’ell —per connexions successives— va integrant-se en “Allò Real […]. És aquesta la Base decisiva, suficient […]. Amb la qual s’aconseguiria una espectacular simplificació i eficiència generalitzada que comportaria de manera natural l’“Ordre” estricte, responsable a tots els nivells. I la Vida —Personal o Col·lectiva—, obligatòriament, s’hauria de mostrar Creativa i Diversa en tots els aspectes.[57]

 

La data del 30 de desembre de 1990 clou el text.

 

 

Avaluació i comentari del text de Pep Colomer

 

Pep Colomer, com Pessoa, és un sentidor. Pertany, per experiència i recerca pròpies, a la llista relativament curta d’artistes metafísics que ha donat el segle xx, com a característica particular d’aquest segle en la seva angoixada recerca de la identitat perduda, vull dir, perduda durant el segle xix. Ha estat precisament la notòria manca de perspectiva metafísica la que ha endegat aquesta titànica recerca de la modernitat, òrfena de gairebé tot menys de si mateixa, que és l’existència pura i dura. Homes i dones, artistes, pensadors, que han fugit com la pesta de l’aparença que els queia a sobre (a substituir la vella aparença caiguda) i del cientisme (no pas de la ciència) totalitzador, sigui en la branca racionalista, sigui en la branca intuïcionista. És gent que no s’ha volgut creure res, i ha volgut pensar per si mateixa; gent que ha fet un viatge interior/exterior per pouar fondo, com s’ha dit de Pep Colomer, o sigui, per trobar, de l’experiència que resulta que és la vida, quelcom d’essencial, net, clar, definitiu, encara que això suposés que allò clar, net i definitiu fos no-res, un límit insuperable. No cal dir que el fracàs com a ontòlegs s’ha produït en tots ells, però aquest fracàs, no pas no previst per cadascun (qui en metafísica no preveu el fracàs pot acabar fent de Profeta de no se sap quin invent, que és l’antítesi del metafísic rigorós), els ha aproximat a unes quantes visions (no pas idees, conceptes o postulats lògics, ni de bon tros sistemes racionals o equacions científiques) comunes, bona part de les quals Pep Colomer escriu en el seu breu assaig existencial, a saber:

1. PRESENT: Tot és present, en el temps, i present, davant teu. I això és tot el que hi ha.

2. EL JO: la realitat exterior existeix només com a realitat sensible del jo de l’individu, de cada individu únicament per a ell, i la percepció del jo és única i total, absoluta. I això és tot el que hi ha (no hi ha causa exterior o ens o substància objectiva ni identitat, per més que aparencialment ens ho pugui semblar. Si jo no sóc, no hi ha res. De quina manera tot plegat es produeixi, inclosa la mateixa fecundació causal del jo per altres jo, no és un misteri bioquímic, però sí que és un misteri metafísic. Per què així, i no d’una altra manera?). Cal, per tant, deixar fer i deixar ser, diu Colomer.

3. EL MISTERI: la realitat des del jo és impenetrable. Un enigma, diu Colomer. Ni el mite ni la ciència no poden resoldre l’ontologia. Literalment, no sabem res. Ni sabrem. I tots els problemes seriosos de la realitat són problemes metafísics, per tant, irresolubles.

4. ETHOS: l’individu, en la més absoluta soledat còsmica (o intempèrie, segons entenc jo), només es té a ell mateix, i només té una feina a fer en ell mateix: l’ethos, principi de conducta que ha de donar ordre i sentit, per si mateix, al seu viure. Pep Colomer ho anomena la impecabilitat. O sigui, no mentir-se mai, ni mentir mai sobre el que és. En termes de Don Juan, fer tot el que hagis de fer, i encara una mica més.

5. SOLEDAT: cal assumir necessàriament aquesta soledat. No millorarem com a individus ni, per tant, com a societat, en res, si no prenem aquesta consciència metafísica, si no estem en estat de consciència metafísica, autoconscient i responsable. Les grans idees col·lectives, mítiques o socials, ja no serveixen. Allò important és l’individu, la consciència de l’individu. Però d’un individu no pas atent a si mateix, subjectivament, sinó atent a allò que veu, a veure allò que veu, objectivament, i no pas una altra cosa imaginada o desitjada. La soledat ha de ser ètica.

6. LA SALUT: la salut és un estat d’equilibri del jo autoconscient, i no un problema de fàrmacs. La salut és un estat total de l’individu, i la malaltia, física i psíquica, neix del desequilibri personal, de l’error il·lusori en l’exterior. La curació depèn sobretot d’un mateix.

7. LA CONSCIÈNCIA: l’individu només té com a eina per no ser un animal la seva consciència. Tant se val que no sapiguem l’on, el com ni el quan, ni el qui ni el perquè (el que som nosaltres i tot allò existent). La consciència és, i tenim el deure de fer-la treballar, amplificant-la fins allà on es pugui.

8. MÍSTICA: la consciència, per poder treballar bé, ha d’assolir l’estat de consciència metafísica, i aquest estat resulta que té una base de visió mística, en què el jo, davant la realitat presencial, s’adona del seu absolut i de l’absolut del que el rodeja, i, per tant, deixa d’imaginar i es dedica a comprendre el que és i el que hi ha, com diu Pep Colomer. Mística laica existencial no transcendent. Res a veure amb la mística religiosa.

9. RES ÉS DONAT: contra la vella creença d’una creació ex-nihilo, o la nova d’un inici d’energia en explosió, el món, l’existència i l’ésser no són una cosa donada, que apareix i desapareix al ritme que ho fa cada individu, i resulta, a l’últim, inaprehensible i inintel·ligible. És mentre ho sentim, i no és si no ho sentim.

10. EL TOT I LES PARTS: tot el que l’ésser percep com a jo, que és tot, ho percep alhora com a contradictori i com a complementari, com a relacionat i com a independent, com a causal i com a aparegut. És tasca de l’esperit de l’ésser (la voluntat superior de la consciència, el seu desig d’anhel superior a la matèria) assolir la comprensió de la complementarietat de tot amb Tot. Tasca infinita, si es vol, però tasca ètica.

Podríem encara, certament, ampliar aquests deu punts, però en essència queden formulats en l’assaig de Pep Colomer, i són recognoscibles en la major part d’autors de la metafísica moderna. I encara que alguns d’aquests punts són coincidents amb els més antics mandats de la saviesa oriental, la perspectiva des d’on s’hi ha arribat, i des d’on hi arriba Pep Colomer, és occidental, és a dir, a partir del racionalisme i la dialèctica grecs, i a causa de la caiguda de la teologia a Occident. Per altra banda, Orient renuncia a la vida real i pràctica, mentre que el mandat de la consciència metafísica és, al contrari, un mandat d’ara i aquí, real i present, material (no materialista, però). L’ètica no és un somni d’unitat mística, ni una paciència budista, sinó una exigència del fer de l’ésser a cada moment en el seu fer real. I la visió mística no és una visió unitiva i unitària amb el tot, religiosa, per fondre-s’hi, sinó una visió negativa, nihilista, de la impossible unió del jo conscient amb el tot, qüestió de la qual sorgeix el mandat ètic. No pertoca ara aquí fer una diferenciació Orient-Occident, però cal remarcar-ho, ni que sigui de passada, per no donar peu als falsos místics occidentals, en relació amb el que aquí s’està dient, ni tampoc als que han caigut en els excessos del racionalisme, no fos cas que volguessin titllar l’obra de Colomer de pur orientalisme religiós.

Cal fer avinent, però, que Pep Colomer no cau ni en el nihilisme general d’Occident, ni en el pessimisme ontològic, ni en l’absurd. El seu resulta un pensar-sentir esperançat, per bé que el creu difícilment comunicable, i totalment individual. Però són diverses les vegades que assevera que del treball de la consciència, de la impecabilitat, n’ha de resultar una millora en l’ésser, no només en el concret, sinó en l’espècie, i, per tant, amb derivacions socials, familiars, sexuals, amoroses… Siguin quines siguin, però, les seves referències filosòfiques, que ja hem apuntat breument a l’inici, el treball de Pep Colomer resulta personal i creatiu. No té una metafísica, ja que no es pot tenir, i això ho veu, i ho diu; en canvi, té un mètode existencial basat en el fracàs de la metafísica (l’Enigma és) de caire ètic i de base mística, amb el qual, però, espera poder superar la metafísica (és esperançat, tot i l’evidència).

I això “és tot el que es pot fer”, ens diu.[58]

Que és molt, moltíssim. Cal afegir, de totes maneres, que resulta contradictòria la seva visió insuperable de l’absolut, i el sentit que diu que sorgirà de l’actitud individual correcta. Hem vingut a fer una cosa, assenyala, però alhora “l’estricte fet de Ser serà per sempre —per si mateix— ja un prodigi inexpressable”. Cal pensar que Colomer no és un nihilista, sinó un místic vitalista, confiat i precursor, visionari, i és per això que part del seu missatge el dedica a intentar obrir una porta a l’absolut. I aquesta porta és l’ètica, la de l’ètica. I per trobar la porta cal seguir una equació (car tot, ens diu, ben mirat, està “equacionat” —“complementariat”, podríem dir— segons un terme que manlleva probablement de les lectures del comte de Keyserling, però que també revela una ànima científica i racional en Pep Colomer), una equació en tres fases:

 

(a) Si no hi ha Res, és que hi ha Tot (i al revés) = Pur Inici. Tot és Presència que cal deixar fer.

(b) L’existència cal contemplar-la en quatre nivells complementaris:

1. Unicitat (allò immanent és Ú absolut) = Realitat.

2. Dualitat (de l’ésser conscient) = Ésser.

3. Trilogia (l’acció que permeten 1 i 2) = Ser.

4. Quadratura (Presència transcendent) = del No-res / del Tot.

Que es poden llegir al revés: del no-res emergeix l’acció que crea l’ésser que és realitat. O bé del dret: la realitat fa sentir a l’ésser el seu ser acció entre el no-res i el tot.

(c) L’ètica, “l’Actitud Normativa-disponible” (religiosa), que suposa:

Allò Simple = Allò Impecable = Allò Objectiu = Allò Merescut.

Així que, si ens situem en el pur inici, i coneixem la quadratura de la realitat, i apliquem l’actitud correcta, se’ns donarà, sense fer res que no sigui el que hem fet fins ara, el sentit, i potser, la resolució o superació de l’enigma.

 

Finalment demana al lector que no s’ho prengui mai com un joc, perquè es tracta “de donar cap a una rigorosa revisió del sentit de l’existència mateixa en termes d’objectivitat”. [59]

I això és tot el que hi ha. Que és prou, i és molt, i ben mirat és massa. Però ha estat així per Pep Colomer, real, necessari, oportú. No sabem si Pep Colomer va ser pintor. Però que va intentar fer ontologia i ètica resulta clar, evident i valent. Del que ell ens diu, que cadascú en tregui o n’hi posi. Un sistema general de la seva Real-lògica, la seva Terapèutica, les seves deu Condicions per a la pintura i la forma, la seva Grafologia i Caracterologia no ha estat fet encara, i és feina per a qui la vulgui fer. De moment, la seva ontologia-ètica real i lògica queda, esperem, explicada per al futur i futurs. I de fet és allò essencial i actual que Pep Colomer, finalment, va llegar. I com va dir Antonio Machado, metafísic: “Qui vulgui escoltar, que escolti, i qui vulgui entendre, que entengui.”

 

 



[1] Ernst Wiechert, La vida sencilla (Barcelona: Plaza & Janés, 1976), 285.

 

[2] Pep Colomer, La comprensió real-lògica: una filosofia pel dos mil (Girona: [l’autor] 1991), 90. En les citacions de textos de Pep Colomer hem respectat el vocabulari i la sintaxi dels originals.

 

[3] Colomer, Una filosofia, 3.

 

[4] Francesc Carbonell, “Recull de textos filosòfics d’en Pep Colomer”, a Pep Colomer (1907-1994), Enric Ansesa et al. (Girona: Museu d’Art, 1996), 39.

 

[5] Colomer, Una terápia real-lógica: deducible de los mensajes de los sueños y del sentido de la escritura personal (Girona: [l’autor] 1982).

 

[6] Ib., 34.

 

[7] Ib., 37-39

 

[8] Aquest és un tema profús, que aquí no podem abastar. Des del somni comú, passant pel somni visionari, o el somni terapèutic, la vida com un somni, o la vida com un estat de somni sobre una altra vida igual de viva en estat de somni, tenim una referencialitat històrica complexíssima. Colomer, com tots els metafísics, vol ubicar els somnis en l’espai d’un sentit més gran. Probablement, en aquest tema, el treball més profund, des del punt de vista existencial, és el que relata Castaneda, a partir de les experiències amb Don Juan. Colomer va tenir coneixement, com a mínim, de tres dels quatre principals llibres de Castaneda: Viaje a Ixtlan. Las lecciones de Don Juan (Buenos Aires: FCE, 1975); Relatos de Poder (Buenos Aires: FCE, 1976), i Les enseignements d’un sorcier yaqui (Paris: Gallimard, 1971). Vegeu també Macedonio Fernández, No toda es vigilia la de los ojos abiertos (Buenos Aires: Corregidor, 1928).

 

[9] Colomer, Una terápia, 53.

 

[10] Ib., 83.

 

[11] Enric Ansesa, “Aproximació a Pep Colomer; l’home i l’obra”, a Pep Colomer (pintura), (Girona: Ajuntament, 1991), 6.

 

[12] Arnau Puig, “Un apropament a Pep Colomer”, a Pep Colomer (1907-1994), 9.

 

[13] Francesc Miralles, “Josep Colomer, des de la discreció”, a Pep Colomer (1907-1994), 15.

 

[14] Ansesa, “Josep Colomer després de l’eclipse”, a Pep Colomer (1907-1994), 17.

 

[15] Joaquim Jubert, “Pep Colomer: penúltima etapa (1980-1994)”, a Pep Colomer (1907-1994), 27.

 

[16] Colomer ha captat plenament la crisi de l’idealisme i del racionalisme dialèctic, que ha matat la filosofia, tal com Plató la va instituir. En aquest sentit, Colomer és absolutament modern.

 

[17] Un sentit precari, personal i purament ètic (és a dir, relacional amb el comportament, un mateix i els altres); que ningú hi cerqui el Sentit que, per exemple, prometen les religions o altres cercadors d’Absolut Transcendent.

 

[18] L’ordre esfèric és natural en totes les formulacions existencials oposades a l’ordre direccional o de moviment, que és el que tenim en la idea de progrés i de temps. De fet, l’actual globalització suposa el canvi cap a un ordre esfèric, on tot es relaciona amb tot.

 

[19] Aquí hi ha un problema epistemològic greu, que també es planteja Macedonio Fernández, a saber, que si tot el que és no és més que el que jo sento, quina diferència hi ha entre objectivitat i subjectivitat? Com pot ser que hi hagi la percepció de “què és”, objectiva, no quimèrica, si “què és” només ho veig “jo”? Potser la resposta rau en l’imaginari, aquella facultat de l’ésser que el du més enllà de què és. I tanmateix, sense imaginari, no podríem “veure” moltes coses. La paradoxa és irreductible.

 

[20] Colomer, Una filosofia, 14.

 

[21] Ib., 17.

 

[22] Ib.

 

[23] Ib.

 

[24] Ib., 17-18.

 

[25] Ib., 18.

 

[26] Ib.

 

[27] Ib.

 

[28] Ib., 19.

 

[29] Ib., 20.

 

[30] Ib.

 

[31] Ib., tercer paràgraf de la pàg. 21.

 

[32] Ib., 22.

 

[33] Ib., 23.

 

[34] Ib.

 

[35] Ib., 26.

 

[36] Ib., 27.

 

[37] Ib., 28.

 

[38] Ib., 29.

 

[39] Ib., 30.

 

[40] Sobre el present i l’origen, hi ha la gran obra, molt poc coneguda, de Jean Gebser, dels anys quaranta del segle xx, titulada precisament Origen y Presente (Vilaür: Atalanta, 2011), que reflexiona sobre els canvis de la consciència, des de l’era màgica, passant per la mítica, la racional i la present, o consciencial, on s’afirma que tot allò essencial ja es troba en l’origen. Ignorem si Pep Colomer va poder tenir notícia de les idees de Gebser, encara que fos per altres autors.

 

[41] Colomer, Una filosofia, 32.

 

[42] Ib., 33.

 

[43] Ib., 35.

 

[44] Ib., 40.

 

[45] Ib., 41.

 

[46] Ib., 42.

 

[47] Ib., 48.

 

[48] És curiosa la semblança d’aquest esquema de Colomer amb el dibuix que Don Juan fa a Carlos Castaneda sobre les qualitats de l’ésser, que inclou també una localització, en aquest cas en el cos. Vegeu Castaneda, Relatos de poder, 130-131.

 

[49] Colomer, Una filosofia, 55.

 

[50] Paul Valéry, Cahiers (Paris: Gallimard, 2007), 84. Traducció al català de l’autor.

 

[51] Colomer, Una filosofia, 72-73.

 

[52] Fernando Pessoa [Álvaro de Campos, pseud.], “Ultimátum”, Revista Portugal Futurista, 1917.

 

[53]  Colomer, Una filosofia, 122-23.

 

[54]  Ib., 124-25.

 

[55] Ib., 128.

 

[56]  Ib., 129.

 

[57]  Ib., 130.

 

[58]  Ib., 20.

 

[59]  Colomer, mecanoscrit, Fons Colomer.